Marià Manent
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898 - 1988). Poeta, traductor, crític literari i autor d'unes vastes memòries, és autor d'una obra compacta. Josep M. Castellet diu "La seva obra s'ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del S. XX, servida amb un llenguatge ple de matisos, d'una extrema puresa i d'una volguda contenció."

Durant la seva època acadèmica rep una sòlida formació en idiomes estrangers, sobretot francès i anglès, que li facilita la descoberta dels autors que marcarien posteriorment la seva obra poètica i la seva carrera de traductor.

De ben jove estableix relacions epistolars i personals amb escriptors reconeguts com Joaquim Ruyra i, sobretot per qüestió generacional, amb noucentistes com Josep M. López-Picó, Carles Riba i Eugeni d'Ors. Als vint anys publica el seu primer llibre de poemes, La branca (1918), molt ben acollit per la crítica. Treballa a l'Editorial Políglota al mateix temps que Josep Carner, encetant una amistat que duraria tota la vida. Amic i mestre, Josep Carner l'aconsella sobre els autors a qui havia de donar prioritat en les seves traduccions.

També l'any 1918 inicia el dietari personal, amb una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista. L'escriu de manera intermitent al llarg de tota la vida, però en un principi no volia que fos publicat perquè li reservava una destinació personal: "Anotava les coses per a mi, obsedit per la voracitat del temps que tot ho esborra." Malgrat tot en publica diversos fragments en quatre llibres, Montseny. Zodíac d'un paisatge (1948), A flor d'oblit (1968), El vel de Maia (1975), premi Josep Pla del 1974, i L'aroma d'arç (1982).

La collita en la boira (1920) és el seu segon recull de poemes, i el mateix any edita la seva primera traducció, El llibre de la jungla de Rudyard Kipling. Alhora col·labora activament en activitats culturals relacionades sempre amb la poesia: funda la impremta Atenas Arts Gràfiques (1920), escriu per a la revista Monitor (1921) i el diari La Veu de Catalunya (1918-1934) i dirigeix la Revista de Poesia (1925-1927) en la qual apareixen traduccions seves de diversos poetes europeus, com ara W. B. Yeats. Amb Carles Riba, Tomàs Garcés i Joan Teixidor funda la revista Quaderns de Poesia (1935-1936). També publica L'aire daurat (1928), on a partir de poemes xinesos traduïts a l'anglès, elabora interpretacions, mantenint-hi "l'esperit i el to de cada poema" més que la "fidelitat literal". De fet aquesta dedicació a la poesia xinesa es considera més aviat una forma de creació pròpia de Manent, més que no pas una tasca de traducció pròpiament. Després d'haver publicat diverses traduccions a les revistes on col·labora, Poemes (1931), de Rupert Brooke, és el seu primer llibre unitari de poemes traduïts de l'anglès. Amb L'ombra i altres poemes (1931), molt influït per la teoria de la "poesia pura" formulada per H. Brémond i autors com Yeats i Rilke, abandona definitivament les consignes noucentistes i comença una veu i una sensibilitat pròpies.

El 1934, juntament amb Millàs-Raurell representa el Centre Català del Pen en el congrés d'Edimburg (Escòcia), i participa activament en el congrés de l'any següent, celebrat a Barcelona. Viatja sovint per Europa, i fa llargues estades principalment a Suïssa. La Guerra Civil espanyola li suposa un daltabaix. Catòlic, conservador i catalanista, expressa en diverses anotacions del seu dietari un escepticisme envers la capacitat constructiva dels promotors de la revolta. Es refugia amb la seva família en una casa pairal a Viladrau (Osona). Aquest recer no li permet deixar de costat els horrors de la guerra, però segueix llegint, traduint i rebent gent del seu cercle, fins que amb l'acabament de la guerra retorna a Barcelona. En l'anotació al seu dietari amb data del 28 de març de 1939, diu:

"Això és la pau, a la fi! Passaven tramvies plens de jovent amb banderes i branques verdes, cridant i cantant. A quarts de sis hem anat tots a Barcelona. Concentracions de la Falange, gentada animadíssima, camions de boines roges, banderes, cants, aclamacions. Visca la Pau!"

Els anys de postguerra van acompanyats d'estretors econòmiques, i la seva activitat poètica queda en segon terme. Treballa per a diverses editorials, fent encàrrecs de correccions i de traduccions al castellà. Col·labora sobretot amb l'editorial Juventud, essent-ne director literari i assessor fins a la jubilació. Per tot això i per la duresa de la repressió del règim franquista, la publicació de noves traduccions en català és molt minsa. La primera arriba en edició de bibliòfil, Epipsychidion (1946), de P. B. Shelley. Segueix la important recopilació Poesia anglesa i nord-americana (1955), de tres-centes setanta pàgines i que abasta des de les primeres balades angleses fins a autors moderns com Yeats.

La ciutat del temps (1961), no arriba fins trenta anys després de la publicació de l'anterior recull de poesia, i sis anys més tard apareix el segon volum d'interpretacions de poesia xinesa, Com un núvol lleuger (1967).

En relació a la seva actitud políticosocial, llegim en la biografia elaborada pel seu fill Albert:

"Manent vivia amb entusiasme actiu i fins amb apassionament el combat contra el franquisme. La vaga dels usuaris del tramvia (1951), la campanya contra Galinsoga, director de La Vanguardia (1959) o la detenció de Jordi Pujol (1960) eren fites d'aquest combat. El nom de Manent era cotitzat per signar manifestos culturals o cívics de protesta. Amic de Claudi Ametller, li contava les vicissituds del comitè clandestí que presidia. Escoltar Ràdio París (emissió en castellà) era un ritual al qual el meu pare s'afegia sovint. Marià era fidel al grup d'escriptors amb els quals compartia un mateix pensament. D'ells partí la idea de preparar els seixanta anys de Carles Riba (1963)."

Amb el retorn de la democràcia incrementa notablement el nombre de publicacions, com ara diverses edicions de la seva Poesia Completa, dos volums de dietari i traduccions poètiques de Thomas Dylan, William Blake, Archibald McLeish o S. T. Coleridge. Rep diversos premis, escriu pròlegs i connecta amb poetes joves. I també reprèn la col·laboració habitual a la premsa escrita, als diaris Avui (1976-1987), El Correo Catalán (1979-1980) i La Vanguardia (1981-1986). També aplega els millors escrits de crítica de poesia i comentaris sobre art a Notícies d'art (1981), i publica una edició de bibliòfil titulada Vint poemes xinesos (1982).

El 1978 rep un homenatge per el seu vuitanta aniversari amb la publicació, entre altres actes, d'una antologia poètica. El 1985 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a tota la seva trajectòria. Mor a Barcelona, la seva ciutat natal, l'any 1988.

El 1989, un any després de la seva mort, es publica l'edició definitiva de Poesia completa. El 1998, amb motiu del centenari del seu naixement, l'obra literària de Marià Manent és reconeguda en homenatges diversos. Es publiquen l'opuscle Centenari Marià Manent (1898-1998), presentat a Premià de Dalt, i el recull d'articles Crítiques, personatges, confidències, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. L'any 2000 es publica el primer volum de l'Obra completa, amb l'edició íntegra, per primera vegada, del seu dietari.




--------------------



L'autor durant els Jocs Florals de Barcelona, l'any 1915.
+ ampliar






L'autor amb la seva esposa Josefina Segimon, vers el 1978-1980.
+ ampliar






L'autor amb Josep Pla i uns amics, a Porqueres (Pla de l'Estany), l'any 1975.
+ ampliar






L'autor al seu despatx de l'editorial Joventut a principis de 1980.
+ ampliar