Josep Maria Espinàs i Massip neix a Barcelona el 7 de març de 1927. Estudia als Escolapis fins que l'any 1945 entra a la Facultat de Dret.

"Jo era un nen de pis, d'una família normal, de l'Eixample de Barcelona. [...] Als vuit anys escrivia versos i als quinze em llevava a les sis del matí per escriure una novel·la; aquest era jo, interessat per les bestioles que corrien, pels insectes, escrivint les meves coses. També era molt sociable, no vull donar la imatge de l'intel·lectual que de jove és una persona molt tancada, no, els esports m'han interesssat molt, he jugat a futbol i he fet una vida escolar normal, no he estat gens violent, he estat lamentablement normal."

A la universitat rep, segons diu, el primer xoc polític:

"Catalanistes, monàrquics i catòlics liberals eren perseguits i apallisats per la gent del SEU, una mena de policia política dins la universitat. Tenien els estudiants fitxats i fins i tot van organitzar una saleta per torturar-los. Jo no tenia cap filiació política, però com que era amic de Folch i Camarasa també em van apallisar una vegada al mig del pati. [...] Jo diria que fins que no vaig ser a la universitat no vaig estar literàriament i políticament decidit, influït, òbviament per la repressió."

Es llicencia en Dret el 1949 i el mateix any guanya el premi Guimerà per el seu primer article. La seva primera novel·la, Com ganivets o flames (1954), obté el premi Joanot Martorell i el dóna a conèixer com a escriptor de novel·les en un moment en què, amb paraules de lautor "el predomini de la poesia era molt marcat". L'any 1955 deixa d’exercir com a advocat i entra a l'editorial Destino. Continua escrivint novel·la amb un notable èxit de públic lector, amb títols com Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956), traduïda als Estats Units el 1961 i que obté elogioses crítiques als principals diaris del país, La trampa (1956) i la més acostada al realisme social, Combat de nit (1959). El 1958 guanya el premi Víctor Català amb el recull Variétés (1959), i el mateix any publica amb diversos autors el recull d'articles Cita de narradors, que obté el premi Josep Yxart.

L'any 1957 publica el primer d'una llarga sèrie de llibres de viatges, Viatge al Pirineu de Lleida i no deixa de publicar-ne durant 50 anys, amb més de 20 títols, entre ells els populars viatges a peu. Sobre ells l'autor diu "els viatges a peu són la manera més raonable i profitosa de conèixer uns pobles, una comarca. El secret és el ritme d'aproximació. Hi ha temps de deixar-se impregnar pels paisatges i per la gent". Tot i que és conegut pel gran públic per les cròniques de viatges, els articles periodístics i per les seves novel·les, també és autor de poemes musicats i d'altres que es troben antologats a Antologia poètica universitària (1949) i, encara, d'una obra de teatre, És perillós fer-se esperar (1958), de la qual Julio Coll en va fer una versió cinematogràfica: Distrito quinto (1958).

La seva labor com a animador cultural és també molt important. És un dels fundadors, l'any 1960, dels Setze Jutges, el grup que iniciaria el moviment de la Nova Cançó. Enregistra diversos discos amb cançons pròpies, adaptacions de Georges Brassens i cançons per a infants, i també escriu i enregistra amb interpretació pròpia la narració per a infants Viatge a la Lluna (1969), amb música de Xavier Montsalvatge.

El 1961 guanya el premi Sant Jordi amb la novel·la L'últim replà. Set anys després surt publicada la novel·la La collita del diable (1968) i fins el 1992, amb el títol Vermell i passa, no retorna a la narrativa de ficció.

Amb el primer número del diari Avui, el 23 d'abril de 1976, publica la columna "A la vora de…", que seria a partir d'aleshores diària fins al gener de 1999, quan passa a col·laborar a El Periódico amb la columna d'opinió "Petit observatori". Els seus articles es caracteritzen per l'amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons i han estat mereixedors de diversos premis, com el Ciutat de Barcelona de Periodisme (1983), l’Avui d'articles periodístics (1992) i el Premi Nacional de Cultura en la modalitat de periodisme escrit (1995), atorgat per la Generalitat de Catalunya.

Condueix diversos programes d'entrevistes i reportatges per a la televisió, com ara Personal i intransferible, al Canal 33; Identitats, a DCO i a Tv3, del 1984 al 1988, recollit en els volums (Identitats-1, 1985; i Identitats-2, 1986 Identitats-3, 1988), i Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990.

El 1986 publica unes emotives cartes adreçades a la seva filla amb síndrome de Down, sota el títol El teu nom és Olga, amb un gran èxit editorial i objecte de nombroses traduccions. A partir de 1990 comença a publicar la seva Obra Completa a edicions La Campana, editorial dirigida per Isabel Martí i de la qual n'és el cofundador. Coincidint amb l'edat laboral de jubilació, publica Inventari de jubilacions (1992), on fa una anàlisi des de la perspectiva personal, dels temes que havia anat bandejant per diverses circumstàncies, però també dels que encara mereixen la seva atenció.

L'any 2002 és guardonat amb el premi d'Honor de les Lletres Catalanes i amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, i l'any 2006 rep el premi Lletra d'Or per el llibre A peu per Mallorca (2005). El 2007 és nomenat membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'èuscar, el francès, l'hebreu, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec.