"Per als no entesos cal explicar què entén Palau i Fabre per 'alquímia', terme que és el seu nom de poeta que signava així, per raons interiors i profundes, els articles que trametia a Ariel des de París. A les notes de Poemes de l'alquimista (1a. ed., clandestina, 1952), el poeta escriu: Poemes de l'alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per altres ho poden ser el microscopi o la música, com a l'edat mitjana s'empraven els metalls".
(Joan Triadú: Avui, 2 de març de 1984)
* * *
"Pocs escriptors han exposat la seua concepció intel·lectual i artística d'una forma tan coherent i atractiva com Palau i Fabre. Aquesta es resumeix, tant pel que fa a la seva poesia com per la resta de la seua obra, en l'aplicació del que l'autor anomena 'mètode alquímic'. A més d'aquest fet, Palau ha comentat àmpliament els seus supòsit poètics i ideològics, fins el punt que en la seua obra hi trobem quasi tanta reflexió teòrica com es escriptura creativa".
(Enric Balaguer: Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995)
* * *
"S'observa una eliminació conscient de les al·lusions a ell mateix. [...] Aquesta pràctica dubitativa palesa en l'exercici epistolar té el seu reflex en la resta de l'obra palaufabriana. En els llibres picassians de Palau podem observar que hi fa ús de la primera persona del plural per a referir-se a ell mateix; això també és així en el pròleg de les Il·luminacions de Rimbaud, però en canvi, en la resta de la seva obra utilitza el singular. Palau ha practicat el que ell anomena 'l'art difícil d'ignorar-se'. La seva obra és el resultat d'aquest procés a tots els nivells, i per tant també en l'estil".
(Natàlia Barrenys: Pròleg a Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre (1940-1975). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998)
* * *
"La relació de Palau i Fabre amb Picasso ve de lluny. La proximitat cultural entre tots dos personatges, el fet de compartir tres llengües i tres cultures: la catalana, l'espanyola i la francesa, l'atracció i fascinació de l'escriptor per l'obra de Picasso des de les primeres reproduccions que veié al D'Ací D'Allà fins a sentir el seu nom esmentat en les tertúlies familiars, fins al fet de sentir una doble vocació per l'escriptura i la pintura, tot són precedents que l'empenyen a llançar-se a escriure sobre Picasso ja als anys quaranta, durant la seva estada a París, amb el primer assaig, Vides de Picasso, escrit l'any 1946 i publicat a Barcelona el 1962.
A partir d'aquell moment s'aniran succeint molts altres assaigs, fins a arribar gairebé a la vintena, en els quals sempre ha defensat la catalanitat del pintor. La coneixença personal -més de vint-i-cinc visites al pintor- ha estat una font inesgotable de dades i d'apreciacions subtils i matisades a l'obra de Picasso, però també un apropament a la persona, a aquesta visió humana i vital que Palau sap transmetre d'aquest gran pintor. Palau i Fabre interpreta l'obra de Picasso com un reflex metafísic de la seva vida, que pot ser també vista in extenso com una manifestació de l'home en general. En la seva diversitat d'estils i pluralitat, Palau hi veu la fragmentació de l'home contemporani, la inesgotable potencialitat humana que es manifesta en una sensibilitat plural, filla dels temps.
(Pilar Parcerisas: "Palau i Fabre, investigador de Picasso", Avui, 25 de maig de 2000)
