Roser Matheu
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"Roser Matheu no ha estat massa pròdiga a fer conèixer la seva obra. El seu darrer recull porta la data de 1952. Des d'aleshores han passat molts anys, però en aquest llarg espai de temps la seva vena lírica no s'ha estroncat i ara ens en dóna testimoni en l'obra que ens presenta, obra amarada d'humanitat, que ens parla amb veu commosa, però també valenta, amb valentia de dona, en la qual troben lloc la força i la tendresa.

Entre aquesta obra i les anteriors s'hi veu una continuïtat, i potser de manera especial en els Poemes a la filla, que, fidel al seu títol, fou un mitjà per expressar sentiments molt íntims, però també per manifestar uns valors ètics. La poesia de Roser Matheu no ha perseguit com a finalitat principal afirmar principis o oferir un cos de doctrina en forma poètica; però sí que revela maneres personals de pensar i de sentir que l'esperit amatent de la poetessa ha incorporat a la seva obra. aquests moments es presenten en qualsevol avinentesa; hom pot trobar-los tot anant de camí "al tronc d'un arbre tendre", i el vers es presenta aleshores

tot nou, tot nu, tot fresc.

Les coses dialoguen amb els poetes i els expliquen allò que els altres veuen i no comprenen. per un afany d'alliberament els poetes voldrien desfer-se de la seva càrrega per poder volar més lliures, i aquesta mateixa càrrega els invita a continuar el camí i els infon esperança.

... el teu cant sóc jo -els diu-
i si no fos per mi, què cantaries?

aquesta esperança comunica serenitat a la poesia de Roser Matheu i manté el seu cant en una suau harmonia. Res, doncs, de sotragades violentes o de desesper. El tel de melangia que l'embolcalla és la tristesa que hom sent quan s'adona que la vida s'escorre i no s'atura i que els éssers estimats se n'han anat. Nascuda en el dolor, la poesia ens parla amb

inacabables sons de deu profunda.

I quan s'esvaeixen les esperances de la primera edat i sembla que s'hagi apagat l'anhel més clar que alimentava la nostra vida, aleshores, en la serena maduresa, hom descobreix que l'únic bé ben nostre

és el record, incontrolable sitja
que tot el gra de la collita salva.

La poetessa sofrí moralment i físicament durant la nostra guerra civil i, usant una bella imatge de Joan Alcover, diré que hagué de veure també com el torb s'enduia la millor part de la seva vida. En el record i en la seva fe ferma trobà la força per tornar a reprendre el camí.

Voldríem assenyalar en el recull que ara presentem, l'extens poema Joia, en tres cants, escrit l'any 1954 amb motiu del centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció de Maria. És escrit en tercines, la qual cosa accentua la seva fisonomia clàssica. Crec que es tracta d'una obra ambiciosa i difícil i que Roser Matheu ha superat la dificultat i ha sabut convertir un cos de doctrina en una visió poètica reblerta de belles imatges:

Han retrunyit els fonaments del món
i l'aire ha resplendit en el contacte
de Cel i terra que n'acala el front

Així escoltant la poetessa, ens adonem del fet que allò que en el transcurs dels segles tingué l'abast d'un esdeveniment còsmic, per obra del misteri es convertí en un instant inefable durant segles, amb poder per encendre una flama que ha il·luminat les ànimes. En un altre ordre voldria esmentar també l'Elegia negra, un altre poema extens. Aquest prengué origen en la informació d'una revista il·lustrada sobre una matança que tingué lloc a l'Àfrica negra. Una pobra dona morta, que en fou víctima, dialoga amb el seu fill al cel i aquest diàleg patètic ens evoca una humanitat elemental víctima de l'ambició i l'egoisme dels països civilitzats.

Voldria fer remarcar finalment en la poesia de Roser Matheu un fet que comença a ésser insòlit en els nostres poetes actuals. Els poemes que comentem han estat vertits en versos de mesura regular i rimats consonantment. Reconeixem que aquests anys s'han publicat obres excel·lents que han prescindit de la mesura exacta dels versos i de la rima; però també és un fet que molta poesia mediocre i menys que mediocre s'ha valgut d'aquestes llibertats per amagar la seva pobresa. Em sembla, doncs, digne d'elogi el fet de no renunciar a allò que pot esdevenir una dificultat. El camí bo no sempre és el més fàcil. Roser Matheu ha seguit el camí difícil i ha vençut decorosament la prova.

(Pere Bohigas: "A manera de pòrtic", dins DDAA Miscel·lània poètica: A. Pomés, A. Torras, R. Matheu. Barcelona: Rafael Dalmau, 1982, p. 169-171)

* * *

"En Roser Matheu trobem ben clarament perfilada l'eterna lluita (com en tantes i tantes poetesses) entre un evident afany de sinceritat i la innata delicadesa. Però en el cas de Roser Matheu és tan manifesta la violència d'aquest conflicte, que podríem dir que constitueix la característica de la seva poesia, tota ella com una constant vacil·lació entre dues forces poderosíssimes: la dels sentits, i la de l'esperit. El conflicte no queda massa resolt, la victòria sembla incerta, però una mena de veu ens diu que serà, a fi de comptes, per a les forces de l'esperit. I heus ací d'on prové, tal vegada, l'aurèola d'esperança, de bondat fonamental, que constitueix un dels essencials atractius d'aquesta poetessa.

En primer lloc, la lluita interior. Però aquesta es va desenrotllant amb un innegable aplom, amb una mena d'energia serena, en una manera ample, a certs moments quasi solemne, que fa pensar una mica en certs romàntics francesos, en De Vigny o Lamartine. Altrament, si queda la poesia de Rosa Matheu ben bé dins la moderna escola poètica catalana, la retòrica de Carner hi apareix alleugerida, mentre la desimboltura de Sagarra s'hi fa, al contrari, més cenyida, un punt més severa. La secreta inquietud es resol en una harmoniosa musicalitat, que és ja en ella mateixa com una superació de les forces de l'ànima."

(Jaume Bofill i Ferro: Poetes Catalans Moderns. Barcelona: Columna, 1986, p. 215-216)




--------------------



Poemes a la filla editat l'any 1949.
+ ampliar