"Des de la soledat i la marginalitat, Bartomeu Fiol elabora una poètica pròpia que presenta, a partir d'aquest primer llibre, algunes característiques de trencament dins la poesia que fins aleshores s'ha fet a Mallorca. D'entrada, trobam una veu que es vol manifestar alhora de manera personal i col·lectiva: expressa un jo poètic que s'eixampla fins a esdevenir nosaltres. Ha pres com a punt de referència Ca los Cans -Caló des Cans, segons J. Coromines-, una petita cala amb alga i pedres al nord-est de l'illa, que forma part de la Colònia de Sant Pere (Arrà). I a partir d'un topònim ran de mar, assaja una altra mena de paisatgisme, antitètic del tradicional dins la poesia mallorquina. No es tracta, aquí, de cantar les excel·lències paisatgístiques d'un indret concret amb els tradicionals recursos del simbolisme i la generositat colorista del verd i el blau. Cataloscans s'erigeix en símbol i fins i tot mite. Símbol d'una realitat més vasta i mite d'una utopia per tal de reflexionar sobre una col·lectivitat, les seves limitacions i les possibles alternatives de cara a l'esdevenidor."
(Jaume Pomar. Fragment de "El realisme simbòlic de Bartomeu Fiol", dins Camps de marina i suburbials, Obra poètica 1. Barcelona: Proa, 2000, p. XVI-XVII)
* * *
"Per a Fiol, els límits són en la literatura mateixa, i els sintagmes i el seu ordre no ens fan arribar mai al somni ni desentranyen un prec tan eficaç que faci actuar les madones o els àngels, recurrents pretextos d'una incompleta esperança. En els límits, però, defensa l'hermètic, malgrat la dificultat del combat. L'abaltiment per les dificultats del llenguatge s'expressa en la paròdia i l'humor d'uns jocs de llenguatge barroquitzants, sempre en la frontera de la modernitat i el vast llegat de la tradició. Un dels postulats d'Auden, com vèiem abans. Igualment creatiu és en l'ús de l'erudició: Fiol fa una reivindicació ètica de l'etimologia ("Atordit -que segons el Coromines ve de tord") i crea potents neologismes que reafirmen les moltes funcions del poeta: "El poeta és el personador", aquell qui fa l'acció de persona sense rostre, ens diu. Tot porta a reivindicar una poesia que existeix enllà de la paraula, no exacta, no impecable, però que ha de servir per a explicar la matèria, el món. Allò de més llibresc que pugui aportar sempre passarà al cementiri ideal o a la biblioteca que els futurs poetes aprendran per evitar el mateix abisme que els presents. Fiol no oblida la proximitat amb el fang: per a ell el poema no és un artefacte, és un atuell que abans que mostrar l'ofici ha de ser útil als éssers. I sobretot desconfia de la poesia servida amb receptes o amb llengües exageradament normalitzades que han après a fer de l'ètica un caprici artificiós."
(Susanna Rafart. "Tot Fiol", Avui. "Cultura" (Barcelona), 4 d'abril de 2002, p. 10)
