Oh!
Des de la sorpresa, des del silenci,
regolfa un so primigeni, bàrbar, esclatant.
La interjecció de l'astorament cerca paraules,
paraules que parlin
des del silenci.
No pot callar, però només té oh!
Crit d'estupor, d'enyorança,
que empeny,
que recorda.
Que forceja per sortir de la gàbia del llenguatge.

Del verb al silenci, i d'aquest
a la nova paraula, creadora,
creativa.

(De Paraules des del silenci, 2005, p. 74)

* * *

És un títol agosarat el que encapçala aquest llibre, però no es pot emmascarar amb cap subtítol perquè precisament el que pretén és desemmascarar, treure pàtines, trencar la imatge estereotipada que es té de les monges per tal d'acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. Pretensió al capdavall humil, perquè no vol demostrar res, sinó únicament mostrar el que viuen vint monges catòliques de diferents ordes religiosos, que es mouen en diferents àmbits: el diàleg interreligiós, l’ensenyament, l'acollida, el món de la marginació, la contemplació... amb una única característica comuna: que són dones, dones singulars, fidels a un desig profund que les fa viure amb plenitud.
Monges és un títol provocador. Al llarg de la història, les monges han estat venerades i menyspreades, respectades i ofeses, beatificades i objectes de mofa, se n'ha explicat mil-i-una històries —la literatura n'és plena—, totes elles inventades per homes que a més d'enclaustrar-les dins dels murs del monestir, de vegades contra la seva voluntat, s'han permès el dret de menystenir-les. La història de les monges és una part de la història descarnada de les dones. I no és estrany que la paraula "monja", i el derivat "mongívol", hagi esdevingut actualment sinònim de persona melindrosa; i per això també és un títol confús, perquè el significat equívoc del mot desorienta el possible lector i el convida a cercar què amaga la paraula, si burla o discreció, abans de triar-ne la lectura.
Però malgrat la gosadia, la provocació i la confusió, no es podia fer altrament, i així ho creuen totes les monges que participen en aquest llibre, que són conscients que arrosseguen el mot com un estigma. Per aquest motiu s'han prestat coratjoses a desfer malentesos i a defensar la seva vocació personal, que és en definitiva una vocació humana.
Monja, etimològicament parlant, prové de mónos — d'on es deriva monaché—, és a dir, sola, única, apartada de la multiplicitat, en recerca de la unificació interior i de la unió amb l'Absolut; tècnicament parlant és només la que professa en un monestir i fa vida contemplativa, però el nom s'ha estès a totes les religioses que fan vots dins d'un orde religiós i actualment la vox populi no en fa cap distinció. Religioses i monges han anat a parar al mateix sac, i jo tampoc no n'he fet la tria, perquè malgrat que el seu carisma és diferent, les iguala l'opció per una vida religiosa, eremítica o comunitària, i la professió d'uns vots, privats o públics, de pobresa, castedat i obediència. Des de la fundació dels primers monestirs fins a les congregacions modernes han passat molts segles que han donat a llum un bon nombre d'ordes religiosos femenins —cada un amb un carisma diferent, segons el moment històric— que sovint s'han escindit, amb afany reformador, per constituir-ne de nous. En els fonaments de cada fundació hi ha el desig profund d'unes dones per viure l'Absolut d'una forma totalitzadora, una set de Déu que s'ha manifestat en forma de renúncia i d’ascesi, i que ha utilitzat l'exclusió del món com un camí cap a la Totalitat.
Costa actualment reformular aquesta idea de renúncia i aquest sotmetiment a l'obediència que semblen evocar temps obscurs de la història. Des dels postulats contemporanis de llibertat i igualtat de la dona, de contemplació dins de l'acció de la vida laica, es fa difícil d'entendre que una dona pugui escollir de fer-se monja. Ens trobem en un moment crucial de la vida religiosa, inquietant i esperançador alhora: l'escassetat de joves i l’envelliment de la població dins dels ordes religiosos anuncien la data de caducitat d'un projecte secular.
Si ens remuntem als orígens de la vida religiosa, ens trobem que la primera paraula que defineix aquestes dones assedegades de Déu és la virginitat. Ja des de temps immemorial, el vot privat de virginitat ha primat tàcitament per damunt de la vida matrimonial i la maternitat. Durant segles, la dona només ha tingut dues opcions: el claustre monàstic o el claustre domèstic. Aquesta situació, encara que sembli d'històries passades, ha durat fins no fa gaire, i la majoria de les monges entrevistades encara van patir aquesta rèmora de segles; això explica que el despertar d'una crida a la vida espiritual les fes triar entre el matrimoni i el convent, sense gaires més opcions de vida religiosa. Era impensable temps enrere que un grup de dones es plantegés de viure una recerca interior de Déu sense cap subjecció reglada. L'Església mai no ha aprovat cap moviment religiós sense una intermediació de la jerarquia, i menys encara si es tractava d'un grup femení al qual s'havia de vigilar mitjançant la figura —vigent encara actualment— d'un visitador masculí. La dona, considerada per l'home com un ésser inferior, ha hagut d'estar sempre sotmesa a una autoritat masculina: el pare, el marit, el fill, el confessor, el visitador, el sacerdot. Això explica que qualsevol intent de viure la fe d'una manera lliure i original fos sospitosa d'heretgia i escapçada de soca-rel o reconduïda cap a un orde ja existent, o cap a la creació d'un de nou, sempre amb el vist-i-plau de les autoritats corresponents.

"¡No, no vull ser monja!" van expressar algunes de les entrevistades en el moment que els va passar pel cap la idea de ser-ho. Els horroritzava el propòsit, perquè les monges ja eren considerades persones peculiars. Però hi van accedir perquè el seu desig les portava més enllà de les formes i van saber trobar allò que les ajudava en la seva recerca i, malgrat que són persones crítiques, s'hi han mantingut. La gran majoria van entrar molt joves al convent, abans dels vint anys, cosa que elles mateixes reconeixen que és impensable actualment. Els temps han canviat molt ràpidament i la vida d’aquestes dones és la crònica de tota una època. Moltes recorden les humiliacions del noviciat i com sublimaven la renúncia a la família, a l'amor de parella, amb el convenciment de l'autenticitat d'allò que les habitava i que les guiava més enllà d'elles mateixes cap a no sabien on. Per damunt de tot lluitaven per ser fidels a la pròpia consciència. Totes reconeixen l'obertura que va suposar en els ordes religiosos la celebració, cap als anys seixanta, del concili Vaticà II, que va pretendre una posada al dia de l'Església per tal d'adaptar-la a les necessitats dels nous temps. L'aire fresc va enderrocar les reixes de la clausura i va obrir les portes dels convents deixant entrar la vida del carrer. Aleshores van poder acollir i compartir, van poder restablir els lligams familiars, sortir del monestir i estudiar, crear comunitats petites, obertes als barris, al treball amb els més pobres, van ser capaces de decidir per elles mateixes el seu futur i el futur de les congregacions. Algunes ho van deixar. Altres es van tancar encara més, per por als canvis. D'altres s'hi van quedar, perquè van voler, esperançades. El que no va canviar fou la situació de marginació de la monja, com a dona, dins de l'Església, per part de la jerarquia patriarcal. Algunes han lluitat per fer-se un lloc, i altres han seguit vivint en un microcosmos on han anat fent la viu-viu sense molestar ni ser molestades.

En aquest llibre només es troben uns quants dels ordes religiosos existents, de vegades repetits, perquè la tria s'ha fet des de les persones, no des dels ordes als quals pertanyen. Majoritàriament són dones grans, perquè la perspectiva dels anys dóna al camí interior una riquesa inqüestionable. Són monges conegudes, mediàtiques podríem dir-ne, o monges totalment anònimes, de comunitats urbanes o rurals, de barris benestants o de barris pobres, d'aquí o d'allà. Tan sols vaig establir un criteri a l'hora de fer la tria: dones que visquessin amb plenitud i que en la història de l'encalç del seu somni poguessin emmirallar-s'hi les persones que cerquen més enllà de l'anècdota o de l'efímera morbositat. Volia testimonis de persones entusiasmades en la recerca d'un anhel que dóna sentit a la vida. Cap d'elles, doncs, no es va sorprendre davant la gosadia d'una única pregunta: ¿Quin és el teu desig profund? Pregunta complexa, mig suggerida en el primer contacte. La van rebre en silenci i en silenci la van anar desgranant, teixint-la amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, d'una manera tan natural, el que havia de ser una entrevista es va convertir en una conversa sobre el sentit de la vida; i l'entrevistadora es va transformar en confident... Des de la primera conversa em vaig guardar les tòpiques preguntes i em vaig deixar aconduir pels viaranys de cada vida, intentant fer la menor nosa possible. D'una única pregunta van sorgir respostes diferents, senzillament perquè cada persona és diferent. Amb una certa timidesa, al principi, i amb gosadia, després, es van mostrar tal com eren, parlaven d'allò que les abellia i s'expressaven a la seva manera, amb uns interessos i uns moments vitals diversos. Va ser difícil per a algunes superar la tensió entre el silenci i la paraula: ¿Com explica un enamorat el que sent, o una mare l'amor pel seu fill? —em deien—. Era present la por de profanar una experiència que no té paraules, la por a ser malinterpretada, titllada de visionària, i paradoxalment, la necessitat profètica de comunicar l'experiència viscuda: ¿per què hem de callar si algú vol saber?

Agraeixo a totes elles l'esforç per no callar, per obrir-se i compartir. Jo m'he limitat a escoltar, transcriure i reelaborar els materials de les converses. Ha estat un treball intens de recerca per tal de trobar la manera més fidedigna de transmetre tota la riquesa que m’havia estat confiada. Això l'ha convertit en un llibre que, treballat amb els paràmetres d'un estudi científic, s'ha reelaborat des del cor, amb una especial cura en el treball del llenguatge per tal que arribés a la impremta amb tota l'espontaneïtat del diàleg i permetre així al lector assaborir cada conversa com si hi hagués estat present. En l'aspecte literari ha calgut reorganitzar uns materials orals on els records s'enfilen sense temps, i imaginar unes preguntes que compartimentessin el monòleg interior, reagrupant-lo temàticament; i finalment, encara, la confrontació del text amb cada una d'elles i les correccions fetes sobre el paper, a través del correu postal o electrònic, que van anar teixint complicitats.
Tot plegat ha estat un camí iniciàtic, tant per les apassionants converses com pel treball d'elaboració del text, que em feia reviure l'expressió de cada mirada. He pogut visitar paisatges recòndits on mai no se m'hagués acudit d'anar, he traspassat els murs dels monestirs que havia vist de lluny estant. He estat acollida, regalada amb l'amistat de la confidència.
Tinc el convenciment que una flor no fa estiu, però que moltes flors com aquestes poden transformar un paisatge.

(Del Prefaci de Monges, 2008)

* * *