Joan Fuster i Ortells neix a Sueca (comarca de la Ribera Baixa), el 23 de novembre de 1922. La seva família és de procedència pagesa. La primera excepció n'és el seu pare, que aprèn l'ofici de tallista d'imatges, exerceix de professor de dibuix i és un destacat carlí de la comarca. Joan Fuster, doncs, no és un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seva obra posterior, i el singularitzen en el migrat panorama assagístic de les darreres èpoques.

El 1943 comença els estudis de Dret a la Universitat de València i combina els estudis amb la formació autodidacta que l'encaminarà cap a la via de crític i columnista d'ofici. Un any més tard, publica a l'almanac Las Provincias el primer article escrit en català: "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana".

Del 1946 al 1956 codirigeix amb Josep Albi la revista Verbo. A partir del 1947, any que es llicencia en Dret, i durant uns anys, exerceix d'advocat a la seva vila nadiua, on residirà sempre. Paral·lelament fa col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: escriu per a València, Levante, Jornada i també per al setmanari barceloní Destino i per a algunes revistes catalanes que veuen la llum a l'estranger. A Mèxic, precisament, participa en la publicació d'un fascicle que es titula La literatura catalana a la Renaixença. Els seus primers llibres, però, són de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que recull després en el volum Set llibres de versos (1987), s'insereix en una línea existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li edita a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual inicia una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, és el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que alterna amb antologies de prosa. Fuster entra així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produeix tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

Una part molt considerable de l'obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d'escrits que neixen de la posició moral i política, compromesa, de l'escriptor amb la seva terra i amb el seu temps. Al llarg de la seva trajectòria intel·lectual ha de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Als anys seixanta la seva obra esdevé més incisiva i polèmica, i es converteix en un intel·lectual d'incidència frondosa i eficaç. Col·labora a El Correo Catalán (1961-66). El 1962 publica Nosaltres els valencians, llibre essencial per conèixer la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, un autèntic revulsiu entre sectors immobilistes de la societat valenciana. Arran d'aquest llibre, l'autor és objecte d'amenaces i les falles de l'any següent culminen amb la "cremà" en efígie de Fuster. Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra de Fuster, diu de Nosaltres els valencians: "La seva significació històrica ha estat tan remarcable que es pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià".

L'obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és en tècniques i gèneres. Ha utilitzat sobretot la forma de l'assaig llarg (El descrèdit de la realitat, Les originalitats) però també l'aforisme (Judicis finals) i el dietari íntim (Indagacions possibles, Causar-se d'esperar). Dels escrits d'història i crítica literària cal destacar els estudis sobre sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Salvador Espriu. Com a historiador de la llengua destaca la col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. Dels milers de pàgines que Fuster escriu, les Obres completes (Edicions 62) només en recullen una part mitjanament significativa.

El 1975 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

L'11 de setembre de 1981 el domicili de Fuster sofreix un atemptat amb bomba que causa importants destrosses a la biblioteca i a l'arxiu.

El 1983 s'incorpora com a professor contractat a la Universitat de València per impartir-hi l'assignatura d'Història de la Llengua. El mateix any és distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard és investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es doctora en Filologia catalana a la Universitat de València amb l'estudi i l'edició de La regla del convent de Sant Josep de València i el 1986 obté la càtedra de literatura a la Universitat de València.

Els darrers anys de la seva vida suspèn gairebé del tot l'activitat pública i més directament política, i es dedica a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d'aquest treball són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989).

És membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions, forma part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, i és promotor i president d'Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Mor a Sueca el 21 de juny de 1992. A títol pòstum el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Universitat Jaume I organitza actes en homenatge seu. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un premi d'assaig que porta el seu nom.

El 1995, la Generalitat Valenciana signa amb l'Ajuntament de Sueca un conveni per tal de convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d'estudi en memòria de l'escriptor. Es compra la casa de Sueca a l'hereu de Joan Fuster, Josep Palacios. Segons l'acord de compra, l'immoble, un cop reformat, ha de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i ha d'acollir els 25.000 llibres de la col·lecció particular de l'escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seves obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Miró, Tàpies i Renau i escultures d'Alfaro. Amb aquest objectiu, l'Ajuntament de Sueca adquireix poc després la casa adjunta per poder disposar de més espai. Però, el 1998, els marmessors de Joan Fuster retiren a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l'escriptor, per incompliment dels acords.

Mentrestant, el 1997, l'Ajuntament de Sueca i els marmessors de l'escriptor declaren l'Any Fuster, que consta d'un seguit d'actes per commemorar el 75è aniversari del naixement de l'escriptor i el cinquè de la seva mort.

El 13 de setembre de 1997, uns delinqüents comuns profanen la tomba de Joan Fuster, entre altres, al cementiri de Sueca. Tot i ser una actuació vandàlica, sense reivindicació, els partits polítics i entitats culturals responsabilitzen dels fets el clima anticatalanista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.