Certament, els autors mediàtics –dolents o bons, que n'hi ha per a tots els gustos, per bé que cada cop siguin més difícils de destriar–ho estan empastifant tot i sovint ens impedeixen entrellucar-ne d’altres que fa anys que van fent el seu camí al marge de rebomboris i només atenent a crides molt interioritzades i no gens donades a cap mena d'exhibicionisme.

Aquest és el cas de Miquel Desclot, que en poc més d'un any ens ha lliurat una tria de sonets del Cançoner de Petrarca (Proa, 2003), una introducció al classicisme vienès, L'edat d'or de la música (Angle, 2003), un generós compendi de les seves versions poètiques, De tots els vents (Angle, 2004), i l'aplec de dos textos deliciosos sobre el Montseny i Sant Llorenç del Munt, Muntanyes relegades (Proa, 2004). De fet, el que m'empeny a escriure aquest article és, d'una banda, haver-me adonat que en Desclot ha estat un dels autors que més m'han acompanyat aquest darrer any i mig i, de l'altra, comprovar que sovint el país i la seva societat literària no estan a l'alçada d'aquesta mena d'autors, massa amants de la seva feina per dedicar-se a promoure-la d'una banda a l'altra.

El fet és que vaig passar les vacances de Nadal d'ara fa un any amatent a seguir les recomanacions musicals d'aquest autor contingudes al llibre ja esmentat (que pocs, per cert, han estat capaços de parlar de manera intel·ligent i intel·ligible sobre música: a fe que és un dels màxims reptes per a tot aquell que vulgui correspondre d'una manera o altra a l'encanteri d'aquest art, sens dubte el més esmunyedís de tots); que l'antologia De tots els vents m'ha acompanyat bona part del 2004 (feia temps que en català no apareixia un llibre que exhaurible: l'obriu per on l'obriu, un poema us vindrà a trobar i esdevindrà de seguida un ressò o un mirall de vosaltres mateixos), i que acabo de passar aquest darrer Nadal assaborint la prosa d'unes Muntanyes relegades on fa bo d'endinsar-se acompanyat de la mà d’aquest guia.

Assaig musical, versions poètiques, prosa de no-ficció: tres gèneres del tot complementaris quan provenen d'una mateixa mà, que es defineix, abans que res, com a poeta. Un poeta dels que no tenen pressa a publicar i més aviat sembla dels pocs que saben que, arribats a una certa edat, és en la mesura que sapiguem deixar d'escriure certs poemes que un dia n'escriurem un que valgui la pena (de fet, ¿per quants poemes recordem la majoria dels nostres poetes preferits si no per ben pocs?). Un poeta conscient, com deia Montale, que un excés de pràctica malmet la veu, la qual cosa no vol pas dir que no l'haguem de treballar, aquesta veu, a través de múltiples exercicis, com ara les versions poètiques o bé la prosa de la mena que sigui. En aquest sentit, no oblido el consell que un vell Aleixandre va donar als joves aprenents d'escriptor: "Els prosistes, que llegeixin poesia; els poetes, que llegeixin prosa". Per tot plegat, no cal dir que els lectors de Miquel Desclot esperem amb candeletes el seu proper llibre de poemes, d'aparició encara incerta: d'ençà d’aquell Com si de sempre de fa més de deu anys que ens té dejuns de versos propis, tot i que les versions amb què mentrestant ens ha com els poemes que de tant en tant intercala enmig de la seva prosa muntanyenca.

A De tots els vents hi trobarem poemes del segle VII fins a d'altres estrictament contemporanis: un ampli ventall temporal que no fa sinó mostrar, un cop més, l'íntim comerç de la poesia amb allò que menys canvia de l'home: el seu món de desitjos, somnis, pors, recances i frustracions, i la necessitat d'assolir –o si més no aspirar a– alguna mínima forma de saviesa que l'ordeni, el contingui i segons com el transcendeixi.

Des d'aquest punt de vista, la poesia pot ser vista justament com una de les poques arts en què el sentit ha estat cercat i construït d'una manera molt semblant al llarg de la història, i comprovar això un cop i un altre és un dels plaers més significatius i una de les lliçons més explícites que ens depara la lectura d'una antologia com aquesta. Des de alguns poetes escocesos del nostre segle, tota una rècula de veus –majors i menors, conegudes i desconegudes, llunyanes i properes– de les més diverses procedències s'encadenen i desfilen davant nostre irradiant "múltiples ecos i significacions". De totes elles, Miquel Desclot n'és l'intèrpret i, doncs, amo i senyor de cadascun d'aquests versos: tota una lliçó de digitació i recursos varis posats al servei d'una llengua i una tradició que en surten del tot enriquides i enfortides.

Així les coses, resulta magnífic detectar els ponts suspesos entre aquest llibre, en aparença més impersonal, i Muntanyes relegades, escrit des d'una primera persona inequívoca: si prenem com a punt de referència els poemes de Stewart Conn i els d'Anna Crowe, veurem que ens menen de dret als topants del Munt i l'Obac. I a l'inrevés, és al llibre en prosa on veiem com sorgeix l'espurna del poema i assistim a un autèntic taller d'escriptura en directe: sovint, en plena passejada, Miquel Desclot s'assembla a un d'aquells poetes japonesos del s. VII o VIII que li són tan cars –Kakinomoto Hitomaro, Yamanoe Okura, Otomo Tabito– i ens mostra, millor que en cap tractat, d'on surt l'estranya flor del poema. Tot això, però, sense oblidar el contrapunt d'una mirada acerada cap al paisatge que s’estén als seus peus i d'on sembla haver desertat qualsevol vestigi de poesia: "Des d'aquí dalt és prou evident en què va parar el noble desideràtum noucentista de la Catalunya Ciutat, el d'una Catalunya civilitzada i orgànica que meresqués el nom d'europea: al llarg dels avatars de la guerra, la dictadura i la postdictadura, l'ideal d'una Catalunya Ciutat ha quedat reduït simplement a una decebedora Catalunya Suburbi que fa angúnia de mirar”.

(Ă€lex Susanna: "L'any de Miquel Desclot", Avui, 27 de gener de 2005)