Parlament de Jordi Castellanos

Senyors i senyores diputats i diputades de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya:

Tot l’esforç fet pel món cultural d’ençà del segle XIX ha tendit a situar llengua i literatura catalanes “en paritat de dignitat”, tal com deia Carles Riba, amb les altres cultures europees. Però aquesta “paritat” resulta avui, després de més d’un quart de segle de recuperació de la democràcia i l’autonomia, molt i molt difícil: som una literatura petita, que no es veu assumida i representada com a pròpia per l’Estat. Que cada vegada se li fa més difícil competir en igualtat amb les altres literatures en el seu propi territori.

Sembla que a l’era d’Internet, a l’era de la imatge, la literatura s’hagi de veure relegada a un segon pla. Però, en el passat, la literatura ha estat un element essencial en la construcció de les identitats nacionals modernes, per a la construcció de l’imaginari col·lectiu dels pobles i, sobretot, per a la construcció de la llengua en tots els seus registres; i la llengua, no ho oblidem, és la base de la nostra identitat nacional. En un món en canvis constants, dominat per l’efímer (un aspecte que la literatura d’avui també capta), el fons patrimonial dels nostres escriptors, els antics i també els actuals, es converteix en un element ineludible. Bernard Shaw considerava que la llengua –i, darrere d’ella, tota la societat– estava en deute amb els seus escriptors perquè sense ells mai no s’hauria elevat ni podria mantenir-se en la categoria de cultura. Per això reclamem que el nostre patrimoni literari, l’antic i l’actual, es puguin mostrar ben vius en la nostra societat actual.

Però això no passa. Recordo un article de Francesc Fontbona d’ara fa uns anys, queixant-se de la manca de visitants en una exposició d’un artista català al MNAC. Contrastant amb l’embadaliment davant exposicions d’artistes estrangers. I si això passa amb l’art, passa més encara amb la literatura i, particularment, amb la literatura catalana. Han visitat l’exposició “Literatures de l’exili” del CCCB? És una magnífica exposició (la segona, en tots els seus anys d’existència del CCCB, dedicada a la literatura catalana), una magnífica exposició, dic, que es pot visitar còmodament: el públic és mínim. ¿Què ha fet l’Administració per prestigiar els nostres escriptors? On és l’orgull col·lectiu o, si es vol, l’agraïment que reclamava Bernard Shaw?

La Generalitat concedeix el Premi Catalunya a un estranger (que, en general, té ben poc a veure amb Catalunya, com Levi-Strauss el darrer any): ¿hi ha algun premi d’aquest mateix nivell per a un autor català? El “Premi d’Honor”, que dóna una entitat privada, té una dotació econòmica molt inferior. No és que reclami la institucionalització d’un premi. Constato el greuge comparatiu.

Perquè, a part d’accions puntuals com pot ser un premi, cal una política cultural que potenciï la presència de la literatura catalana dins el teixit social. L’eina bàsica, actualment, és la televisió, que no fa res, absolutament res, per donar a conèixer el patrimoni literari català, per fer-lo present a través de reportatges o sèries de ficció. D’una manera que penetri socialment, que es faci viu, que es popularitzi. L’any Verdaguer, per exemple, va ser absolutament desaprofitat, tot i que el personatge ofereix múltiples possibilitats. Fa uns anys, en els vuitanta i primers noranta, els estudiants que entraven a la universitat sabien qui era Mercè Rodoreda, Pla o Joan Maragall. Actualment no ho saben. Ja que es controlen tant les quotes de pantalla dels polítics als mitjans de comunicació, ¿podrien controlar les dels escriptors catalans? No hi hauria gaire feina, segur. I si ho comparéssim amb la dels escriptors castellans o estrangers, ens adonaríem com els nostres són els que van a la cua.

Ja sé que som a la Comissió de Cultura per qüestions de cultura i no d’ensenyament. Però em sembla que tot es relaciona. La crisi, la davallada de “vocacions” (diguem-ho així) dels departaments de Filologia Catalana és el resultat de la crisi de les humanitats (tan tòpica), dels itineraris curriculars, de la manca de sortides professionals, però també d’aquesta absència, d’aquesta invisibilitat, de la literatura catalana a la nostra societat. ¿Qui vol dedicar-se a l’estudi d’una disciplina que és absent, quan no directament menystinguda, en l’esfera pública?

En aquest moment la Conselleria d’Educació ha obert un debat que anomenen “curricular” en el qual se’ns ofereix un document que dedica 38 pàgines a l’ensenyament de la llengua: de les 38, una sola tracta de la literatura. La funció del professorat, se’ns hi diu, és la de “mediador” perquè els alumnes aprenguin a “projectar els seus sentiments i emocions en les creacions culturals literàries” mitjançant una “proposta oberta, en la qual les interpretacions personals de l’alumnat tinguin un espai”. Pel que sembla, l’alumne ha de “projectar-se” i, per tant, no cal que rebi res. Que aprengui res, ni a llegir. Conseqüència, segons diu el text: com que el “cànon literari establert ve avalat pels interessos d’una determinada concepció del món; en una escola que volem pluricultural, tolerant i justa caldrà donar entrada, també, a l’expressió d’altres veus i d’altres cultures cada vegada més presents en la nostra realitat.” O sigui que, si volem ser tolerants i multiculturals, els clàssics de la nostra literatura més val que ens els confitem! Defenestrem una literatura que no té on ni en què estintolar-se.

Més encara: a l’ESO i al Batxillerat s’estan malgastant moltes hores en l’ensenyament de la llengua (tant la catalana com la castellana) per repetir uns mateixos continguts lingüístics i gramaticals que no ajuden a formar persones realment alfabetitzades. La literatura, que és una via per al coneixement –precisament a través de la llengua– tant de la cultura com del món, pràcticament ha desaparegut del currículum. No ens ha d’estranyar, doncs, que molts alumnes acabin la secundària sense saber pràcticament ni de llegir ni d’escriure. I que, en aquests camps, anem a la cua d’Europa. Si, a més, els que es dediquen a escriure són ignorats en els mitjans de comunicació i els “models” socials que es proposen són els triomfadors sense esforç i sense cultura, res d’això no ens estranya.

Enllaçant amb el que deia al començament: cal una política cultural que no existeix. Política cultural vol dir mecanismes d’intervenció per no deixar-ho tot a les lleis del mercat. I no només simple administració de recursos. Posaré un exemple: hi ha revistes, com ara Els Marges o Reduccions, que no entren dins els paràmetres dels ajuts genèrics. Són revistes minoritàries, d’alta cultura que volen ser alguna cosa més que revistes universitàries o erudites; que no vol dir elitistes o inútils. No se’ls pot dir, com se’ls ha dit des del Servei Català d’Indústries Culturals, que només rebran ajut si engeguen una campanya de màrqueting per ampliar el mercat. Passa el mateix amb les edicions crítiques o reedicions, que són necessàries però poc comercials. L’autèntica campanya de màrqueting, en el camp de la cultura, és convertir la nostra societat en “consumidora” de productes culturals de qualitat. I aquesta campanya és des del govern que s’ha de fer. És la política cultural que reclamem i que ens manca.

El mateix podem dir en relació amb el patrimoni cultural i literari. Tenim els desavantatges de ser un país petit, però no s’aprofiten els avantatges que això podria comportar. Manca una bona coordinació de les institucions amb vistes a la preservació i potenciació del patrimoni literari català. Els fons documentals de l’exili, ¿ens hem preocupat per reincorporar-los? I els dels nostres escriptors, molts d’ells mig perduts després de la guerra? O ha anat quedant tot en mans de la casualitat o de particulars que sovint han hagut de batallar contra l’administració? On han d’anar, a més, aquests fons? A l’Arxiu Nacional o a la Biblioteca de Catalunya? Quina funció correspon a cadascuna d’aquestes institucions? A més, què es fa per promoure’n l’estudi? Què es fa per potenciar les reedicions de tot allò que no té sortida comercial fàcil?

I, finalment, què es fa per potenciar la presència de la literatura catalana a Internet, que vol dir també a l’estranger (i no només per als que aprenen català)? Ara que, pel que sembla, l’ensenyament serà cada vegada més encarar els nens a la pantalla de l’ordinador, què fem perquè allò que hi trobin sigui digne? A l’Autònoma hem creat un banc de dades bibliogràfic de llengua i literatura catalanes. ¿Vostès saben el temps que arribem a perdre per anar esgarrapant petites subvencions que ens permetin malpagar algun becari i anar fent la viu viu? Suposem que vostès són professors de Harvard i fan un curs sobre Simbolisme: si consulten Internet trobaran informació sobre el Simbolisme pictòric i literari d’arreu del món... excepte sobre el Simbolisme a Catalunya. Òbviament: ni Carner, ni Riba, ni Rosselló-Pòrcel entraran en els programes de les assignatures de poesia de Harvard.

És per tot això que reclamem una política cultural en relació amb la literatura. La millor campanya de màrqueting seria la que fes que la societat catalana es reconegués en la seva literatura.

Jordi Castellanos
Membre de l’AELC
Universitat Autònoma de Barcelona