Mercè Rodoreda
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.

Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París [veieu una descripció d'aquesta residència d'exili a la pàgina de l'escriptora Anna Murià].

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.

Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.

Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa dir a Pla que es tracta d'una "novel·leta cursi" i el guanyador d'aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.

La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.

L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).

Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).

En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.

El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.

Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.

L'any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb multitud d'actes tant pel públic general com per a l'estudiós, i amb diverses reedicions de la seva obra.



--------------------



Rodoreda de ben petita. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]
+ ampliar






Rodoreda amb els seus pares. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]
+ ampliar






Rodoreda de jove. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]






D'esquerra a dreta: Manuel Serrat i Puig, Alfons Masseras, Joan Oller i Rabassa, Joan Mª Guasch, Mercè Rodoreda, Mossèn Antoni Navarro, Joan Amade i el marit de la Mercè Rodoreda. Perpinyà, 27 de Maig de 1935 - Jocs Florals. ©Arxiu Manuel Serrat Crespo
+ ampliar






Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el 1939. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]
+ ampliar






D'esquerra a dreta: Magí Murià, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Jordi Murià, Amàlia Casals, Agustí Bartra, Anna Murià i Anna Romaní, a Villa Rosset, l'octubre del 1939. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]
+ ampliar






Mercè Rodoreda. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]
+ ampliar






Mercè Rodoreda. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]