Josep Maria
Espinàs
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"Com passa amb tots els grans escriptors, a l'obra de Josep M. Espinàs hi ha dues constants: continuïtat i innovació. En aquest sentit, W.H. Auden es profetitzava dient que pobre d'aquell de qui els primers poemes s'assemblin als últims. I jo hi afegiria: infeliç d'aquell de qui les obres són vuits i nous i cartes que no lliguen.

El nou llibre d'Espinàs, Entre els lectors i jo, és excepcionalment una barreja del que és continuador i el que és innovador. Indirectament és la continuació del cicle memorialístic encetat a El teu nom és Olga (1986) i, alhora, representa una innovació perquè és el primer cop que Espinàs s'encara directament i exclusiva amb els seus lectors i els dedica un llibre sencer. […]

Molta gent ha despatxat aquest llibre amb quatre tòpics galants de bonic, ben escrit, amè..., mentre que alguns s'han posat una mica a la contra, al·legant que es tracta d'una obra menor. La meva pregunta és: quan aprendrem a llegir correctament l'obra d'Espinàs? Justament aquest és un dels grans temes del llibre: saber llegir, saber entendre amb precisió el discurs de l'altre. Els textos són, abans que res, un prodigiós exercici de lectura, que posa en relleu una intel·ligència molt fina i una capacitat envejable per escoltar i entendre. A més, segurament són els dos elements que ens falten a l'hora de llegir els textos d'Espinàs.

Amb intel·ligència i capacitat per escoltar, ens adonaríem, d'entrada, en el riquíssim joc conceptual d'intercanvi de papers, quan els lectors d'Espinàs es converteixen en escriptors i Espinàs mateix es converteix en lector dels seus lectors. Pel nostre autor l'escriptura i la lectura són indestriables, tal com ens adverteix la dita popular que el llegir no et faci perdre l'escriure. Per Espinàs, l'autor ha de saber llegir i escriure, sense que cap dels dos desplaci l'altre.

Savi consell en una època en què els escriptors estan perdent el llegir, la seva capacitat per interactuar amb l'altre, d'experimentar l'alteritat. […] En els textos de l'Espinàs sempre hi ha més del que sembla a primera vista. Cal estar atent i aprofundir."

(D. Sam Abrams. "Lector-escriptor-lector", El Punt-Avui. Cultura, 8 de març de 2012)

* * *

"[...] El cas de Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) és volgudament atípic. A aquestes altures de la seva vida literària, ja ha quedat clar que Espinàs no va d’escriptor sinó que simplement ho és i aspira a ser llegit. Sempre en contra de la transcendència literària, ha arribat a un grau de senzillesa expressiva i de depuració estilística envejables. Així li ho han reconegut els seus entusiastes lectors, que són innombrables, de totes les edats i ideologies, i així ho avalen els més de vuitanta llibres publicats fins ara, en què no només hi ha llibres de viatges sinó també algunes novel·les i moltes reflexions autobiogràfiques i d’observació de la realitat quotidiana. Els dos últims, a més, Relacions particulars i A peu per l’Alt Camp, publicats el 2007, han comportat un ampli reconeixement crític del seu autor, amb unànimes elogis justificats tant des del periodisme com des de la literatura. Són llibres que traspuen saviesa i experiència, tant humanes com literàries, obres per llegir a poc a poc, per assaborir-les, adaptant la respiració al seu treballadíssim ritme narratiu i a un to sorprenentment epicuri. Espinàs s’ha decidit ara a publicar El meu ofici, un llibre de notes, observacions i opinions sobre la literatura i la naturalesa de l’escriptor, amb algunes incursions en la reflexió moral i reconeixements tant als seus editors com als seus escriptors preferits. Està escrit amb serenor i autocrítica, sempre amb una punta d’ironia i, també, amb una aparent ingenuïtat. Espinàs té una poètica pròpia, perfectament coherent. Potser el que més caracteritza aquest petit gran llibre és que Espinàs no fa un adoctrinament sobre com creu que ha de ser la literatura, sinó que expressa, amb modèstia i, sobretot, preocupant-se de com explicar- ho al lector, com creu que és la seva literatura: 'Sempre he escrit a la meva manera, no he tingut cap desig d’influir ni d’imitar, admeto tranquil·lament –des de fa temps– que sé escriure el que vull escriure però que no sóc un geni.'

El llibre és de fàcil lectura i desenvolupa alguns dels conceptes amb els quals Espinàs s’identifica més: independència, antidogmatisme, presentisme, sentit de la realitat, naturalitat estilística, curiositat personal, claredat de pensament. Està ordenat amb una sèrie d’entrades com ara: originalitat (“un error”), caràcter (“el que dóna la identitat a un escriptor”), ambició (“tothom té els seus límits, encara que no tothom conegui les seves limitacions”), glòria (“no m’ha seduït mai”), l’enveja (“perjudica, fa perdre molt de temps”). Però l’element que travessa el llibre, el que el justifica i li dóna raó de ser, el que permetria que interessés també lectors d’altres llengües, és la seva argumentada denúncia dels dimonis literaris: la vanitat dels escriptors, el rebuig de la suficiència i la verbositat afectada, l’excés de pretensions i l’enfarfegament de tants joves autors. Hi ha hagut sempre, per part de la crítica més llepafils, una certa condescendència davant dels llibres d’Espinàs. Sense entendre que Espinàs participa d’un ampli moviment europeu de renovació de l’escriptura literària que s’allunya de l’escriptura artística, que rebutja l’èmfasi i la pretensió literàries perquè són incompatibles amb el fet de dir la realitat tal com és. Per ell, l’escriptor ja no és sagrat, ja no pot ser un príncep o un elegit, no pretén 'evangelitzar els descreguts' o 'resoldre els problemes dels lectors'. És només un home d’ofici, algú que s’estima les paraules, i les coneix i les tecleja amb la seva vella Olivetti.

Aquest és el soroll del seu ofici."

(Xavier Pla. "La literatura com a antídot", Avui, 28 de febrer de 2008)

* * *

"Ara farà cinquanta anys que l'escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) es dedica a la narrativa i ja té una setantena de llibres publicats, entre ells nou novel·les i catorze de les seves populars cròniques d'excursions a peu. Tota una obra variada i marcada per la curiositat que ahir Òmnium Cultural va distingir amb el Premi d'Honor, dotat amb deu mil euros i el prestigi d'una trajectòria de trenta-quatre anys, amb guanyadors com Espriu, Rodoreda i Calders.

Espinàs, que compta en el seu palmarès amb el Sant Jordi i el Nacional de Cultura, va explicar ahir que mai no li ha interessat 'fer una obra ni dibuixar-me com a personatge literari'. El seu interès ha estat 'fer la feina any rere any' i un bon dia s'ha trobat que 'em diuen que ja n'he fet prou perquè em donin un premi'. Aquest dia va ser ahir i va ser-ho per decisió d'un jurat format per Max Cahner, Josep Gifreu, Josep Laporte, Albert Manent, Vinyet Panyella, Agustí Pons, Josep M. Puig Salellas, Oriol Riba i Ricard Torrents.

Al llarg de tot aquest temps de dedicació a les lletres, Espinàs ha anat aprenent aspectes d'un ofici que ha practicat des de mitjans de comunicació, com l'Avui, i en llibres de viatges, de retrats i de ficció: 'He après a no escriure de manera que quedi bonic, a no construir frases només perquè tinguin gràcia, perquè siguin poètiques, per sentir-me escriptor', sinó que ha mirat d'aportar 'com més idees millor, sense embolicar-les amb paper de caramel'.

Una de les premisses de la seva feina ha estat defensar la llibertat prescindint de 'capelletes i del què diran els crítics més exigents i el públic'. Tampoc no ha estat 'mai subvencionat ni pendent per fer coses perquè me les demanessin'. Per Espinàs, 'la paciència és una virtut de l'escriptor, la persona pacient és una persona apassionada i jo he tingut paciència per anar fent llibres'. Uns llibres que va començar als anys 50, amb Com ganivets o flames: 'Temps difícils en què ser escriptor en prosa i en català era una excentricitat i els més grans eren a l'exili o callaven'. Ara no se sent diferent de quan va començar ja que la seva obra continua marcada per la curiositat que el porta a provar gèneres diferents: 'Crec en la fatalitat de l'escriptor. Un autor mai no pot triar quina mena d'escriptor serà'. Una altra costant és la llengua: 'Jo de petit vaig passar d'escriure en castellà a fer-ho en català i va ser per un canvi biològic, cosa que té més pes que la convicció política i el resistencialisme. Vaig entendre que si no hagués escrit en català no hauria tingut identitat com a escriptor.'

Tot i que Espinàs té fama de persona assenyada, ell considera que no ho és: 'Escriure en català als anys cinquanta, practicar gèneres diferents, fer concerts sense saber tocar la guitarra… no és gaire assenyat, però el que realment hauria estat una falta de seny és haver intentat ser una persona que no sóc'. Ahir se li va agrair, per tant, que Espinàs hagués optat per ser l'Espinàs."

(Ada Castells. "Espinàs, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes", Avui, 11 de juny de 2002)

* * *

"Espinàs des del primer moment, va posar les seves il·lusions més pures en el camp de la novel·la, on ha produït obres que, com La trampa o Combat de nit, han quedat de repertori. De fet, aquest conjunt, copiós i variat, gira al voltant de dos grans eixos, la realitat quotidiana més rutinària, que observa amb detall i que sap descriure amb la precisió d'un Vermeer, sovint amb puntes d'humor. O d'ironia. I, a la vegada, la capacitat de transformar en ficció les dades que n'extreu, més exactament, de combinar-les i reelaborar-les en termes més o menys arbitraris."

(Joaquim Molas. Pròleg a ESPINÀS, Josep M.: Un racó de paraigua. Barcelona: La Campana, 1997)

* * *

"Jo sempre he admirat Josep Maria Espinàs, l'home intel·ligent, enemic de l'enuig i dels prejudicis, finament observador, polit i penetrant, ple d'enginy. [...] Ell no es pot desil·lusionar mai perquè té unes qualitats insòlites: sap cantar –de fet hem de recordar que va ser un dels primers Setze Jutges–, sap mirar un paisatge, li agrada marxar per la muntanya i perdre's per camins que sembla que no arribin enlloc però que sempre hi arriben. Gaudeix de la felicitat de les paraules, del suc de les etimologies més adorables, de les secretes intencions dels refranys, dels ritmes misteriosos de les cançons. I té altres virtuts que li permeten l'eterna jovenesa. [...] Si penso en Josep Maria, recordo que va ser estudiant i alhora poeta, que fou autor de teatre, que va guanyar tots els premis de literatura possibles, que donà classes, que ha cantat cançons i ha estat empresari de músics, que va fer d'advocat, que sempre ha estat periodista, que ha estat un caminador extraordinari i que ara, sense renunciar a res, fa d'editor, que és una tasca gairebé tan apassionant com la de fer llibres. I, no obstant, resulta el contrari de l'home apressat."

(Néstor Luján. "Josep Maria Espinàs", Avui. Cultura, 12 de març de 1993)

* * *

"En un cop d'ull de síntesi, es tracta d'una narrativa que comença en el neorealisme i s'instal·la en les coordenades del realisme històric o realisme social. Amb la particularitat, a més, que Josep M. Espinàs fou l'iniciador del moviment –i pràcticament l'únic predicador– dins de la narrativa catalana. Com a novel·lista recollí l'herència general que arribava del cinema italià –el neorealisme a partir de Ladri di biciclette, sobretot– i la més particular que deuria rebre per la influència d'un dels cercles literaris barcelonins d'aquells anys. Espinàs col·laborava a Destino i era membre del jurat del premi Nadal. Per força li havien d'arribar unes referències que eren dominants en les lletres veïnes i, més encara, en l'estratègia d'un premi que, títols canten, acomboià la línia feble que va del neorealisme al realisme històric."

(Isidor Cònsul. "En la dinàmica del realisme històric", Avui, 9 de desembre de 1990)

* * *

"La facilitat narrativa [...] facultat que a l'Espinàs no pot negar-li ningú, és essencialment una virtut a la qual sol anar aparellada la d'amenitat. L'autor la posseeix també en alt grau i per això suposo que són pocs els lectors que, una vegada iniciada alguna d'aquestes novel·les, no la segueixin fins al final. L'Espinàs presenta els seus personatges d'una manera plàstica, gràfica, i els compromet en tot de menudes aventures, còmiques o tràgiques, que van encadenant-se sense aparent esforç fins a un desenllaç en la majoria dels casos natural. És una creació de la vida en brut, que no estableix jerarquies de significació, que dóna tant de relleu al fet verament important com al detall que no afegeix res a la comprensió del personatge, a l'evocació de l'ambient o al sentit del conflicte en què s'ha embolicat."

(Manuel de Pedrolo. "L'Espinàs a passos comptats", dins DD. AA.: Cita de narradors. Barcelona: Selecta, 1958)



--------------------