I. Llocs Breus

I. Llocs Breus
Formosa, Feliu
Revista Literatures, Núm. 4 (Segona època)
DESOLACIÓ

Recordant Josep Maria Casanovas

                                1

            Tinc la impressió constant
            que hi sobro,
                               que hi sóc de més
            enmig dels morts en qui continuo
            tenint fe i els vius capaços
            de fer-me perdre-la.

            L’agitació a què em sotmeto
            no em salvarà, però
            tampoc no puc pas dir que tinc
            cap altra cosa on refugiar-me.

                               2

            Les coses no m’acaben de convèncer,
            la llengua no m’acaba de quadrar.
            No acabo de comprendre que tendim
            fins a tal punt a la desconfiança
            i a l’entotsolament.

            No acabo de saber
                           qui som.

                              3

            Tot plegat una única agressió
            total
                  pertot
                           i més
                                    arreu
            inscripcions obsessives
            en inútils parets,
            record d’amables penombres
            perdudes.

            (La llum calcina.)

            És un temps que amb el temps
            es va fent més hostil.
            Els ulls segueixen
                                 buscant algun consol.

TORREBONICA 2000

            Com si fos part de la malesa
            que es cria arran de les andanes
            d’alguna estació on els trens
            mai no s’aturen,
                           sempre sobrevivent
            rere les nuvolades em contemplen
            els morts que, com a tals,
            han superat aquest procés
            de descompondre’s, aquest
            marcir-se a poc a poc.

            Tot esforçant-me a vèncer
            el visceral ressentiment
            contra l’estiu, espero
            que el cos d’ella em compensi
            de tot plegat, entre d’altres presències.

            La notícia fatal pot ser a l’aguait.
            I allò que cal és impedir, senzillament
            que mai pugui agafar-me per sorpresa.

DECADÈNCIA

A la boca se’m fa mentida allò que encara
semblava veritat en els meus pensaments.

HUGO VON HOFMANNSTHAL

               Amb falses disciplines
               tapem la decadència.

               Aflora la mentida
               com a única defensa.

               Recorrem a preteses
               necessitats o inèrcies

               sense poder evitar
               de perseguir evidències.

               Allò que ens queda a dintre,
               què ens ho farà transmetre?

               Generar? Destruir?
               On és la diferència?

HOTEL ULTONIA

               Tot creient que dels dos rius
               ve una fúria casolana
               i esgrimeix un mite viu
               per poder-hi fer forat.

               Tot parlant d’una masia
               entre veus que ens acaronen,
               sucumbeixen les raons
               perquè encara la sé a prop.

               Perquè encara m’ha sorprès
               amb el seu somriure clar,
               em recordo d’aquell pont
               i d’uns passos enigmàtics.

               Amb els dies de vi negre
               vénen hores d’obertura
               amb la dona sense escletxes
               cap a cims inconeguts

HART CRANE

               Domino la ciutat que hauré vist
               una vegada des del pont: l’aire que ve
               de l’oceà t’invoca novament.

               Voldria canviar aquest temor
               de tu, perdut, per un altre temor
               que també sento quan em sembla veure
               que t’acostes pel pont, a poc a poc.

CIUTAT CRUEL

Amb Friedrich Dürrenmatt

               No s’esborra l’objecte del desig.
               Vas lluitar contra ell perquè no et fes
               renunciar a res d’allò que ja tenies.

               El vas relativitzar perquè no se sumés
               a tants records amargs, no desitjats:
               violència sobre violència.

               No ho vas aconseguir: la vella dama
               no oblida els deutes del passat!
               Ciutat cruel on acabes morint
               ple de desigs viscuts sense assossec.

DELTA

               Una hostessa fa olor de camamilla.
               Un cambrer ros serveix el refrigeri
               amb aire aristocràtic. Sota el sol
               van apareixent ja cúpules blaves
               (un món ple de color com el de Klee
               enlluernat en terres africanes).
               Casals dispersos, xiprers i palmeres.
               Darrere els tarongers s’alcen els blocs.
               I més enllà, mar i sorral confosos:
               els miratges, poema que es perfi la.

BELLVITGE

               Rastre de temps
               que es fa visible.

               Pot ser que uns ulls
               siguin el centre.

               Rostres que trenquen
               l’uniformisme.

               Tot es conjura
               contra les rectes.

               Tendals que sumen
               afirmacions.

               S’alça un ingenu
               desig de viure.

AIGUAFORT VENECIÀ

               La calma d’un racó
               que mai no serà meu,
               on l’aigua clapoteja
               als canals més estrets.
               Una barca varada
               en una estreta llenca
               de terra vora el pont
               que es veu no gaire lluny.
               Veig progressar el silenci
               i l’acullo en silenci.
               Sento que més que mai
               em cal un cos proper.
               Damunt casals decrèpits,
               l’airós frontó d’un temple
               que em parla del que dura
               potser en un més enllà.

MAREA BAIXA

               Marea baixa:
               descoberta i tristor
               convivint (el vell film
               on una dona sola
               sembla que està a l’espera).
               Excés de plenitud
               precedint la caiguda.

               Davant una nuesa
               que potser desconcerta,
               ara, en aquesta mena
               de pausa indefinida,
               qui dirà que se’ns obre
               el món, o que se’ns tanca?
            
               De nou l’ocell que es posa
               damunt l’arrel retorta
               que l’aigua cobrirà
               quan creixi la marea.
            
               Ser com aquestes barques
               reclinades que esperen
               recobrar el seu sentit.

RECOBRAMENT
               
               El meu carrer és un carrer somiat,
               molt ample i en descens cap a la mar,
               una llenca del qual es veu al fons
               entre els dos alts edificis finals
               a banda i banda. Hi ha tribunes blanques
               en moltes de les cases, i llambordes
               lluents a la calçada. Mai no hi veig
               ningú que s’hi passegi, pro endevino
               darrere una finestra, la presència
               de la que sé que viu dins el meu somni
               i espero veure com surt al carrer
               i avança cap a mi abans no em desperti.

IANNIS RITSOS

               Veure un indret no n’elimina la nostàlgia.

               Hi ha un esforç per omplir-lo,
               no de paraules qualssevol, sinó
               de les que ens condicionen cada pas,
               cada mirada i cadascun
               dels espais entre mi i aquestes roques,
               entre tu i aquest mar,

               entre tu i jo.

EN LA DISTÀNCIA

Le 21 du mois de juin 1906
À midi
Tu m’as donné la vie.

PAUL ÉLUARD

              

               Em reconforta la forma
               que han pogut anar adoptant
               les paraules dintre meu
               per poder-te dir —i ja és prou—
               que el setze d’octubre del
               mil nou-cents noranta-dos,
               em vas permetre intuir
               allò que pot ser la vida.

               I no he deixat de pensar-hi
               tot suposant, esperant
               i creient que aquesta imatge
               que després m’he fet de tu
               no es distancia de tu
               malgrat totes les distàncies.

               I no deixo de nodrir
               amb tendresa la nostàlgia.

CAP D’ANY

                Quan des de la foscor
                del carrer solitari
                puc veure, il·luminat,
                l’interior d’una estança
                on hi ha gent reunida
                al voltant d’una taula,
                em ve al record el nom
                de l’amic que no puc
                tornar a veure mai més.

                Avanço nit enllà
                i tot allò que sóc
                s’enfonsa dins l’abisme
                del dubte i el temor,
                i segueixo a l’aguait
                d’un mot consolador,
                de la paraula justa
                que a cada instant m’allunya
                la percepció del temps.