Josep Piera s'ha situat en la literatura catalana en un espai propi a cavall entre el dietarisme, la narrativa, l'assaig i la poesia. Des d'El cingle verd (1982), la seva prosa resol l'evocació de l'ahir fragmentàriament, a partir de pinzellades de moments, de reiteracions sensitives i verbals, amb brevetat i sense ànim de cloure el temps, allò que finalment compta i que justifica, com en aquest cas, la reescriptura. Marcel Proust, d'infant, anava aviat al llit i, sense poder dormir, passava llargues hores en la dolorosa cambra on estava internat. Allí, els grans li havien ofert una llanterna màgica que projectava a les parets les imatges tremoloses d'incertes llegendes. L'evocació de Proust de tot el seu passat prové, doncs, d'una ombra de dolor i, a partir d'aquí, invoca la memòria per recuperar un temps perdut de lectura bergsoniana. La prosa de Piera apunta, des d'uns sentiments que podríem assimilar a l'escriptor de Combray, cap a la sensualitat i la saviesa dels sentits. La seva recuperació del passat és, en un cert sentit, proustiana, si bé la forma d'aquesta evocació es decideix en un terreny més líric: el del text breu, inacabat, que temporitza amb el present. De la mateixa manera, Piera va a la recerca dels dies pretèrits a partir del dolor present, sia la malaltia, sia els desencisos o trasbalsos que porta la vida diària. Sense que aquestes recreacions vinguin exactament del romanticisme, com per exemple les obres de Thomas de Quincey, la mirada de l'escriptor impregna, amb una lluïssor especial, tot el que admira. Una mena de factura que podríem delimitar entre la literatura autobiogràfica de Rusiñol i l'anàlisi precisa del dolor físic en l'obra de Rafael Argullol.
[...]
Arran del precipici és un llibre que planteja els anys de formació, donant a la vegada les claus dels interessos del seu autor: la Grècia autèntica i la creada i recreada per ell, la Drova; el temps històric de la seva generació i el temps personal; les idees i els volers verbals; i sobretot el fons popular de la cançó, el romanç, la contalla, el gir o el vocable recuperat de la infància.
Un dels trets remarcables en la narrativa de Piera és no només la fragmentació a favor de la reiteració i reelaboració de temes, sinó també la pauta amb variants que presenta cada llibre. Concretament, Arran del precipici comença amb capítols sobre l'experiència pròpia en diversos talls cronològics, per prendre després la forma d'un diari de formació, la vita novissima del jove que busca lectures, mestres i itineraris, passant per l'estructura de text de viatge, fins al diari del present fet d'experiències menudes l'any 1981 on es passa revista a les amistats de joventut. En llibres posteriors, l'estampa, la postal o el poema en prosa també hi tenen cabuda. De fet, cartes, fragments de poemes, notes íntimes, diàlegs, descripcions es combinen per donar a la fi la visió polièdrica de l'espai de l'escriptura, amb precisions tan interessants i eliotianes com la d'indicar la necessitat de llegir els escriptors menors de la pròpia tradició per trobar l'itinerari personal; els models reals: Dickinson o Pla; la importància de la llengua local per a l'escriptor; i totes les reflexions sobre el paisatge, suma d'herència virgiliana i andalusina que garanteixen la permanència de les paraules."
(Susanna Rafart: "Per les paraules et dic", Avui. "Cultura" (Barcelona), 5 de juny de 2003)
***
"A través del tema de la solitud, Piera entra en contacte amb la natura. D'un costat ho fa afirmant el marc natural com a "beatus ille"; d'un altre, invoca -a partir del poder de seducció del paisatge- el seu desig d'identificar-se amb ella i amb l'harmonia elemental de les forces còsmiques; i, en darrer lloc, tracta de superposar aquesta identitat dins el marc estricte de la solitud del poema.
Oblidat el temps dels objectes, el poeta s'aferra al temps interior, a un temps on la natura i els signes que li són propis esdevenen partions de la seva identitat... Noteu, en aquest sentit, els paral·lelismes i les atribucions predicatives que Piera estableix entre els elements abstractes o especulatius ("misteri", "silenci", "instant", "goig", "etern", "temps", "solitud", "paraula", "colors"...) i els elements concrets de la natura (per exemple: paraules/jardins, color gris/mel, temps/codonys/torrons de viena, mots/perfum, secret/verd, silencis/pols, instant/ametller de mel, et sents [tu]/arbre, solitud/alta vall, segons/selva, vibracions/pluja verda, simfonia/mar...), amb la clara voluntat d'aproximar els primers, i amb ells la dimensió introspectiva del subjecte poètic, a la matèria pura del món natural.
Aquesta resensualització afectiva de la natura la realitza el subjecte poètic tot intensificant -com és usual en Piera- la crida personal dels sentits (moltes vegades amb imatges cinestètiques): l'olfacte ("perfums del vent", "perfum oblidat de certs mots"), l'oïda ("trobar tots els sons i les veus"), el gust ("el verd tindrà un regust de cendra"), la vista ("imatges del gaudi"), i el tacte ("palpar el temps"). Paral·lelament a la manifestació d'aquests trets, el poeta fa palesa la seva solitud, el seu desarrelament interior respecte al medi urbà:
Aquesta solitud de l'altra vall volguda
dins la qual et sents talment un arbre
et permet oblidar amargues avingudes,
quin soroll de ferides d'un groller món aliè."
(Jaume Pont. "Pròleg", El somriure de l'herba, Barcelona: Proa, 1980)
***
"Enmig d'aquestes pàgines diarístiques o memorialístiques [Arran del precipici] -sempre amb una prosa senzilla, eficaç, tirant a la cosmovisió del poeta- hi ha potser el cos més interessant dels dos llibres: L'estiu grec. El relat -en anotacions encertades i explícites- d'un estiu en què el poeta recorre Grècia, que sempre ha estat per a ell i per a la seva obra (com la pèrdua d'Al-Àndalus) una de les seves terres de referència. L'estiu grec -un viatge, una geografia i molts apunts poètics, sense faltar-hi el de Carles Riba a Súnion, t'evocaré de lluny amb un crit d'alegria- és, al meu gust, la part millor d'aquesta memòria diarística. Per si mateix (com a text on la poesia impregna el relat), però també com a imatge viscuda d'una de les claus cosmovisionàries de tota l'obra de Piera, andalusí i grec de l'occident mediterrani."
(L. A. de Villena. "Sensacions hedonistes", El Periódico de Catalunya (Barcelona), 30 de maig de 2003)
* * *
"Amb els anys, Josep Piera ha anat construint una obra sòlida i altament unitària que es fonamenta en tres cicles diferents però complementaris: el cicle que retrata el món mediterrani, el cicle memorialístic i autobiogràfic i el cicle d'estudis dels grans clàssics gandians […].
L'operació de Piera per rescatar Francesc de Borja de la tradició eclesiàstica de vides exemplars és extraordinàriament subtil. Piera ha utilitzat una prosa molt i molt diàfana que recorda la literatura de tradició oral i que també s'acosta a la literatura hagiogràfica de vides de sants però amb finalitats completament oposades. Mentre les vides de sants tendeixen a desrealitzar els personatges per deixar-los com a meres encarnacions d'ensenyaments doctrinals, Piera treballa en sentit contrari i fa aparèixer Francesc de Borja davant els nostres ulls, en carn i ossos, amb totes les seves llums i ombres, en tota la seva peculiar complexitat humana.
D'entrada Piera ens presenta una personalitat escindida: "L'acció i la contemplació. Dues actituds humanes, i dues capacitats vitals, que mantindran Francesc de Borja sempre en tensió". La tensió entre les obligacions terrenals indefugibles del duc Francesc de Borja i les també indefugibles necessitats espirituals de Rafael de Gandia, tal com se'l coneixia entre els jesuïtes. Aquesta tensió dramatitza tot el llibre i fa que Piera sàviament estructuri la seva obra en dues parts: Noblesa obliga i De religió. A la primera part de l'obra el duc s'imposa al sant, però a la segona part la situació es capgira completament perquè el sant eclipsa l'artistòcrata.
I Piera ha sabut dotar de narrativitat aquest pas del duc al sant. Ara bé, que Piera hagi dotat Francesc de Borja. El duc sant de narritivitat no significa en absolut que ens trobem davant d'una vida novel·lada i literaturitzada que correspon més a la ficció que a la realitat documental. Piera ha consultat a fons la vasta bibliografia sobre el subjecte i ha interioritzat tan bé els coneixements que ha adquirit que, a primera vista, no sembla una obra de recerca i de rigor històric. Piera ha portat a terme una tasca exhaustiva de documentació i per això, amb extrema naturalitat i facilitat, situa el duc sant en el seu context català, espanyol i internacional. […]"
(D. Sam Abrams: "Francesc de Borja i/o Rafael de Gandia", Avui. Cultura, 4 de febrer de 2010, p. 12)
