Pere Calders
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Hi ha en literatura de guerra, textos de tota mena: dioràmics, truculents, sectaris, espantosament predicadors, egoistes a força d'abrandada participació o d'afectada indiferència. Però el veritable, el profund sentit històric, diríem que més aviat és en llibres com el de Pere Calders: el testimoni d'un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commesurables, i ho accepta, amb l'única condició —però ho és tot!— de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur.

(Carles Riba. "Pròleg", dins Unitats de Xoc. Barcelona: Edicions 62, 1983)

* * *

La narrativa de Calders arrenca d'una motivació "transcendent": d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. Dir-ne "humor" no seria una etiqueta bastant." [...] Les referències a Poe, Pirandello i Kafka, que els crítics hi han insinuat, no són rebutjables. Les narracions de Calders no hi tenen res a veure, en la superfície ni en la contextura; però probablement hi tenen molt a veure quant a la intenció, quant a les intencions més íntimes.

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 382)

* * *

Si la literatura fantàstica ha establert els seus propis codis, la narrativa de Calders es distingeix precisament per la manipulació d'aquests codis. La literatura fantàstica es basa en l'especulació sobre els límits de la versemblança, mentre que la literatura de Pere Calders es caracteritza per la transgressió constant i intencionada d'aquest límits.

(J. Melcion. Dins Pere Calders: Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Empúries, 1986, p. 72)

* * *

Al cap de dos anys de la publicació de L'ombra de l'atzavara, aparegué la novel·la més pura del pur Pere Calders, Ronda naval sota la boira, una obra important, però encara menys compresa i acceptada, al seu dia, que l'anterior. [...] Allò que feia Calders —i ja ho feia també poc o molt a L'ombra de l'atzavara—, malgrat el seu caràcter de "crònica" i els seus elements autobiogràfics i de problemes generals d'exili— era una evasió de la novel·la. Car ell no es podia subjectar, com a escriptor de creació, a les servituds de les novel·les modèliques habitualment demanades pel públic i per la crítica "realistes". Calders s'evadia de la novel·la i amb Ronda naval sota la boira ens donava un tipus de novel·la que en moments posteriors i en d'altres literatures ha esta acollit amb interès i ha donat el qualificatiu d'antinovel·la.

(Joan Triadú. "Pròleg", dins Pere Calders: Ronda naval sota la boira. Barcelona: Edicions 62, 1986)

* * *

La impossibilitat de la transgressió i l'ambigüitat de l'oferta transgressora [...] són producte d'un cert escepticisme o, com a mínim, d'un desencant lúcid vers la condició humana que Calders manifesta de forma més o menys evident i del qual es distancia a través del propi procediment narratiu. Procediment que compta amb tres eixos bàsics: l'humor, la perspectiva i el llenguatge, ja que l'humor —instrument i resultat alhora— prové sovint del contrast entre dues perspectives (la del real i la de l'irreal).

(Maria Campillo. "El conte", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 11, 1988, p. 22)

* * *

En Calders —com en els bons contistes— la tècnica és fonamental. [...] Bàsicament s'han de tenir en compte dues qüestions, a nivell tècnic, que són les que permeten arribar a la coherència i a la versemblança desitjades: el poder del llenguatge i el tractament del punt de vista narratiu. [...] Donen les pautes per tal que, una vegada s'hagin acceptat les premisses d'aquesta nova realitat —i el lector hagi, per tant, entrat en el joc— s'assoleixi una versemblança interna, evidentment fictícia.

(Jaume Aulet. "Introducció", dins Obra completa. Barcelona: Edicions 62, 1984)

* * *

Calders conclou que el concepte de realisme històric s'ha vist superat. Tal com la fotografia fa molt de temps que va deslliurar el pintor del deure de representar fidelment la realitat, d'igual manera, també, la literatura fa molt que ha estat alliberada pel cinema de l'obligació de divulgar els fets. Ara l'autor és lliure d'expressar qualsevol cosa de qualsevol manera, i d'evadir del tot el realisme, i "buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió". [...] La fantasia és, de mena, una via d'escapatòria, lliure i sense entrebancs, per a fugir de la vida real, i la jugada de Calders de juxtaposar-la als conceptes diametralment oposats de l'encarcarada legislació burocràtica, el materialisme i la superficialitat de perspectiva, constitueix una consistent i reeixida font d'humor. [...] Calders contempla la condició humana com l'únic tema digne de consideració en literatura, i això ha estat el seu afany i la seva joia en el transcurs de la seva carrera: projectar llum sobre la varietat i diversitat de la humanitat per bé que no ho faci des d'una posició realista. Els seus personatges, els petits homes que conformen la massa anònima de la població de la nostra civilització, habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l'entorn, manipulats per aquells que controlen i, com a resultat, fallen a l'hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d'escapar i la invitació de veure la vida des d'una nova perspectiva. D'altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d'aquestes visions es veu mitigat per l'humor de l'autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari.

(Amanda Bath. Pere Calders: ideari i ficció. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 29, 215, 241)

* * *

Pere Calders tenia una voluntat desdramatitzadora que, en la seva literatura, ha portat fins a les seves últimes conseqüències. [...] I, naturalment, aquesta voluntat es complementa amb l'exercici de l'ofici d'escriptor des d'un rigor derivat del respecte que mereix el lector. Pere Calders era dels que creuen que un escriptor ha de fer-se llegir i que, per tant, ha d'escriure obres divertides i amenes.

(Agustí Pons. "Un home bo, un escriptor divertit", Avui, 23 de juliol 1994)

* * *

Parlant de Gaeli i l'home Déu, de Pere Calders, escrita originalment el 1938 i retrobada el 1986, i de l'obra clàssica de Mikhaïl Bulgàkov, El mestre i Margarida, datada entre 1921 i 1940, en un període de temps que abasta la data de redacció de la novel·la de Calders, assenyalava que totes dues obres plantejaven —sense que cap dels dos autors tingués consciència ni tan sols de l'existència de l'altre— un mateix problema: ¿com resoldre el tractament dels grans temes del meravellós tradicional en un món on el positivisme s'havia imposat definitivament, en l'imperi de la incredulitat? El protagonista de l'obra de Calders és un Déu, el de Bulgàkov el diable. [...] Aquesta problemàtica individual dels personatges esdevé una metàfora de la mateixa impossibilitat d'expressió de l'escriptor fantàstic. ¿Com es pot manifestar el sobrenatural en una època marcada per la incredulitat? ¿Com s'han de presentar els prodigis perquè puguin esdevenir revulsius?

(Julià Guillamon. "Estudi introductori", dins Joan Perucho: Algú, a la nit, respira: antologia de contes fantàstics. València: Tres i Quatre, 1990)

* * *

L'autor ha insistit en la base "real" dels seus contes i en la seva disposició personal cap a les "veritats ocultes", a més de la seva creença en la sort, la predestinació, la casualitat. [...] Naturalment, es tracta d'una captació del "real" fèrriament subjecte al punt de vista i que s'expressa, en el pla literari, en un sentit antitètic al vuitcentista. Una mirada, doncs, no pas orientada a l'explicació del món com una construcció orgànica (amb causes i efectes lògics) sinó dirigida a tractar de "veure les coses tal com són" (no tal com s'ordenen segons una visió prèvia concatenada, sinó amb totes les seves escletxes), que vol dir, sobretot, tal com ell les veu, és a dir segons la fal·làcia narrativa, tal com ell les vol veure o tal com vol que les veiem en el pla de l'escriptura". [...] Cal dir que sobre la incomprensió de l'esmentat procediment —sobre l'artifici de la mirada ingènua— s'han bastit la majoria dels malentesos sobre l'obra de Calders; des de la irritació que han suscitat en els medis "engagés" les seves opinions sobre l'actualitat artística (quan ha parlat del mitjó de Tàpies o de la -cito- "celebrada època urinària d'Andy Warhol i de l'etapa fecal de Piero Manzoni") a —la reacció contrària— l'enfavament beat de programes televisius de gran audiència i llarga durada.

(Maria Campillo. "La mirada de Pere Calders", dins Margarida Casacuberta i Marina Gustà (eds.): De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 108-109).

* * *

Calders és el mateix fent articles que fent contes [...]. Es tracta d'explicar el comportament dels homes: comprendre'l per revelar-ne la niciesa, el fariseisme, el cinisme o la candidesa. En els articles periodístics, a diferència dels contes o de les novel·les, la realitat amagada es posa al descobert sense cap construcció figurativa, sense embuts. [...] Tant els articles periodístics com la narrativa de Calders són un mateix intent de comprensió del món, però per dues vies diferents: la ficció literària permet codificar les actituds, els neguits, les desorientacions, les alarmes dels humans; i el comentari de les notícies ens explica el mateix sense els implícits literaris i, doncs, d'una manera més directa.

(Xavier Luna. "Introducció", dins Pere Calders: Mesures, alarmes i prodigis. Barcelona: Edicions 62, 1994)

* * *

Vaig començar a descobrir Pere Calders, a llegir-lo i a apassionar-m'hi fa quinze o setze anys. En un llibre de cobertes verdes que duia per títol Tots els contes [...]. Amb un altre escriptor que també admiro, Francesc Trabal, va ser encara pitjor. No el vaig descobrir de debò fins fa potser tretze anys. [...] Tant en un cas com en l'altre m'hauria agradat llegir-los quan encara era una persona tendra, en període de formació, i no als vint-i-tants anys, quan un, de fet, ja està bastant format, o com a mínim no és tan mal·leable. Vaig llegir Calders després d'haver-me atipat de llegir sud-americans i nord-americans, i quan pensava que aquí no hi havia res que s'hi assemblés, perquè els escriptors seguien la norma de l'època: un realisme estricte i gairebé obligatori. M'hauria agradat descobrir-los de més petit, sí.

(Quim Monzó. Dins Xavier Cercas: De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 123)



--------------------