Xavier Amorós, fill de Rodolf Amorós Cabré de Pradell (Priorat) i de Maria Solà Miret de Maials (Segrià), va néixer a Reus el 7 d'abril de 1923. El seu pare era un dels propietaris d'un comerç de teixits situat al carrer Llovera, un home ple de bonhomia que estimava els llibres i el teatre. Mort quan Xavier Amorós tenia divuit anys, continuarà vivint a través de la seva literatura. Joaquim Molas ha dit que Amorós identifica el pare amb la terra i el converteix en una mena de símbol. La "terra" és Pradell, el poble del pare, allà on, de petit, coneixerà el camp i els orígens.
"Et veig a la botiga dels teus somnis,
cordial amb tothom, perfumat de tabac,
rodó d'acomplir el que et pertoca,
fill de Pradell, veí de Reus. Pare."
Des de molt jove era un gran aficionat a la lectura; s'apassionava amb el teatre de Guimerà, d'Ignasi Iglésies, de Pitarra; més tard llegí els poetes: Maragall, Carner, Sagarra. Va descobrir Mercè Rodoreda amb la recent publicada Aloma, novel·la que llegí repetides vegades i cada cop "anava veient la història d'una manera distinta". Passava hores llegint a l'aire lliure, al Reus Deportiu, vora la piscina, sota la terrassa. S'endinsava en els volums de novel·la de Proa, allà va llegir quasi tota la col·lecció, i també poesia, de vegades en veu alta.
Estudià el Batxillerat a Reus i el darrer curs el fa a Barcelona, als Escolapis de Sarrià. No va poder continuar amb estudis superiors perquè, quan va morir el seu pare, ell es va haver d'incorporar al negoci familiar, tenia divuit anys, i dues germanes més joves i la mare que depenien del rendiment del negoci.
"El dia sis, a mig matí, em van cridar urgentment de secretaria i el pare procurador em va rebre amb una cara circumspecta. Acabaven de telefonar de Reus, de part de la meva família, perquè anés immediatament cap a casa. El meu pare havia tingut una hemorràgia; havia perdut molta sang. El procurador em va dir, al final, que el pare es moria." (El camí dels morts)
Va començar una nova etapa: els projectes d'una carrera de lletres i l'activitat de doblatge no iniciada van esfumar-se.
Com el Tom de Figuretes de vidre de Tennesse Williams -obra molt estimada per ell i que va interpretar, en l'estrena de la traducció del 1955-, escriu poemes i treballa a la botiga. La seva activitat poètica s'inicia als anys 40 (Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959. Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella. Tarragona, Arola.2000). Freqüentava les tertúlies reusenques, sobretot la de la camiseria Casajuana on es parlava de literatura i de política. Els participants d'aquesta tertúlia eren vells noucentistes que havien actuat en política en els partits de l'esquerra moderada catalanista i en l'activitat cultural del Centre de Lectura. El més jove, amb molta diferència, era ell. A Tarragona assistia a la tertúlia del notari Gramunt al Cafè de Tarragona amb el senyor Guàrdias i el senyor Delclòs, tots molt més grans. Assistia als actes clandestins de resistència cultural on Santasusagna dissertava sobre poesia catalana. Va començar a obtenir premis literaris de poesia i, a partir de l'any de la reobertura del Centre de Lectura (1948), va ser un dels impulsors dels Amics de la Poesia, que convidaven poetes catalans significatius a fer lectures. Des d'aquells anys no ha deixat d'estar lligat amb El Centre de Lectura, amb la seva activitat cultural, com a membre de la directiva, com a director de la Revista (en un grup de redactors on hi havia Ramon Gomis, Joaquim Mallafrè, Rosa Cabré, Lluís Pasqual, Pere Anguera, Claudi Arnavat, Andreu Pujol i altres joves) i, finalment, com a President. També a través d'aquesta entitat col·laborà en la represa del teatre en català iniciant el Teatre de Cambra del Centre de Lectura (1956-1957) i més tard creant el Teatre de Cambra de l'Agrupació Pericial (1962-1968), de fet, una associació d'espectadors de teatre.
El 26 de setembre de 1952 es casà amb Luisa Corbella. Tenen tres fills, M.Lluïsa, Xavier i Gabriel.
"Ara sóc a la falda de casa.
Una sentor de pa m'obre la gana
i els crits dels fills
m'estiren per les mànigues.
Trobo un bes oblidat
que em puja als llavis.
Somric, i s'obren les finestres."
L'any 1956 feia a Ràdio Reus, cadena SER, un programa sota el pseudònim de Carlos Arnau: "Para tí y para todas. Fantasía epistolar", programa setmanal, cada dimecres, fins el 1961.
L'obra de teatre premiada als Jocs Florals de Mendoza (Argentina)el 1956, Història sentimental (Barcelona: Columna,1993), es va representar al Casal Català de Buenos Aires el 1960.
La seva obra poètica consta de tres llibres: "Enyoro la terra" (dins l'Antologia de la Poesia Reusenca, 1960), Guardeu-me la paraula (Barcelona, 1962) i Qui enganya, para (Barcelona,1968), Premi Carles Riba 1964. Aquests poemes van ser recollits en una antologia: Poemes.1959-1964, (Barcelona 1982), que va ser guardonada amb el Premi de Literatura Catalana-poesia de la Generalitat de Catalunya.
A través de la lectura de la seva poesia arribem a copsar la realitat personal del poeta: ell observa en silenci la terra on viu, la gent, la realitat contemporània, una realitat -com diu Joaquim Molas- que ha transformat en substància personal. Observa el seu món amb un ull desencisat.
Xavier Amorós és un escriptor nodrit en la lectura des de molt jove, en l'observació impressionista del món que l'envolta, sigui en forma d'aigua, de vegetació "Sóc al Pradell de les cinc del matí,/ a la deu mateixa de l'aigua./ Veig els barrancs de tres en tres/ i els pins malaguanyats,/ i començo a comprendre/ el perquè de les coses meves.", o d'animal o cosa.
Amic des de petit dels germans Ferrater, Gabriel i Joan; més tard relacionat amb els noucentistes de Reus, com Joaquim Santasusagna o el doctor Bonaventura Vallespinosa; aquest metge apassionat per les lletres, traduïa els clàssics francesos al català i Xavier Amorós el convencé perquè traduís, també, i al català, autors moderns, contemporanis, per a poder-los representar des del Centre de Lectura i li facilità textos teatrals de Tennessee Williams, Albert Camus i J.R. Priesley, una dotzena llarga de títols, editats a l'Argentina que desvetllaren l'entusiasme de Vallespinosa.
Una característica de la seva obra literària és que la seva experiència intel·lectual es nodreix en la seva experiència vital, per això el seu llenguatge és planer, tant en la poesia com en la prosa. Diu Giuseppe Grilli que Xavier Amorós quan fa articles periodístics escriu contes. És cert, la seva manera minuciosa d'observar l'entorn transforma el fet quotidià en una imatge lírica.
Estudià la carrera de Magisteri i més tard (des de1980 fins a 1986) exercí de professor del literatura catalana a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona a Tarragona. També va obtenir el títol de Mestre de Català de la Universitat de Barcelona i l'Institut d'Estudis Catalans, un títol que s'obtenia difícilment ja que els exàmens es celebraven clandestinament, dissimulats a l'Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona el 1967, amb un jurat presidit per Pere Bohigas.
El 1979 entrà a treballar a la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, a Reus. L'any anterior havia publicat els últims poemes: Darrers versos. (Tarragona:Foc Nou,1978).
El 1983, quan ja feia temps que havia deixat d'escriure poesia, el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta de Reus va escenificar un muntatge teatral, dirigit per Ramon Tàpias Cors, el qual va fer el muntatge literari i dramàtic amb poemes i fragments inèdits en prosa de l'obra de Xavier Amorós: No trenqueu avellanes amb les dents, al Teatre Bartrina del Centre de Lectura.
En aquells anys iniciava la seva tasca com a prosista: el 1985 publicà L'agulla en un paller, primera part de la crònica autobiogràfica. També col·laborarà setmanalment en el Reus Diari (des de 1986 fins a 1990) i en altres publicacions, amb articles on fa una pintura impressionista de la realitat que ens envolta amb sarcasme i sensibilitat.
L'any 1986 va ser elegit Senador per Tarragona en la III legislatura i el 1990 fou reelegit per la IV legislatura del Senat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Càrrec que va mantenir fins el 1993, any de la seva jubilació. A partir d'aleshores ha intensificat la seva tasca de prosista: continua les memòries (El camí dels morts, Barcelona 1996 i Temps estranys Llibre primer, Reus 2000 i Temps estranys Llibre segon, Reus 2001), memòries que -segons paraules de Joaquim Molas- estan narrades sota "l'observació i la universalització, amb detallisme, i amb un to poètic i irònic alhora, viu i senzill, de conversa".
El 1998 va ser guardonat amb el Memorial Gabriel Xammar, les paraules de Pere Anguera, membre i representant del jurat, van concloure així: "Tres són doncs els motius que a criteri del jurat justifiquen la concessió d'aquest reconeixement i que aquí només he pogut sintetitzar: la tasca literària, primer poètica i després memorialística, que ha fet arribar la veu del Camp arreu de les nostres terres. La tasca d'activista com resistent i agitador cultural, actuant d'enllaç entre la primera i la segona generació de postguerra. I la fidelitat a la consciència de catalanitat tot impulsant l'actuació coordinada entre els diversos nuclis democràtics."
