Isabel-Clara Simó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

La teva darrera novel·la fins ara era El professor de música. ¿És la primera vegada que el tema musical s'infiltra en la teva narrativa?
—De cap manera: hi és més present que no sembla, tot i que no pas d'una manera tan evident. Hi faig moltes referències. Recordo que a La veïna cito una cançó de la Marina, "Pirates i bandolers". Hi parlo també d'un compositor francès romàntic, no en recordo ara el nom però sé que en Joaquim Carbó, a causa de la novel·la, se'n va comprar alguns discos. La salvatge és plena de referències a La flauta màgica, fins i tot hi està inspirada estructuralment. Vaig tenir la primera idea d'aquesta novel·la tot veient l'òpera de Mozart al Liceu, i arran d'això vaig començar a estudiar maçoneria [...].

Pel que has dit abans, ets mozartiana.
—Força. Però el meu músic de veritat, per damunt de qualsevol altre, és Bach. Jo escolto Bach contínuament.

Bach sí que és l'estructura amb majúscules...
—I encara més que no pas això. Per a mi, és el compositor total. I d'una atemporalitat absoluta: jo el sento romàntic, de vegades. I també preclàssic. Tot depèn del Bach que agafis. Ara, a mi el que més m'agrada és el Bach coral, sobretot l'autèntic, l'enregistrat amb quatre cors petits. Això ho trobes en poca discografia, perquè costa molt d'interpretar, però llavors és total. De fet, l'única defensa que puc fer de la religió és Bach [...].

(Miquel Pujadó. "Isabel-Clara Simó, abans i després de conèixer el professor de música". Catalunya música, Revista Musical Catalana, 1999)

* * *

Podeu fer contes mentre escriviu una novel·la?
—M'agrada separar-ho. Una cosa no és el farcit de l'altra. Aprofito la pregunta per una vegada més reivindicar la categoria literària del conte, que no és una novel·la curta ni una novel·la de segona. El conte que a mi m'agrada de fer tindria una relació amb un quadre expressionista i una novel·la, no.

La Magrana reedita tres novel·les dels vostres inicis. Les heu rellegit?
—Em fa por rellegir, però no pànic, com a col·legues meus. Et pot agafar un atac d'ego, si les trobes bé, o d'autodestrucció, si no t'agraden. De les tres he rellegit Júlia per transformar-la en obra de teatre. I crec que funciona més la història que la manera d'expressar-la. Però té una frescor que potser no tenen el llibres d'ara. Sigui com sigui, no renego de cap dels meus primers llibres.

(Lluís Bonada. "La violència inútil". El Temps, 25 de setembre de 1995)

* * *

Fragments d'entrevistes

Té facilitat per a fabular o li costa?
—Crec que en tinc. En té tothom que s'ho proposi. I potser hi ha predisposicions innates. Els que ens dediquem a escriure estem tot el dia pensant-hi, i per tant és fàcil que se'ns acudeixin històries. De petita em deien que tenia facilitat, però jo crec molt en el treball i la disciplina a l'hora d'escriure.

Escriu amb la mateixa facilitat que fabula?
—Sí, però quan arribo a la redacció he fet un llarguíssim treball: sóc persona d'esquemes, de documentació prèvia. No improviso, sóc meticulosa. I faig molt a gust tota la preparació perquè ho trobo apassionant. Per exemple, jo estava ficada en una història de la maçoneria, per la lingüística de símbols, i és per aquesta preocupació que se m'acut la història de La salvatge, i aleshores continuo treballant amb els símbols amb molta més il·lusió perquè tinc la novel·la per fer.

Vostè va començar a escriure tard.
—Molt tard, encara que havia fet alguns petits poemes entre els companys valencianistes.

De fet, en llegia a la Universitat, no?
—Vaig tenir la sort de ser de la primera generació que va formar Joan Fuster. Va ser a la Universitat on jo m'assabento que tinc una llengua i un país amb una història molt important. Jo pensava que la meva llengua era només per parlar amb la família. No havia llegit ni una ratlla en la meva llengua. I als 20 anys escric la primera quartilla en català, que era una carta a un amic, amb diccionaris i gramàtiques al costat. La primera cosa que vaig llegir va ser un «Serra d'Or». Portava un gran retard i sense destresa en la llengua no podia escriure.

(Miquel Alberola. El Temps, 14 de març de 1994)

* * *

La Isabel-Clara Simó no té temps. Cal dirigir Canigó, fer periodisme, ensenyar en un Institut, ocupar-se dels fills, llegir, escriure…

–Mai no has pensat en afluixar aquest ritme?

–A mi el que m'agradaria és estar malalta, al llit, dos o tres mesos. Que bé que hi estaria! Per llegir, per escriure… Això és un plaer! Sí, tinc moments de cansament, de depressió, però habitualment duc un bon ritme de treball. Ara, com que sóc una persona que parla de pressa, que es belluga de pressa, doncs enganyo molt, jo; en realitat sé molt bé la quantitat de ganduleries que m'empesco. Quan tinc tota la família al llit i ja m'han deixat tranquil·la, i el telèfon ja ha parat i s'han acabat els problemes del dia, sovint penso que m'hauria de posar a escriure…

Però, estar allò que se'n diu sense fer res, quan hi estàs?
–Home… Deu minuts, sí, però més… La veritat és que m'avorriria com una ostra. […]

–Jo he tingut una vida poc interessant… Sóc filla de mestre. El meu pare era un home molt brillant, enormement intel·ligent, que va obrir una acadèmia que ha estat una veritable institució. Tant, que a Alcoi, per iniciativa popular, van fer un homenatge al meu pare i van posar el seu nom a un carrer. Era un home molt humà que va passar-ho molt malament durant el franquisme. Bé, doncs, ja ho veus: resulta que tinc el pare mestre i que és ell qui m'educa. De manera que vaig passar la infància totalment lligada al pare. Ell era anglòfil i brutalment antinazi, i jo, és clar, tenia l'habitació plena de motius anglesos: el rei, el paisatge anglès… També volia ser anglòfila, és clar! Era lògic. L'acadèmia del pare era sota mateix de casa i, de fet, sortíem molt poc al carrer. Recordo haver sortit en rares ocasions. Em penso que era una noia malenconiosa, introvertida, que jugava sola, que llegia, que escrivia des de ben menuda… el noranta per cent de la meva vida era escoltar el pare, a l'acadèmia, a casa, durant les llargues i inacabables tertúlies que també es feien a casa… Era una casa molt del segle passat. Ell va arribar a crear-hi un paradís, un paradís absolut. Quan feia fred al carrer, a casa s'estava bé; quan feia calor, a casa s'estava fresc. És clar, sortir al carrer era topar-se amb la cara de Franco pintada per les parets, aquella imatge sinistra… Recordo que, la primera vegada que vaig anar al cinema, el pare em va dir que abans de la pel·lícula farien el "No-Do" i que hi sortiria Franco. "Per favor, no rigueu –ens va dir–, ni feu cap comentari, perquè hi ha gent que escolta i podem pagar-ho tots". Aquestes coses creaven un clima de por enorme en aquell Alcoi aleshores absolutament feixistitzat, tot i que Alcoi és un poble bàsicament anarquista i obrer, amb una història revolucionària increïble.

(Jordi Coca. "Isabel-Clara Simó, una passió feliç", Serra d'Or, núm. 273, juny 1982, p. 17-21)



--------------------



Coberta del llibre Carta al meu nét sobre el nacionalisme.