Rosa
Leveroni
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"Cert que Rosa Leveroni va néixer a la cultura en el luxe intel·lectual d'aquella petita Vassar, que va ser en un temps l'Escola de Bibliotecàries, i visqué la vida universitària dels més bells temps de Carles Riba, de Jordi Rubió, de Joaquim Xirau Palau, de Pompeu Fabra... De tots ells, n'aprengué la familiaritat amb el pensament, la quotidianitat amb el rigor, l'exercici de la universalitat que consisteix en el convenciment que tots i cada un de nosaltres tenim dret a qualsevol patrimoni cultural. De tots ells, n'aprengué l'alegria del pensament, però no es deixà seduir pel tarannà professoral dels seus mestres. El timbre de la veu de Rosa Leveroni vibrava en les paraules dels seus versos i els feia distants de la poesia del seu temps, m'atreviria a dir dels temps que encara corren [...].

Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Com tots els lúcids sensuals, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel·lectiva dels seus sentits, que una mena de pietat oriental, com diria Maragall, l'allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d'una retòrica de l'amor. No debades ha escrit: "estalviar el meu crit en la tenebra".

(Maria Aurèlia Capmany: "Pròleg", dins Rosa Leveroni: Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1981)

* * *

"I és cert: Riba prologà el primer volum, Epigrames i cançons (1938), i la seva influència és rastrejable en un dels models formals triats per la poetessa: les tankes del segon llibre, Presència i record (1952). Però, també, perquè amb Riba coincidia en la pràctica d'una poesia de pensament, una lírica poc intel·lectualitzada, amb poques concessions al joc verbal i a la retòrica superficial. Un sol mot serviria per tal de definir la poesia de Rosa Leveroni: desolació. Però és una desolació sàvia, plagada d'intel·ligència i de recursos per justificar la supervivència. En un primer moment, en el primer llibre, l'interès d'aquesta poesia se centra en l'amor, o més exactament, en la desfeta amorosa, expressada sovint amb un desig de fondre's amb la natura [...].

Si en el primer recull dominava el sentiment elegíac provocat per la desaparició de l'amor, en el segon, el to elegíac es refereix a la mort, especialment visible a "Les absències". En d'altres moments reapareix la nota elegíaca: "Petites elegies" i "Elegies". A "Les notes greus" introdueix una inflexió religiosa, com una sol·licitud d'ajut per tal de ser a punt de sortir del món, és a dir, per ben morir."

(Enric Bou: "Rosa Leveroni", dins Riquer, Comas, Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1987)

* * *

"Rosa Leveroni no ens ha deixat una obra abundant. Conscient que els temps dels mestres com Riba s'havien interromput violentament però que era necessari mantenir com fos aquell clima d'alta cultura, va procurar abans que res donar cos a la idea de "passar la torxa" dels grans poetes a una generació literària posterior, més afavorida per les circumstàncies socials. I així, va esporgar la seva obra poètica en silenci i sense presses.

Una obra poètica, de to elegíac, amb dos temes centrals: l'amor i la mort. Una obra poètica que, amb una sensibilitat molt marcada, ens mostra la poetessa en una visió contemplativa i serena del pas del temps. Al mateix temps, però, en cadascun dels versos podem sentir-hi una melodia moderna i àgil, amb un lèxic on hi caben còmodament les expressions populars.

Temps a venir, algú descobrirà la gran categoria poètica dels seus versos, potser en un temps futur, quan aquesta terra nostra deixarà de ser neoromàntica, planyívola, rancuniosa i mesquina...


Aquest és el vaticini de M. Aurèlia Capmany, publicat amb ocasió de la mort d'una gran figura de les lletres catalanes."

(Susanna Canal i Ramon Sargatal: "Rosa Leveroni", dins Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998).

* * *

"Leveroni és una poeta que s'ha fet acceptar, d'entrada, per uns mèrits diguem-ne "objectius", és a dir, que remeten a uns cànons, a una escala de valors estètics ja establerts: no es pot negar, ho fa bé. I tanmateix, allò que m'ha anat interessant a cada nova lectura és precisament allò que no deu a cap escola, allò que batega per sota i que travessa el seu savoir faire formal: la seva veu singular, que sovint cal destriar i copsar més enllà, i fins i tot a despit, de les merles enamorades, dels cants dels rossinyols, de les albes i de les roses, que a primera vista ens poden comunicar la sensació de déjà vu. No hem de caure en aquest parany. La veu poètica de Rosa Leveroni és personalíssima, d'una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius en els plecs tènues i vellutats —per discreció o per un art del maquillatge, fins i tot per una ètica del maquillatge, que Colette, per exemple, practicava, en el sentit estricte del terme, en la seva vida, i que sens dubte té l'origen en l'aprenentatge i la interiorització de la "feminitat". La visió que ens dóna del món, del temps, del dolor, de la joia o de l'amor, és la d'algú que s'interroga de primera mà, encara que se senti hereva d'una tradició, una cultura i una llengua. Una hereva, però, que, un cop legitimada per l'assignació i l'acceptació formal del llegat que algú —potser els déus fent-la néixer dona— gosava discutir-li, no s'atura aquí: la seva poesia es fa vehicle del seu qüestionament existencial, de la recerca-afirmació d'una identitat que sent problemàtica i amenaçada, amb un punt d'inflexió important en la relació conflictiva que aquesta manté amb l'estereotip femení imposat socialment. I el tema de l'amor —i el de la solitud, de retop— com a pedra de toc."

(Maria-Mercè Marçal: Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004, p. 56)




--------------------