Josep Maria Llompart
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

El tema de la infantesa i la mort
—La infantesa i la joventut són temes importants perquè són sempre les víctimes del temps, allò que mor. Hi ha una mitificació completa d'aquestes èpoques. [...] La meva infantesa no fou especialment feliç ni desgraciada. Però és clar que puc transformar-la en un mite: A través d'Antònia, la companya de jocs, dels pares vists a distància...

Els inicis del poeta
—Es tracta d'una història ben semblant a la de qualsevol que es dedica a escriure versos. Jo crec que gairebé tothom ha intentat, en un moment determinat de la seva vida, d'escriure poesia. Supòs que el meu cas no va ésser diferent del de molts altres, però jo he perseverat. Aquesta és l'única diferència. Durant l'adolescència, sempre hi ha unes inquietuds, un desig de fer provatures. Record que vaig començar fent coses en castellà que després, naturalment, no han tengut cap transcendència pública. Als catorze anys se'm va acudir escriure un poema èpic sobre la conquesta de Mallorca en bon castellà i vaig trobar que, així mateix, els versos sortien. Després vaig descobrir l'idioma, potser en contraposició al que em parlaven a ca-meva. Els meus pares amb mi eren castellanoparlants. Segurament per reacció vaig triar el català, aleshores. Més tard hi ha una vocació que es va desenvolupant, que es va fent.

El descobriment de l'idioma
—El primer contacte amb la meva llengua fou a través de les rondalles de Mossèn Alcover. De nin, record que vaig tenir una malaltia. No va ésser greu, perquè en la infantesa no hi ha malalties greus: o et mors o et cures, i prou. Jo em vaig curar, evidentment. Però era una nefritis que em va obligar a fer llit durant una temporada més o menys llarga. Per entretenir-me mon pare, que ja era gran quan vaig néixer i tenia amb mi una actitud gairebé d'avi, em llegia rondalles. En un primer moment va intentar traduir-les. Però clar que fer una traducció en una primera lectura de les rondalles és dificilíssim. De manera que va haver de desistir. Després, ja en el camp de la creació poètica, el meu primer contacte va ésser amb Costa i Llobera [...] els versos de Costa m'obriren un horitzó que fins aleshores no havia sospitat. A partir d'aquí hi hagué una afecció, un afecte que a poc a poc s'anà convertint en vocació.

L'Escola Mallorquina
—En rebuig l'actitud del poeta, la seva mentalitat i l'horitzó estètic. Però crec que tots devem molt a tota la tradició, a qualsevol tradició. Per això accept i assumesc de l'Escola Mallorquina el gust per la paraula, la devoció per la paraula bella. Fins i tot una certa predilecció pel significat.

Sobre el llibre Jerusalem.
—[...] Antònia, un personatge que representa el passat irrecobrable, la joventut i la infantesa. Allò que ja no pot ésser, que serà sempre una frustració. El nom és un homenatge a una dona de Sóller, de la meva edat aproximadament, que es deia Antònia Rullan i Colom. Havia estat companya meva de jocs en una finca que la meva família tenia al terme de Sóller i que es diu Camprom. Ella era la filla dels masovers. [...] Un altre personatge és Agnès, que representa la dissolució, la fi, el final del viatge. És aquella estimada que ens espera a la tardor, segons el poema de Josep Carner, que és l'estimada més perfecta. Per altra banda hi ha la dama, la significació tòpica de la mort. Potser és la dama espriuana: No coincideix amb Agnès, que és el no-res. Naturalment són símbols oberts, en els quals el lector pot veure totes les connotacions que vulgui.

Les traduccions
—Crec que m'he inserit en una tradició inaugurada per l'escola Mallorquina de poetes-traductors de poesia i de creador de traducció de poesia. Es tracta d'una activitat molt complexa i difícil, pràcticament impossible d'assolir a nivell ideal. Perquè idealment la traducció poètica consistiria a passar d'una llengua a l'altra tota la substància poètica d'un text sense que se'n perdés ni un àtom. És a dir, fer aquell poema que hauria fet l'autor si hagués viscut i parlat la llengua a la qual tradueixes. [...] Sovint he dit que tot poema té la seva traducció, el difícil és trobar-la. Tanmateix és una tasca apassionant. Fa llegir tan a fons un poeta que te'l fas teu.

(Maria de la Pau Janer: Entrevista. "He complert el meu deure", Lletra de Canvi [Barcelona], núm. 30, 1990, p. 11-16)

* * *

Passem a un altre tema que es reflecteix a la teva poesia: el naufragi existencial, sobretot el tractament de la mort...
—Evidentment, més que una mort física, és una mort metafísica, diria jo. O siga, més que un fet físic de la mort, un fet metafísic de la dissolució, de la desaparició, és a dir, de la no existència.

La influència de la Generació del 27
—Sobretot formal. Una influència quant als recursos expressius: la imatgeria i quant a tots els plantejaments formals de l'expressió poètica. Pensa que la nostra generació -la generació de postguerra- ens vam trobar amb mancaments inicials bastant considerables. Tu pensa que en aquell moment vivíem dins un context sociopolític i cultural molt difícil, molt enrarit, tota una sèrie d'informacions sense mestres... vull dir que vàrem adoptar i adaptar aquells models que teníem a l'abast i ens van semblar satisfactoris, plausibles. I aquells models que van ser sobretot els que nosaltres empràvem, van ser els dels poetes castellans de la generació del 27...

Personalment et considere un escriptor dels qui pensen que literatura i responsabilitat cívica tenen a veure. Com ho veus?
—Bé, jo crec que l'escriptor, l'intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el propi país. Jo no crec en l'intel·lectual dins la pròpia torre d'ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions. Una cosa és que hagi d'estar únicament i exclusivament al servei d'aquesta problemàtica, i una altra, és que l'assumeixi, que la senti, i que d'alguna manera tregui posicions davant aquest problema. Jo crec que l'escriptor s'ha de comprometre amb ell mateix i amb la seua obra. El que no pot fer és quedar-se indiferent a totes aquestes preocupacions que, al cap i a la fi, afecten el seu món i, per tant, l'afecten a ell mateix...

Parlant ara de Jerusalem, introdueixes uns personatges femenins i simbòlics com ara Antònia i Agnès?
—Antònia representa aquesta obsessió una mica recurrent que assenyalàvem abans, d'aquesta infantesa resum de tot un seguit de neguits, del temps perdut, irrecuperable, i Agnès, que representa, no la mort espriuana, sinó aquests braços del no-res que et retornen precisament a aquesta dissolució total i definitiva. Aquests noms són presos d'una nina, companya meva de jocs a Sóller. La vaig retrobar l'any 1974, i em va complaure molt saber que ella també compartia els records de la nostra infantesa. Mentre que Agnès era una teta que havia estat a casa meua, al·lota de Porreres.

Les traduccions
—[...] hi ha en primer lloc, el fet que traduint poesia és el millor mètode per llegir poesia. Jo t'assegur que tot açò [es refereix als poetes portuguesos] no ho hauria llegit si no l'hagués traduït. I també hi ha òbviament, l'exercici. La traducció suposa una disciplina formal que has de seguir, vulguis o no, i realment això és saludable.

(Lluís Alpera: "Lluís Alpera entrevista Josep Maria Llompart", Daina (revista de literatura), núm. 9, 1991, p. 61-78)

* * *

El tema de la infantesa i la mort
—Jo no sé si la meva infantesa va ser feliç o no, pens que a distància totes les infanteses, poc o molt, han estat felices. Això em duu a la memòria un preciós poema de Pessoa que fa referència a això i acaba dient: "Fui feliz, nao sei, fui outrora agora"; és a dir: "Vaig ser feliç, no ho sé, ara ho vaig ser aleshores". [...] Jo vaig tenir una malaltia un poc seriosa, una nefritis, que em va tenir uns mesos al llit, a base de llet i de calentor. [...] És possible que aquest caire malaltís de la meva infantesa afavorís el món dels somnis, el món de la imaginació, un món fictici que pogués suplir d'alguna manera una realitat una mica inquietant, una mica poc satisfactòria. Per altra banda, vaig tenir una experiència de la mort molt prematura. A la meva germana Maria, no la vaig arribar a conèixer, va morir abans que jo nasqués però es va convertir en una espècie de lar familiar, per Tots Sants li dúiem flors a la tomba, etc., etc.; de manera que va ser el primer, diríem, el primer mite mortuori de la meva vida. Bé, això és una cosa que, efectivament, es va transparentar a la meva poesia, i que aflora contínuament a la meva obra.

Predileccions literàries
—Quant a predileccions literàries o escriptors als quals he estat fidel, jo diria que a tots. És a dir, a tots els que m'han interessat. Com a devoció especial, jo citaria Dante, perquè em va descobrir l'expressió poètica; citaria Horaci, perquè és un model que sempre he tengut molt en compte; triaria encara un grapat de sonets de Quevedo; algun poema, concretament el "Cant Espiritual", d'Ausiàs March; en fi, etcètera, etcètera... No vull devallar més perquè aleshores es multiplicaria molt la llista. Quant als escriptors del país... bé, és un tòpic, però per damunt de tot, jo situaria Ramon Llull, que en aquests moments és l'escriptor que més admir. Per exemple, també admir la mestria tècnica de Costa i Llobera, que era un artífex extraordinari de l'expressió poètica. Rosselló-Pòrcel, naturalment, va esser un dels nostres descobriments d'adolescència, em referesc a la meva generació; segueix essent un dels meus llibres de capçalera, la seva obra poètica.

Crítica literària
—La meva dedicació a la crítica literària ha estat conseqüència d'allò que dèiem abans, que en aquest país tots han de servir per tot. Era necessari que algú fes crítica literària: em va tocar a mi aquest paper i el vaig fer. Jo -ho he dit en determinades ocasions-, a un país normal i amb cara i ulls, hauria estat poeta i prou, que era la meva autèntica vocació, però, ja dic, aquí tots hem de servir per tot. No, jo no crec haver-me ajustat a una metodologia concreta a l'hora de fer crítica, sinó que més aviat m'he deixat endur per la meva capacitat de lector, de lector que, a la vegada, és escriptor.

(Jeroni Salom, Manel-Claudi Santos, Jaume Vidal: Converses amb Josep Maria Llompart. Manacor: Sa Nostra, 1993)

* * *

Abans de començar l'entrevista, en Josep M. Llompart em confessava que al seu despatx de Ciutat posarà un cartell que digui: «No es fan més pròlegs». Jo crec, amb tot, que els seus pròlegs són una mena de continuació de La literatura moderna a les Balears. L'assaig que es clou amb els noms que tot just s'insinuen a la literatura i que ara ja són realitats de pes (Frontera, Riera, Pomar, Mir, Melià, etc.), i que ignora (perquè encara no havien sortit) els darrers descobriments (Capellà, Janer, Vicens, Oliver, Barceló, Serra, Mesquida, Faner, etc.), es complementa amb aquests famosos pròlegs, moltes vegades de circumstàncies però sempre equilibrats i explicatius de la realitat actual de la literatura a les Balears.

Com va sorgir
La literatura moderna a les Balears?
—Mira, va sorgir d'una necessitat. Perquè no hi havia res. Era un treball que jo no hauria fet. No se m'hauria plantejat la necessitat de fer-ho si no hagués estat perquè a Ràdio Joventut d'Inca varen voler que es fessin unes lliçons de divulgació de la literatura insular i que, a més a més, fossin fetes en català. Era una ocasió que no es podia perdre de cap manera... i ho vaig fer. Sobre els guions que em varen servir per a aquestes «lliçons» vaig construir el llibre. Ara, jo mai no me l'hauria plantejat.

De tota manera, el llibre t'obrí el camí de crític i d'investigador...
—Bé, no. Jo, crítica, ja n'havia fet. A «Papeles de Son Armadans», on vaig col·laborar del 1956 al 1960. Hi vaig fer, bàsicament, crítica de llibres catalans...

Diguem, doncs, que el llibre t'obrí el camí d'investigador...
—Sí, potser sí. El que passa és que vivim en un país tan desorganitzat, que hem de fer de tot. El meu gust, si visquéssim en un país normal, amb una cultura normal, seria fer de poeta i res més. El que passa és que en aquest país, com que no hi ha res que funcioni, un ha d'anar tapant forts, de qualsevol manera, improvisant les coses...

(Jaume Fuster: "Josep M. Llompart, les Illes recordades", Serra d'Or, maig 1974)



--------------------