Miquel
Martí i Pol
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Vós sou autodidacte...
—Sí. Ho devia portar a dins gran afecció a llegir. Sóc un home forca introvertit. No m'agrada el xivarri ni sortir. M'agrada parlar amb amics o bé estar sol en un lloc tancat com aquest despatx...Per dominar el francès? Doncs, amb un mètode molt senzill. Agafava el llibre en francès i llegia una pàgina. Òbviament, només entenia unes paraules. Tornava a llegir per segona vegada i mirava el diccionari mot per mot. Després hi tornava per tercera vegada, intentant de copsar-ne el sentit. Si em pagaven bé les traduccions? Doncs, com de costum en aquests casos. Ajudes? Poques. De fet jo mai no m'he mogut de Roda. Ara, aquests darrers anys la meva obra ha agafat més volada. A mi, m'ha passat al revés del que sol ésser normal. En comptes de donar a conèixer un poeta jove a mi m'han donat a conèixer. Sobretot d'ençà del 73. Van venir a veure'm en Desclot , en Medina i en Pinyol, i una colla més, després de la publicació de Vint-i-set poemes. Ells m'editaren La pell del violí. Després s'han anat interessant per tota la meva obra, i ara em vénen a veure sovint i som molt amics.

Parleu-nos de la fàbrica real que us toca viure...
—Que voleu que us en digui, bé o mal? No, no és l'única a Roda. Un temps la porta el senyor Pau Riera, el President d'Òmmium Cultural... En podríem parlar a dos nivells. Per una banda, personalment, no em puc queixar: em guanyava la vida amb la feina i fins i tot durant un temps em sembla que allò era per a mi, fins que vaig adonar-me que no.(...). Per altra banda; hi ha la convivència amb la gent de la fabrica: sé que és cert, que això em dóna un sentit, diguem-ne social o si voleu socialista, que m'ajuda a perfilar el meu pobre però de "dretes", sí, ah.. Però aquells esquemes de vida tan segurs començaren un dia a trontollar. Les lectures en les meves malalties hi ajudaren...

Pensem ara en el misticisme religiós del seu primer llibre de poemes: «Avarament, senyor, vivim les hores/ que Vós creeu només amb la mirada/ i el temps ens fuig d'entre les mans (..). I així creixem, cada matí, una mica. I així de nits. Vós en xucleu, i encara/ verticalment, sentim la Vostra nosa/ en l'oci , en el treball, en la paraula./Ens heu creat inútils sense el vincle/ que ens lliga a Vós demunt el temps i els astres.»

En la vostra poesia es nota un canvi de rosca, un pas d'una certa religiositat a una certa solidaritat humana. No sou creient, ara?
—Tinc un gran respecte pels qui creuen, però jo sóc agnòstic. D'una manera racional jo no puc creure...

Teniu la Bíblia aquí, però...
—Això no vol dir res. És un llibre molt interessant. També tinc les obres completes de Marx...

Que és per vós la mort?
—L'acabament de la vida. No ara no em fa cap por... Evidentment, no me la plantejo com un pas cap un més enllà. [...] El moment polític actual? Jo crec que tots hem de ser optimistes. Que és per mi, l'erotisme? Una cosa molt important sense la qual la relació home-dona no seria possible. Si ho diferencio del sexe? No massa.

I l'amor?
—En un poema dic que és l'anunci d'una pasta de dents... Es tracta de Moral nova i el recordem plegats: «Alliçonats per múltiples / anys d'experiència / proclamen / que els qui manen són sempre / els poderosos / i els qui creuen, / els altres:/ Que el món progressa de gairell / Que la bondat és una escombra vella / que proclama misèria / Que l'amor / ah, l'amor no és res més que l'anunci / d'una pasta dentrífica.»

(Lluís Busquets i Grabulosa, "Miquel Martí i Pol: mormol serè i sonor", El Correo Catalán, 28 de gener de 1978)

* * *



--------------------