En poc de temps, Pasqual Mas i Usó ha guanyat l'Enric Valor de novel·la amb La cara oculta de la lluna, i el premi Ciutat de Vila-real de teatre, amb Estratègia per a una ciutat en ombres.

Pasqual Mas i Usó (Almassora, 1961) va guanyar la setmana passada el premi Enric Valor de novel·la, instituït per la Diputació d'Alacant i, amb 2 milions i mig de premi, el més ben dotat del País Valencià.

—Amb Salt en fals n'havia quedat ja finalista, de l'Enric Valor, era un premi que li abellia especialment?
— La veritat és que al finalista sempre li queda un regust amarg, però que també t'esperona; més que res per tal de demostrar-te que no t'has equivocat en aquesta tasca tan difícil de les lletres. Però cal comprendre que capficar-se en aconseguir un premi determinat o qualsevol premi és una tasca inútil i, a més a més, empobridora. Si m'he presentat a aquest premi és perquè considere que és el que avui millor projecció literària assegura. Hi ha al darrere el premi més ben dotat del País Valencià i una editorial, Bromera, que lluita per situar els seus autors prop del lector. Salt en fals també la va publicar Bromera i ara, amb La cara oculta de la lluna, hi torne a confiar. Al capdavall, el que cerca tot autor és ser llegit i d'ací la importància de trobar bons camins per aplegar al lector.

—Què hi cercava, en escriure La cara oculta de la lluna?
—Sempre m'ha preocupat com la guerra incivil espanyola s'havia convertit en una mena de tabú del qual mai no es parlava a casa. Ho he preguntat a amics i coneguts de la meua generació i els ha passat el mateix, ningú no els havia contat la veritat que tothom sospita que ha d'eixir per un lloc o d'altre. Només ens contaven anècdotes: que si menjaven pa i moniato, que si llonganisses de vés a saber què, que si patates bullides, etc. Però del patiment amagat, res de res. El que cercava és treure a la llum tot aquest pou de sentiments contradictoris.

—I quin punt de vista ha adoptat per reflectir tot açò?
—La generació que va viure la guerra no l'ha poguda oblidar, però no ha contat res de res. Només tenim un cafís de dades històriques, però del patiment, res de res. La següent generació ha passat per damunt sense voler-se’n adonar enlluernats pels sis-cents i l'Espanya del turisme. Aquests vivien en un núvol fictici en el qual, mentre no faltara treball i viandes tot anava com oli en un cresol. Però la generació criada en la llibertat ha de saber el que ha passat i d'ací que el narrador de la novel·la siga l'encarregat d'escriure sobre aquells fets, a partir de les vivències i dels patiments, de les festes i de les tradicions i de tot allò que emmascarava i silenciava una veritat ofegada. Una veritat que està present com la lluna, però ubicada en la cara del satèl·lit que no podem veure.

—Fa uns mesos, va guanyar també un premi de teatre, a Vila-real...
—Aquesta és una obra que ja portava temps enllestint i que mai no acabava de reblar. Estratègia per a una ciutat d'ombres està basada en la vida del pintor Toulouse-Lautrec. El que m’interessava i segueix interessant-me del personatge és com un noble ric de carrera pictòrica exitosa decideix refugiar-se en un París tan marginal. No el París ciutat de la llum i del saber, sinó el París de la prostitució i dels cafès-cantants que, tot siga dit, a l'època eren termeners a les hortes de les rodalies, allí on ara han crescut gratacels i bulevards. Però estudiant el personatge hom se n’adona que era un contrafet rabassut que només podia ocupar un lloc de privilegi allà on la marginalitat ocupara totes les estances de la vida. D’ací que des del camp obert d'Albi vaja a fer cap al submón d'un París que, aleshores, esdevé un refugi. D’altra banda, l'interès del pintor pel teatre i per les disfresses també porta a concebre un personatge que s'amaga; que se sap important però que s'estalvia d'aparèixer en públic i busca la llum artificial i la nit per esdevenir el gran Toulouse-Lautrec que ens ha aplegat. Llavors, situe el personatge a punt de morir però amb temps de pegar-li un repàs al que ha estat la seua vida.

—Per què, els premis que eren abans un viver de nous autors, avui interessen sobretot als autors amb un cert nom?
—Tal vegada perquè estem entrant en una altra etapa en la literatura valenciana. Fins no fa molt de temps l'únic referent eren quatre novel·les policíaques, però l'última dècada ha aportat nous autors que publiquen arreu de tot l'àmbit lingüístic català. Els premis s'han adaptat i no només busquen descobrir nous valors —que ja sabem que n'hi ha— sinó que precisament perquè al darrere dels premis hi ha editorials fortes, que són empreses i el que volen és vendre llibres, la situació ha canviat perquè aquestes també volen jugar sobre segur. Açò atorga una nova dimensió al premi ja que, llavors, l'escriptor sap que accedir a l'estadi dels premiats significa que donaran la cara per ell i pel que ha escrit. El que és lamentable és que encara hi haja un tall de premis que desen els llibres en caixes i no els venguen. Ja no es tracta de que una editorial recolze el premi, sinó de quina editorial.

(Vicent Usó: "Guerra Incivil", Cuadernos de Mediterráneo, febrer de 2001, p. 5-6)