Santiago Rusiñol
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
  Inici      Pòrtic      Biografia      Obra      Comentaris d'obra      Antologia      Vincles      Index d'Autors i Autores  
Biografia

Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861 en el si d'una família de l'alta burgesia catalana originària de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil. Orfe de molt petit, va rebre una fèrria formació al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d'amagat del seu avi.

Amb disset anys ja tenia una tendència professional explícita: el 1878 va exposar el primer quadre al Museu de Girona, dedicat "A mi querido abuelo", i l'any següent va presentar la primera obra a la Sala Parés de Barcelona, que esdevindria amb el temps la principal plataforma de projecció de la seva obra pictòrica. Alhora, va iniciar una fructífera i duradora amistat amb Enric Clarasó i Ramon Casas. Amb Casas va voltar Catalunya amb carro a la recerca de bells paratges, i arran del viatge va escriure els seus primers textos literaris. Amb Clarasó va compartir taller, on col·leccionava ferros artístics, i anomenaven el lloc El Cau Ferrat.

Decidit a trencar amb la imposició familiar, va marxar a París el 1888, i hi va residir llargues temporades per espai de set anys. El 1894, en una de les seves vingudes de París, va traslladar el Cau Ferrat a Sitges, on celebraria en anys posteriors, concerts, conferències i alguns dels actes de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d'un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. Tot i això, l'obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l'art com a religió, l'art per l'art, l'adoració absoluta de la bellesa.

L'any 1896 va publicar Anant pel món i el 1897 Oracions, poemes en prosa en els quals no sols començava a arraconar el costumisme dels seus primers textos —del qual no va arribar a desempallegar-se mai—, sinó que iniciava l'acostament cap al simbolisme i el decadentisme a partir de la seva activitat com a pintor.

De 1897 a 1903, va promoure amb altres artistes la cerveseria i cabaret Els Quatre Gats, que esdevindria un important punt de confluència de l'època.

Els primers textos teatrals de Santiago Rusiñol van ser tímids monòlegs publicats de 1890 a 1892 a L'Avenç, però aviat va escriure dues peces de gran qualitat que la crítica va qualificar de manifestacions decadentistes: L'alegria que passa (1891) i El jardí abandonat (1900). La primera va tenir un gran èxit de crítica i de públic, però l'altra no es va estrenar perquè suposava una proposta comercialment massa arriscada. En la mateixa línia va seguir Cigales i formigues (1901), on les cigales són novament els artistes i les avorrides formigues la societat mancada d'ideals.

L'obra Llibertat!, també de 1901, va suposar l'inici d'una nova etapa, perquè l'autor havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic més ampli. Alhora, va començar a obrir-se a les ressonàncies socials combinant el simbolisme anterior amb un realisme passat pel sedàs de la ironia. D'aquesta manera, la dramatúrgia de Rusiñol es va convertir en un producte híbrid que encara avui permet un ampli ventall d'interpretacions, des del vessant humorístic fins a la lectura ideològica. Tot seguit va venir la peça Els Jocs Florals de Canprosa (1902), una paròdia entorn de la institució jocfloraclesca, per la qual sectors catalanistes conservadors es van sentir fortament insultats. A partir d'aquell moment, Rusiñol no va poder evitar de rebre constants crítiques negatives per motius extraliteraris.

Possiblement per allunyar-se del rebombori, es va centrar en El poble gris (1902), trenta narracions que van rebre el qualificatiu d'aterradores i van ser comparades amb Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Alhora, suposaven un primer pas cap a la novel·la, tot i que Rusiñol va seguir publicant i estrenant obres dramàtiques, repetint importants èxits: L'hèroe (1903), drama regeneracionista que criticava la política colonial espanyola i que va haver de ser retirat per por a represàlies; El pati blau del mateix any, drama sentimentalista; o El místic (1904), sobre el calvari de Jacint Verdaguer. Paral·lelament, va anar estrenant obres intranscendents, de "fer riure" com deia ell, que la crítica va considerar concessions al gran públic. Una obra de més qualitat i to social com La lletja, (1905), va haver de suspendre's aviat pels aldarulls que provocava entre el públic: el primer acte ofenia els burgesos i el segon els obrers. Un cop més, Rusiñol era un autor que no afalagava ningú perquè sí i, en conseqüència, era blanc d'atacs polítics de tots els signes.

La crisi del teatre català també va acabar arrossegant-lo, i amb La mare va tenir un dels seus últims èxits el 1907, el mateix any de la publicació de la seva novel·la més coneguda: L'auca del senyor Esteve. L'havia batejada amb el nom del burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins una Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana —a la qual ell pertanyia— amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Hi projecta una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi és present amb tota la seva força.

Tot i aquests darrers èxits, Rusiñol, que no sols s'havia venut al gran públic sinó que cada cop era més escèptic de la capacitat de l'artista per transformar la societat, va rebre fortes escomeses dels joves creadors que despuntaven, com Josep Carner o Eugeni d'Ors. L'acusaven agressivament de desfasat i allunyat de l'òrbita del nou moviment que havia de regenerar el país: el noucentisme. Malgrat tot, el seu prestigi va resistir l'ensorrada del modernisme, però la seva figura va anar quedant més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris.

Va fer una rèplica del Glossari de Xènius i el va escarnir amb un altre Glossari que va publicar des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, a "L'Esquella de la Torratxa", on col·laborava com a dibuixant des del 1890, i hi va assolir una gran difusió.

Encara va viure un altre gran èxit teatral: el 1910 havia fet una versió dramàtica de L'auca del senyor Esteve, menys sarcàstica i més elaborada, però no va estrenar-la fins al 1917 al Teatre Victoria del Paral·lel de Barcelona. Va esdevenir un èxit, tant de crítica com de públic heterogeni que es reconeixia en els personatges o hi identificava els seus avantpassats immediats, alhora que gaudia d'una Barcelona mitificada que encara conservava a la memòria i que anava desapareixent. A partir d'aleshores, Rusiñol va continuar estrenant obres considerades de poca volada literària —sainets i vodevils—, però la seva fama ja estava establerta.

Santiago Rusiñol va morir el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, mentre pintava noves versions sobre el tema de jardins.

La popularitat de Rusiñol es va mantenir viva. Les seves obres dramàtiques es van anar reeditant, fins i tot durant el franquisme. L'any 1947 es van publicar les Obres Completes, reeditades el 1956 i el 1973.

El 1997, L'auca del senyor Esteve, l'obra emblemàtica de l'autor, va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Adolfo Marsillach, en l'etapa directiva d'aquest teatre de Josep M. Flotats.



--------------------




+ ampliar







+ ampliar







+ ampliar






Santiago Rusiñol amb la seva família.
+ ampliar