Humil i ocurrent fins a l'extrem, de mirada diàfana i curiosa, en Joan Pinyol es pren la vida amb una ironia tan fina com punyent, incisiva, corrosiva i divertida alhora. Parlant amb ell, les hores passen volant, plenes d'anècdotes, ocurrències, projectes, viatges... és una font incansable de generació '’idees i més idees.

—Tothom es lliura a l'acte d'escriptura pels seus propis motius, quins són els teus?
—Sobretot m'aporta una plena sensació de llibertat. A l'hora de crear situacions, perfils, escenaris... La literatura trobo que és un dels plaers humans que més alliberen els sentits. No hi ha límits —excepte els que es posa cada autor—, no hi ha obligacions, no té perquè ballar la dansa de la lògica, ni ha de respectar les coses previsibles. Quan escric m'allibero completament i és per a mi una manera lúdica de contribuir als plantejaments de l'espècie humana i d'entretenir-la amb històries que miro que pincin les consciències de més d'un. És, evidentment, un secret confessat en totes les direccions possibles perquè un autor sense un lector seria com una partida de tennis en la modalitat simples en la qual no es presenta el rival i la jugues igual. La literatura em regala unes estones d'autèntica comunió amb la felicitat i em permet mirar-me el món des d'una distància molt agradable.

—La teva literatura aborda els grans temes que preocupen l'home des de sempre...
—Els temes que em criden més l'atenció són els que estan lligats pròpiament amb la condició humana. Vaja, els temes de sempre. En els primers llibres la batacada que produïa la mort entre els vius hi era constant. I també en Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, el meu primer recull de microcontes en el qual, segons Ignasi Riera, autor de pròleg, jo jugo constantment "amb l'espectre de la mort, entesa franciscanament, com la Germana Mort. I, al mateix temps, com la companya inevitable, quotidiana, a l'abast."

—Què t'interessa de la mort?
—Entenc que forma una part indivisible de la vida (per la por de morir que compartim una mica tots, pel dolor que provoca quan actua a prop, per la ràbia que genera que no avisi, per la perplexitat que genera en molts casos i pels rituals de veneració que som capaços de conferir-li arreu del món). Per aquestes raons sempre m'ha atret, i encara més d'ençà que vaig conèixer de prop la cultura mexicana.

—A Micromèxics fins i tot els teus personatges cuinen per als difunts...
—Sí, i els deixen a soles amb un plat!, per exemple de macarrons, perquè l'ànima del finat en torni a gaudir des d'una absoluta pau d'esperit. O els nens i nenes que s'ho passen pipa llepant calaveres de sucre després d'haver participat en un concurs d'altars per a morts a l'escola, al voltant de la nit de les ànimes, o sigui el que per a nosaltres és Tots Sants, però amb una diferència prou significativa. Nosaltres omplim en comitiva els cementiris i aquell dia els convertim en parcs temàtics dedicats al nostres difunts. I els mexicans, preparen les seves cases perquè siguin els morts els que els retrobin. Evidentment també van als cementiris però en lloc de treure les quatre flors seques que ha generat l'oblit de tot un any, ells es passen la nit cantant entre llantiols i flors de tzempaxuchitl. Així connecten amb els seus morts.

—I si la mort sura de manera constant, l'amor i el desamor el segueixen de prop...
—En una ocasió, quan em trobava en un institut de Puig-reig (el Berguedà) per parlar del meu primer llibre (Balancí d'onades), després de les explicacions una noia va demanar la paraula i em va preguntar si tenia parella. En dir-li que, com l'Umbral, jo allí només hi havia anat a parlar del meu llibre, em va fer adonar que el seu interès era purament literari perquè no hi havia cap relació sentimental del llibre que funcionés. I tenia raó. Moltes vivien desamors creixents, estaven apunt de trencar-se o senzillament no hi havia manera que encaixessin, per molts intents que fessin. L'amor i el desamor també és un dels meus temes habituals. I tant és així que fins i tot vaig dedicar un llibre sencer (Ningú ve fet a mida -2001-) a aquesta realitat humana. Aquest llibre està format per trenta-una discussions de parella, una per cada dia d'un octubre realment singular en les vides d'una parella que està a punt de celebrar el primer aniversari del seu casament.

—Una de les coses que més em fascina de la teva manera d'escriure és la capacitat de convertir la quotidianitat en una situació nova, interessant, sorprenent...
—Tinc predilecció per capgirar les coses, per donar vida narrativa als objectes més insignificants i a fer-los protagonitzar accions gairebé inimaginables. En vols un exemple? A Avinguda Capri, el meu segon llibre, hi ha un mosquit que viu a l'interior del forat que fa la xinxeta que clava l'esquela de la porta d'una església que ha de marxar a cuita corrents de casa i des d'un arbre proper li toca relatar set enterraments, un per cada dia de la setmana. El conte es titula "A cop de falç diari" i ha rebut comentaris molt favorables, fins i tot per part de la crítica, que ja és dir.

—En definitiva et situes al voltant d'una de les reflexions més recurrents del segle XX, els límits de la condició humana...
—M'agrada, posar els personatges en situacions límit i ajudar-los a flotar enmig d'una mar de dubtes, de fets inesperats i de contrasentits que em regala la mateixa naturalesa humana. Sento un gran respecte per la història no oficial de molts pobles, la que es conserva en forma de llegendes nascudes de la veritat però en moltes ocasions condemnades a l'oblit (en aquest sentit molts microcontes de Micromèxics proven de rescatar-les). També tinc una especial predilecció per posar a l'abast de tothom realitats geogràfiques i humanes gairebé desconegudes. La novel·la juvenil Stòitxkov i Sofia mira de fer justícia a la realitat de Bulgària, lluny dels tòpics que ens arriben. I el mateix en el cas d’una altra novel·la, Fi de curs a Bucarest, dedicada a Romania. També m’agrada rescatar records propis de la infantesa i donar-los forma narrativa. Ho he fet a la novel·la infantil Dorotea i la joia gegantina, dedicada a la geganta del meu poble, amb la qual mantinc en secret moltes confidències de quan feia teatre al carrer dalt d'unes xanques.

—També et podem situar, doncs, entre l'escriptura de l'anomenada i menystinguda novel·la juvenil i l'adulta, com et mous entre aquest doble món?
—Sóc dels que creuen que l'única diferència entre una i altra és que la literatura juvenil és aquella que també poden llegir els joves. Per tant, quan escric pensant en els joves també ho faig amb el referent dels adults, que també voldria que la llegissin. El que m'ha portat a escriure literatura juvenil ha estat sense dubte la meva experiència professional. Això de passar tantes hores laborals entre joves deixa empremta i com que encara que no ho sembli, les noves generacions (d'entre els 12 i els 18 anys) també es troben en contínua transformació d'acord amb la societat, he fet concordar els textos també amb les seves preferències […] També penso que, com que tots els grans hem estat joves, una novel·la juvenil pot tocar el voraviu de tots, i en canvi una novel·la que considerem per adults és, en aquest sentit més limitada.

No ens queda ni espai ni temps per continuar la conversa, deixem ara a les vostres mans els seus llibres, que de ben segur que llegireu amb curiositat, avidesa i que us deixaran un somriure entre divertit i maliciós.

(David Serrano. "Entrevista a Joan Pinyol", Quadern –Revista de les idees, les arts i les lletres-, núm. 162, octubre de 2007, p. 3-8)

* * *