—La novel·la és d'aventures però la trama permet que els personatges reflexionin sobre els camins d'alliberament que han de seguir els pobles sotmesos. Volíeu fer, en un mateix llibre, una novel·la d'aventures i una reflexió sobre l'independentisme alhora?
—Sí, i tant! I possiblement passa en llocs llunyans per poder dir el que diríem si ho diguéssim des d'aquí, sense el risc que t'enquadrin en una ideologia o un grup. I qui ho vulgui aplicar a casa nostra, que ho faci.
[…]
—Poder parlar d'això en una novel·la va ser el que us va esperonar a escriure-la?
—Això i també una altra cosa bastant important: la repercussió que pot tenir una acció violenta sobre els personatges que la fan. Per això dono molta importància a Makea, aborigen apuntada a un grup d'alliberament. A la novel·la apareixen els dubtes, els remordiments, de la seva acció i en parla amb el protagonista, el jove suís Nikolaus, que està d'acord amb l'alliberament però refusa la violència. Ella la justifica, la creu necessària, per aconseguir la independència del país.
—Seria, aquest, l'únic tema de la novel·la?
—N'hi ha més, però no tan bàsics. Per exemple, si has d'afrontar responsabilitats que et condicionen la vida o fer el teu camí, sense imposicions. [...] També s'hi planteja la qüestió de la veritat i la mentida, que moltes vegades van molt barrejades.
[…]
—D'on i per què utilitzeu el recurs de fer que el protagonista expliqui la història a un desconegut que troba pel carrer?
—Perquè així es presenta com un fet viscut. De totes maneres, aquestes qüestions te les planteges sovint a posteriori. Quan escrius, moltes coses les fas per intuïció.
[...]
—L'illa és inventada, però no la zona, la Melanèsia. Per què l'heu triada?
—Vaig llegir coses relacionades sobretot amb les llengües oceàniques i em va entusiasmar aquella civilització molt simple, sense documents escrits, però molt veritable.
—El procés d'independència d'algunes d'aquelles illes no els ha pas fet prosperar.
—No és fàcil, en illes tan petites. La renda per càpita hi és baixíssima. Potser en comptes d'independència hagués estat millor una mena de confederació. No ho sé, és problemàtic. Ara, ningú vol renunciar a l'estat un cop el té.
(Jesús Bonada: El Temps, 29 d'agost de 2006, p. 66)
* * *
—Expliqui'ns què tracta aquest "Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues"?
—Aquest llibre recull les expressions amb les quals els avis de les Garrigues anomenaven els fenòmens meteorològics.
—Quina ha estat la tasca de cadascun dels coautors a l'hora de realitzar el treball de camp?
—Els autors (sols o acompanyats) hem fet aproximadament el mateix: convocar un grup de gent a cada poble (especialment d'una certa edat) i, en una reunió amb ells, preguntar-los quines expressions feien servir, en aquell poble, des d'antic, per identificar els fenòmens meteorològics, a partir d'una enquesta. Però normalment els reunits s'engrescaven i parlaven d'altres coses, sempre interessants.
—Quins són alguns dels termes meteorològics més comuns?
—Núvols (o bromes): la barrera o calçada, les bassetes (i similars), l'enclusa o encrusa, los gambairots, los lleganys, les que anuncien neu (nevateres i similars), les palmeres, la professó de núvols, los torroguers... Boires (o bòries o broma): gebradora, plana (baixa), alta, pixanera (pixadora, mulladora, ploranera), de mar; calitja... Vents: buida-sacs, llevant, marinada, morella, seré, tramuntana, vent de baix i de dalt, vent de bosc... Altres fenòmens: dos (o tres) sols, la lluna fa rotllo (i similars)...
—Com valoreu el creixent interès de les noves generacions per la recuperació de les arts populars o les tradicions folklòriques?
—És un bon senyal. Indica interès cultural. I l'interès, de qualsevol mena, repercuteix en tots els àmbits de la societat. Un interès en desperta un altre.
(Jacobo Piñol: Som Garrigues, núm. 30, 31 gener-1 febrer, p. 24)
