"I heus ací perquè Martorell parla de traducció al seu pròleg. El Tirant és una obra que pertany al món del que els moderns en diem ficció, és a dir una obra inventada, però que a dintre amaga molts fragments autènticament traduïts i molts d'altres de manllevats. Aquests fragments són precisament els trossos que legitimen el llibre als ulls d'un medieval i no pas els trossos inventats: l'originalitat que avui dia idolatrem fins al paroxisme aleshores no era un valor reconegut, ans al contrari. Fixem-nos com el Tirant comença amb la història de Guillem de Vàroic, un cavaller anglès tret d'una vella història amena i exemplar del segle XIII, que abandona la dona i els seus béns per fer-se ermità. Només per raons de força major torna a prendre les armes: ho fa quan uns moros despietats envaeixen l'illa d'Anglaterra i, naturalment, aconsegueix de fer-los fora i de restaurar el rei legítim. Guillem de Vàroic és un model impossible de cavaller desinteressat, però Martorell ens el presenta amb la màxima serietat i, és més, fa que el seu heroi Tirant esdevingui el seu deixeble i l'imiti al peu de la lletra en diverses ocasions."
(Lola Badia. "El Tirant i la tradició moral", Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives)
* * *
"Martorell és el primer d'aquesta estirp de suplantadors de Déu Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tòlstoi, Joyce, Faulkner que pretenen de crear en les seves obres una 'realitat total', el més remot cas de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i ubic." Això converteix el Tirant lo Blanc en una de les novel·les més ambicioses de la literatura universal, també diu: "novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica; totes aquestes coses alhora i cap d'elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat."
(Mario Vargas Llosa. Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Barcelona: Edicions 62, 1969)
* * *
"Com en tota obra medieval, al Tirant lo Blanc trobem fragments i passatges, de vegades prou llargs, que revelen la influència directa d'altres autors o que són purs plagis d'obres alienes. Ja sabem que el Guillem de Varoic, nucli del començament de la novel.la, deriva del Guy de Warwick i del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull, i que l'episodi del rei Artús i la fada Morgana és inspirat en La faula de Guillem de Torroella. Són alguns més els autors catalans plagiats al Tirant: Cerverí de Girona, tant en un dels seus poemes com en els Proverbis que signà amb el nom de Guillem de Cervera, la Doctrina moral de Pachs, Lo somni de Bernat Metge, potser la versió catalana de les Històries troyanes feta per Jaume Conesa, i, com ja hem vist, la dedicatòria és presa de l'original català de Los dotze treballs d'Hèrcules d'Enrique de Villena. Certs paral·lelismes entre el Tirant i obres de Joan Roís de Corella (el Debat epistolar amb el príncep de Viana i la Història de Leànder y Hero) han d'interpretar-se, decididament, com a plagis fets per algun dels autors de la nostra novel·la, no com a plagis de Corella. Al Tirant apareixen un curiós plagi del Bursario, obra castellana atribuïda a Juan Rodríguez del Padrón, i influències d'un sonet de Dante i de dues novel·les del Decameron de Boccaccio."
(Martí de Riquer. "Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc", dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galva. Barcelona: Ariel, 1979, p. 83-84)
* * *
"...por su estilo, es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los cavalleros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. /.../ Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuánto dél os he dicho".
(Miguel de Cervantes Saavedra. El Quixot)
* * *
"Si tenim en compte que una de les actituds primordials de Martorell com a escriptor és la voluntat imitativa d'uns models fins al punt d'incorporar-los parcialment o completa al seu text, el fenomen de les traduccions resulta fonamental pel fet que la relació entre l'autor i els seus models no s'estableix entre models culturals determinats per l'oposició entre el llatí el vulgar, sinó en el si d'una continuïtat lingüística vulgar i, doncs, en un món cultural que no és dual com el de Corella o l'anònim del Curial sinó unidimensional, i en el qual vulgars i llatins, coetanis i clàssics, pertanyen a una mateixa categoria i s'igualen lingüísticament i estilística. És a dir: havent assumit les limitacions culturals inherents a la seva condició de laic i tot el que aquestes limitacions impliquen entre altres, el treball literari a partir d'una cultura exclusivament vernacla, els clàssics i els pseudoclàssics de Martorell són necessàriament clàssics traduïts i en conseqüència reduïts a una dimensió entre històrica i retòrica, i modificats per la prosificació de les obres poètiques antigues i per l'expansió informativa dels comentaris i les glosses que els traductors han traslladat dels marges i les interlínies dels seus manuscrits llatins a l'interior del nou text. Filtrats per les traduccions respectives, Sèneca, Ovidi o Guido delle Colonne poden anar de costat amb Corella, Boccaccio o Juan Rodríguez del Padrón, perquè, a ulls del narrador, tant l'acte de recreació estilística que hi ha en aquests darrers com el transvasament al català per l'expedient de la traducció produeixen uns resultats literaris convergents que permeten l'anivellament estilístic i la convivència paritària de tots aquests models en l'horitzó cultural de Martorell."
(Josep Pujol. "Escriptura, imitació i memòria al Tirant lo Blanc", Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives)
