 |
|
|
|
|
Antologia
Després de soterrada la tendresa
và rem llençar els pètals de la neu, que afegia
més gel, al que amagava la glaçada disfressa
on l'au del vidre congelat vivia.
Turmells de ballarina, amb les venes dolentes.
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades.
Cent buits per avançar a les palpentes.
A cor nu de la flama, les donzelles cremades.
Al soterrar anĂ rem. Eixam de nines tortes
-un ull al frigorĂfic- estenia
veus de paper, paraules plastificades, mortes.
En secret el sepeli. Com calia.
(Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)
A més amics allargue la mà estesa
on la llum es fa sòlida i l'invisible pesa.
Sols això puc donar. Llum invisible
i paraula que resta d'un clam inexhaurible.
Arribar de la pluja a la secor,
de la humitat amplĂssima dels caminals del plor
al besllum on la terra al sol festeja,
enlluerna els ulls tèrbols, de l'oblit els neteja.
Els amics, embranzida d'un vaixell
quiet ara a les ungles glaçades del rovell.
(Pel somordet ressò on viu l'absència,
potser un dia o altre inauguren presència.)
(Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)
|
|
|
|
|
|
