Manuel
Baixauli
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

FAMÍLIA

Mentre contemple el mar darrere d'una finestra, un insecte aterra en la part exterior del vidre. Els meus ulls l'enfoquen, se'm desdibuixen les ones. A quin ordre pertany? A quina família? A quina espècie? Té les ales transparents, les extremitats finíssimes, un abdomen allargat i dues antenes. Com deu tindre la cara? M'està mirant? M'alce, agafe la lupa, m'hi acoste de nou.
Sí, m'observa; i m'he alegrat moltíssim en reconèixer el caràcter del meu avi, mort des de fa quinze anys.

(Del llibre Espiral. Barcelona: Proa, 2010)

* * *

"Sóc a la intempèrie i tinc fred. He eixit a fer exercici. Córrec, córrec a un ritme suau, gens forçat; no sé quina hora és, la llum és lívida com a l'alba. Vaig entre horts de taronja, pels afores d'alguna ciutat d'on m'arriben, esmorteïts, sorolls d'automòbils. Avance per un caminal de terra que voreja un cementiri. Les tàpies són altes, però deixen veure nombrosos xiprers, molt més alts. Córrec i mire al davant, trepitge les ombres puntegudes dels arbres sobre terra. Ja no se sent els cotxes; no sent res, llevat del meu alè feixuc. Entre les ombres afilades n'apareix una amb contorn de persona. M'ature, mire cap al cementiri: arrimada a la tàpia, veig la part superior d'una xiqueta llargaruda, quasi tan alta com els xiprers, vestida i pentinada d'una altra època. M'observe sense entusiasme, sense indiferència, fixament, des de la mort. A poc a poc compareixen figures oblongues a la tàpia, de diverses edats, de distints aspectes. Em miren amb ulls inexpressius com canons d'escopeta. No suporte la pressió de tantes pupil·les, emprenc a córrer, me n'allunye... Al cap d'una estona, exhaust, em gire; al lluny, el cementiri està ple de gent altíssima. Des d'ací no reconec la xiqueta d'abans, però, tot i que no acabe d'estar-ne segur, entre la multitud veig una jove que podria ser Marta... Sí, crec que és Marta, i un jove l'agafa, confiat, pel muscle. Qui és, aquest? Sóc jo mateix, qui l'agafa i el mira? Force la vista per distingir el caràcter..., el veig borrós, desdibuixat. No sé si em mira seriós, si riu o si està fent una ganyota de menyspreu..."

(Del llibre Verso. Alzira: Bromera, 2001, p. 51-52)

* * *

"11-III-1993

M'ixen uns quadres tan enrevessats, tan complexos formalment que, si no fóra per l'austeritat cromàtica, enfitarien l'espectador. Monocroms quasi, centren el protagonisme en el clarobscur, en la composició i en els valors d'una textura subtil, molt elaborada. Sobre un fons ocre, plasme formes que no existeixen. L'ocre, en diverses tonalitats, mesclat amb altres colors però sense perdre el predomini, confereix a les pintures aparença de mapa antic.
Mapes de la meua ànima, radiografies del meu esperit.
I per què l'ocre? Mai no ha sigut el meu color preferit. Més aviat al contrari: no em compre roba d'aquest color, no el triaria per a pintar un cotxe... Ara bé: és un color neutre, com el gris però més càlid, un excel·lent fons per a llegir, escriure o dibuixar. Aquest paper on escric, per exemple, és ocre; i les parets d'aquesta cambra, i la façana de l'Acadèmia... Busque la paraula en el diccionari: "Ocre, del mot grec
ochrós, a través del llatí ochra, que significa 'groc'...". Groc? Sempre he considerat que eren colors distints, l'ocre i el groc; de fet, hi ha una diferència notable entre els tubs de pintura que porten aquests noms. Ironies de l'etimologia; moltes vegades el temps fa que una paraula canvie de significat, o que signifique el contrari que en l'origen. Una altra accepció: "Ocre, nom genèric d'un cert nombre de materials terrossos, emprats com a pigments". La pols és ocre. Ocre és el cafè amb llet, l'arena, la son; ocre és la maduresa, l'avorriment; ocre és la rutina, ocre és la calor, ocres són els vòmits i alguns excrements; ocre és la memòria.
Nosaltres som pols i en ocre ens convertirem.
"

(Del llibre Verso. Alzira: Bromera, 2001, p. 150-151)

* * *

"Acceptí les coses com eren. La ganyota dels cadàvers m'havia fet desgraciat però lúcid.
Comencí a escriure cada dia, a ordenar pensaments, a interpretar el món. El Dietari em desvià de la bogeria, de la droga, de la política, del suïcidi... Escrivia a rajaploma, sense pla previ, com un posseït. Quantes nits, havent sopat, m'he assegut a escriure sentint de fons les veus somortes de televisors pròxims, i els comentaris ocasionals, encara més somorts, de veïns que dormien desperts de cara als televisors!
A falta de silenci, sovint m'hi posava polifonies de Palestrina, música celestial, sense forts contrastos, que colgava les veus de la banalitat. La música exquisida: la millor amiga del silenci, qui millor el tracta, qui més se li assembla.
Tinc un armari de paret de vora tres metres d'alt i poc menys d'ample reblert de llibretes plenes de tot el que m'ha passat pel cap. Al principi usava llibretes amb rengleres de dues línies, per a subjectar la cal·ligrafia rebeca; després optí per la línia única, on les paraules feien equilibrismes; més tard la quadrícula, que ordenava cada racó de la pàgina; actualment evite crosses que limiten les pulsions de l'escriptura. El buit, només, només un buit tocat, a ser possible, d'ocre. El blanc pur encega.
Un riu dins d'un armari, una cascada de paraules, un conglomerat de múltiples continguts i diferents formes literàries, barrejats en aparent caos. Aparent, car és l'ordre natural del pensament, lliure de motlles preestablerts, d'estructures simplistes, de començament-nus-desenllaç... Prosa lliure, plena d'incisos, i d'incisos dins dels incisos. El curs del pensament com el curs del temps, que no s'atura.
Qui vulga saber de mi (qui voldrà mai saber de mi?), qui pretenga conèixer-me (qui pretendrà mai, i per què, conèixer-me?), haurà de llegir el Dietari (qui el llegirà mai, el Dietari?). Ni partides de naixement ni expedients acadèmics ni testimonis orals ni carnets ni historials mèdics ni fotografies ni... Dietari, escrit amb suc d'ànima. Només una cosa m'ha absorbit tant o més que escriure el Dietari: reescriure'l, revisar textos antics i corregir-los, afegir incisos, precisions, substituir adjectius, podar paraules sobreres o envellides, escriure damunt l'escrit amb la lucidesa del distanciament, mantenir els textos vius, frescos, tibants.
La vida no és un aparador de documents, sinó tot el que en queda al marge. El Dietari parla dels marges."

(Del llibre L'home manuscrit. Palma: Moll, 2007, p. 46-48)

* * *

"Establir-me a Villa Carmen suposà l'inici de la meua etapa més fèrtil com a escriptor; disposava de més temps que mai per a pensar, recordar, imaginar. El Dietari s'engreixà amb llibretes noves i amb afegits a les antigues, cresqué fins a assolir, en el punt de màxima prolixitat, un corpus de vora cinc-centes llibretes. Unes cent mil pàgines escrits, tres milions de línies, dos-cents deu milions de mots! Una desmesura! Un excés que amenaçava la qualitat dels escrits i que exigia un canvi de plantejament. Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. Elimine reiteracions, ingenuïtats conceptuals o estilístiques, tòpics, excessos verbals, frivolitats i tot allò que considere superflu. La maduració com a individu m'ha dut la maduració com a lletraferit. El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d'escriptor. On d'adolescent descrivia el gust de menjar la primera tallada de meló a l'estiu, ara descric aquell mateix gust afegit al gust de totes les posteriors vegades que he menjat la primera tallada de meló a l'estiu. Quan descric un crepuscle, descric el vastíssim inventari de crepuscles acumulats en el meu Magatzem de la Memòria. I així amb tot. He substituït l'escriptura incidental, presentista, per l'escriptura estratificada. La relectura persistent dels propis escrits en delata fragments flonjos, inconsistents. El Dietari ideal que m'agradaria confegir es limitaria, com a molt, a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina; o millor encara, a una frase, a una paraula, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va nàixer, en una sola mirada: vet ací l'objectiu. Quimera? Què aconsegueixen, sinó, alguns autoretrats del Rembrandt provecte?... Davant meu, mentre escric açò, hi ha l'espill vell, picat, ratat de les vores, on veig el meu bust. Dilluns faré quaranta anys, la meua mirada ja no és la del menut que fugia d'un llaurador indignat. Tampoc no és desesperançada. No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meua."

(Del llibre L'home manuscrit. Palma: Moll, 2007, p. 153-154)




--------------------