Josep Palau i Fabre

Josep
Palau i Fabre

	Inici Pòrtic Biografia Premis Obra Comentaris d'obra Entrevistes Antologia Vincles Index d'Autors i Autores


	Antologia 1. Català TRIOMF D'ALTA FOLLIA A JOAN PERUCHO M'enfilo dalt de tot de mi mateix i miro: i em veig més transparent. Jo no sabia, no, que el vent pogués tenir la meva cabellera i estar-ne tant content. Ara tota hora m'enquimera i em llanço, des de mi, a cels, abismes, rutes sense fi. No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg —Clara, Bàrbara, amigues— per a poder-vos abastar, per a arribar a la vida. I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa la rosa. 15 de gener del 1943 (De L'Alienat: Imitació de Rosselló-Pòrcel: Arbre de Flames) * * * BEATUS ILLE... Sortós qui sense seny ha travessat el mar i ha conegut el món de l'una banda a l'altra: qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar, que és el millor país per als cors sense mare. Sortós qui com un foll... (De L'Alienat. Ròssec) * * * LA SABATA He donat el cor a una dona barata. Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut? En les escombraries una vella sabata fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut. Totes les noies fines que ronden a ma vora no han tingut la virtut de donar-me el consol que dóna una abraçada, puix que l'home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol. Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: Josep Palau no és àngel ni és un infant model. Si tenien de mi una imatge bonica, ara jo els n'ofereixo una de ben fidel. No vull més ficcions al voltant de la vida. Aquella mascarada ha durat massa temps. Com que us angunieja que us mostri la ferida, per això deixo encara la sabata en els fems. 21 de març del 1943 (De Càncer) * * * L'EDAT DE PEDRA A JOAN MIRÓ Sota un blau d'aquarel·la i un aire tot pulmons, un home nu travessa l'espai de banda a banda. Té la força flexible, goluda, dels lleons; va tot sol i diríeu que un exèrcit comanda. L'Invisible, el Misteri, li trepitja els talons; els cabells, a l'esquena, li formen una randa. Duu una pedra a la mà i una pedra en el fons de cada ull, abocada, que per no res s'abranda. S¡atura. S'insinua. Frega el ventre per terra. S'encén un crit deforme i se'l veu brut de sang. Es redreça i ensenya —a qui?—, el roig i el blanc de l'ànec gegantí que amb els seus dits aferra, rentant-se en l'aigua freda des del cor fins al flanc; i tot això que he dit hi ha fet amb la mà esquerra. Tardor del 1944 (De Càncer) * * * EL COIT Alguns hi van com l'aigua enjogassada, i altres, com bèsties a l'escorxador, i enfonsen llur tempesta en la foscor d'uns cabells o d'uns ulls o una abraçada —tenebra amb la tenebra maridada. Altres senten al dors la coïssor d'Algú que els foradés amb la mirada... ¿Què busquen aquests éssers, i cap on van? ¿Què burxen amb tan desencaixada inquietud? Ells no ho saben —ni ningú. Allí la pedra i l'estrella, l'aigua viva i l'ocell, la flor i el peix es combaten i s'exalten mútuament. Tota la natura és present en aquest fast. Però per darreta sotja, dama invisible, la Mort, d'ulls oberts. (De Càncer) * * * EL LECTOR INVISIBLE «ESPATLLA», DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL Conflicte entre negre i blanc i el mirall boig que els accentua. Sota la crinera crua s'encenia la neu del flanc. ¿Quina és la seda, quin l'atzur que vibri tacte més pervers? ¿Quin mot és el mot més impur per empresonar-lo en el vers? En l'escenari incandescent l'èxtasi eteri de l'esquena era l'exili de la mirada i la paraula profanada deia, barroerament, una veritat obscena. (De Laberint) * * * CANT ESPIRITUAL No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu- re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta- ré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi- llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec. No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en- gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. París, 14 de maig el 1950 (De Laberint) * * * LA MORT SOBREVIVENT Hi ha una manera de pensar la mort en què la mort mateixa ens atenalla, com si fóssim nosaltres el record, com si fos ella la que ens pensa i mana. Hi ha una manera de pensar la mort que és com viure-la abans de la mortalla, sentir-ne el fred amarg a dins del cor i ésser el cor de la mort a la vegada. Veure'ls el pare i el fill d'un mateix i esdevenir un mateix vivent cadàver; mirar amb ull gèlid el passat on neix el futur ja marcit de l'esperança. Estrangular el futur amb el passat, orfes de temps i orfes d'eternitat. París, 11-12 de març del 1952 (D'Atzucac) * * * Quantes preguntes! I els he de dar resposta. Tantes preguntes que hi ha en mi, erectes, i que no sé a qui fer-les, i faig veure que responc a les seves. ¿Són les meves preguntes tan puerils a una altra oïda, com les seves m'ho semblen? Sóc, potser, jo, encara més pueril? ¿Per què, si les meves preguntes són oïdes, ningú no les respon? Ells s'aquieten, a voltes, amb les meves respostes... ¿Però, per què a mi cap veu mai no ve a consolar-me? Per què jo sol, a mi sol, em responc? Són massa prretensioses les preguntes? ¿Tinc l'oïda poc fina, per a sentir la veu de les respostes? ¿Per què abans que les nostres preguntes hagin estat resoltes, vénen els nostres fills a importunar-nos amb les seves? Són ells, potser, la resposta anhelada? És la pregunta la sola resposta a la pregunta? ¿És la pregunta viva de l’infant la resposta a les nostres preguntes d'home gran? O potser són les nostres, preguntes ja mortes? “Per què no juguen les persones grans?” ¿És el nostre jugar el que explica el seu o bé el seu joc ens explica a nosaltres? Qui és, aquí, l'explicació de qui? No sóc, tot jo, una pregunta viva? Serà, la mort, una resposta morta? ¿Per què la vida ens fa morir a preguntes, i per què viu la mort en les respostes? (De La Caverna, 1952) * * * En mi s'uneixen els dos sexes, claror d'enigma. El bé i el mal en mi es confonen i es necessiten. Odi i amor són els qui engendren, perquè s'estimen i es detesten. I la vida i mort són aparences. Estima més, si pots. Odia més, si vols. Fes bé, fes mal; l'un val per l'altre. Fes més de bé, fes més de mal, fes el que vulguis, però més. L'excés és el que compta. Tot és contrari a si mateix ans que contrari a un altre. Tot neix quan mor i mor quan neix en aquest espectacle. Els sexes no es penetren, tampoc no se separen, estan units d'arrel per alguna altra banda. Què és masculí? Què és femení? Tot és igual i tot distint. Si ho endevines tot en mi farem un pacte. Mira que tendre sóc i fi per una banda, i que ferotge i angulós per aquesta altra. Qui mou la guerra entre tots dos? El que ens uneix i el que ens separa. M'estimo a mi perquè sóc jo; l'altre també l'estimo així. Joia i dolor són simulacres. Seny i follia demà es casen. Occiràs els teus pares, els fills devoraràs: ells et roben la força i són el teu secret. Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs. Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix. En mi s'uneixen els dos sexes, claror d'enigma. El bé i el mal en mi es confonen i es necessiten. Odi i amor són els qui engendren perquè s'estimen i es detesten. I vida i mort són aparences. (De La Caverna, 1952)