Joan Prats Sobrepere, neix a Reus el dijous 21 de març de 1940. Primer fill de tres germans (Pere, Antonieta), el pare, Joan, nat a Valls; la mare, Maria, nada a Castelldans (les Garrigues). El llinatge Prats té les arrels més pròximes a la capital del Baix Camp, a la casa on nasqué Joan Prim, parent llunyà. El llinatge Sobrepere és documentat des del segle XVI a la Pobla de Cérvoles, a partir d'un vidrier oriünd del Rosselló. A destacar que ambdós llinatges corresponen a famílies treballadores, de classe mitjana baixa.

Durant la infantesa, una infecció l'obliga a estar-se uns mesos llit, i ho aprofita per llegir. Els estius, la família, els passa en un mas bucòlic, perdut enmig de camps de conreu. Durant l'any fa algunes escapades al poble de la mare; en conserva records vivíssims de pagesia i de natura vegetal i animal.

Estudia el batxillerat a l'únic Institut de Reus, anomenat després Gaudí i actualment Salvador Vilaseca, on hi havia, en general, un professorat destacable, una part desterrat de Barcelona per motius polítics, com Eduard Valentí Fiol i Àngels Ferrer Sensat (filla de Rosa Sensat). Allí, gràcies a les classes del professor Saura i altres, se li desvetlla l'apassionament per les belles lletres i li neix la dèria d'escriure. L'estiu de 1954 (amb 15 anys) és un dels més aprofitats, pel que fa a lectures, de la seva vida: L'Odissea; Romeu i Julieta, Hamlet, El rei Lear i Macbeth de Shakespeare; el Faust i el Werther, de Goethe; i dues novel·les de Jules Verne (el seu pare n'era entusiasta i tenia gairebé les obres completes de l'autor de Nantes).

Les primeres nocions de català, les aprèn a casa durant l'època més cruenta del genocidi, escoltant les explicacions paternes i llegint llibres juvenils. Més tard, cap al 1968 inicia l'aprenentatge seriós de català per correspondència, com a fruit de les iniciatives de l'entorn de Joan Triadú (a Reus, amb Ramon Amigó), i aconsegueix els títols corresponents, que després les universitats catalanes van convalidar amb el de Professor de Català.

Al final del batxillerat, a l'institut de Reus, hi havia el costum de fer, al mes de març, unes lluïdes festes en honor de sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants i, per causa de la participació en l'estudiantina, aprèn nocions de solfa i de guitarra. Encabat, per ajudar el seu pare, gestor, es treu el títol de Perit Mercantil, i, amb en Josep Amorós, funda l'Agrupació Pericial.

A Reus, durant —i malgrat— l'època franquista, hi havia una intensa activitat cultural, pública i clandestina: diversos teatres amb programació continuada, conferències i classes, sobretot al Centre de Lectura, del qual era soci. Amb un grup d'activistes, invitaven persones de prestigi a venir a Reus i, en una casa particular, escoltaven les seves propostes. Hi anà Miquel Coll i Alentorn, Miquel Porter, Jaume Nualart, Octavi Fullat, etc. Editaven revistes fotocopiades. Tenien trobades amb gent inconformista dels pobles de l'entorn. A Reus, la família participà en l'obertura de la llibreria catalana Gaudí, i en la fundació del diari Avui.

Però arriba un moment en què vol estudiar a la universitat i desatendre una etapa mística, i es trasllada a Barcelona, treballant encara com a comptable i, als vespres fent classes de català a professionals. Alhora, comença a estudiar Filosofia i Lletres (especialitat Filologia Romànica General) a la Universitat de Barcelona, sota el Pla Maluquer (1970-75). Hi gaudeix del mestratge d'un professorat de la talla de Ricard Salvat, Antoni M. Badia i Margarit, Martí de Riquer, Joan Solà, Antoni Comas, Enric Moreu-Rey, Joan Veny, Amadeu Soberanas, Sebastià Serrano, Raffaele Pinto, Conxita Lledó, etc.

A Barcelona coneix la Núria Farré a la llibreria Porter, seu de múltiples conspiracions i iniciatives culturals i polítiques; ella tractava habitualment la família Porter i els components de la Nova Cançó: Raimon, Espinàs, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet i tutti quanti. També tenia contacte amb altres joves lletraferits: Xavier Serrahima, Pere Gimferrer, Baltasar Porcel, Joaquim Molas, etc. Gràcies a la Núria va pouar d'aquest cabal barceloní. Amb ella ha tingut els fills Raimon i Ariadna.

Acabada la carrera es dedica intensament a la nova professió docent: Institut Albéniz, de Badalona (1976-77). Al Col·legi de Llicenciats participa en els treballs de la Comissió de Llengua. L'any següent, el Ministeri d'Educació espanyol contracta per primera vegada professors interins de Català, exerceix a l'Institut Montserrat, de Barcelona (1977-79). Les primers oposicions de Català el porten a l'Institut Narcís Monturiol, de Barcelona (1979-80) i al Pau Vila, de Sabadell (1980-83). Finalment, és professor de l'institut L'Alzina, de Barcelona (1983-90). D'aquí al Departament d'Ensenyament, Ordenació i Innovació Educativa, fins a la jubilació.

El primer llibre: la toponímia del poble d'Arbolí, després de recórrer el terme amb Albert Manent, pagesos i pastors. Ha viscut en pobles petits i hi ha viatjat molt. I més tard hi recollirà el vocabulari de meteorologia popular; i també tradicions i folklore.

En els inicis de la docència oficial de i en llengua catalana, un grup de professorat constitueix l'Associació de Professors en Llengua Catalana (APLEC), entitat que va tenir contactes polítics per defensar la unitat de la Llengua i unificar els estudis on aquesta era oficial. L'APLEC agrupà més de 300 professors de tots els països de parla catalana (o sigui, Alfaranja —seguint Espriu) i organitzà diverses jornades didàctiques i treballà pel prestigi dels ensenyants.

Els cicles tornen. Primer van ser les revistes estudiantils a Reus. Després les revistes a diversos instituts de secundària. Finalment, una revista modesta, però amb una certa ambició de recerca i divulgació: l'estudi i la publicació de la història i el patrimoni cultural de l'entorn de les muntanyes de Prades: els Quaderns de Capafonts (des de 2003).

No ha estat fins als 66 anys que li han publicat la primera novel·la, iceberg sortit d'entre centenars de pàgines escrites. Li hauria agradat pertànyer a algun cenacle, tertúlia o moviment literari. Però no ha estat així: diu "Sóc un franctirador: sóc una illa, si bé afortunada". No creu que els "artistes" siguin persones més necessàries que els "no artistes", i hagin de tenir un tracte especial. Esbossa un somriure quan sent que un escriptor diu: «No estic prou reconegut.» No estan també poc reconegudes milers de persones d'oficis, professions i ocupacions diverses, gràcies a les quals la societat camina?

Tot i que té un carnet que l'identifica com a ciutadà del món, i se'n sent, manifesta que pertany sense recança a la mil·lenària cultura catalana, continuadora de les més mil·lenàries cultures llatina i grega i bíblica. Li agradaria dominar deu o dotze llengües, però s'ha de conformar amb menys. Aquesta és una possible visió del seu perfil.