Rodolf Sirera
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Rodolf Sirera Turó neix a València el 1948. És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de València (1974).

En els seus inicis en el camp teatral s'interessa per l'avantguarda europea i espanyola, d'autors com Samuel Beckett o Fernando Arrabal, amb uns companys de les Escoles Pies. Després, es planteja la possibilitat d'un teatre popular i apareix el Centro Experimental de Teatro. Al principi els muntatges són clàssics i en castellà, però és aquí on escriu el seu primer text en valencià, La pau (retorna a Atenes), amb el qual obté un important èxit. El grup, però, es dissol en dos corrents irreconciliables, els culturalistes i els polítics. Rodolf Sirera opta per aquesta darrera opció i és quan funda el grup «El Rogle» (1972-1977), format pels germans Sirera, Alfred Mayordomo, Juli Real, Marilena Casanovas i Claudi Arenas, amb l'objectiu de muntar exclusivament teatre en valencià i cercant-ne la professionalització. Intervenen directament en el «Manifest del Teatre Valencià» que publica el diari Levante el 5 de febrer de 1974. Allí s'hi reivindica la necessitat d'un teatre actual, que tingui present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d'autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l'obtenció d'un ampli suport econòmic i social. De fet, es podria dir que tot aquest procés de renovació del teatre al País Valencià a partir dels inicis de la dècada de 1970 està relacionat de manera molt directa a la intervenció de Rodolf Sirera i del seu germà, Josep Lluís, amb qui escriu conjuntament diverses obres, caracteritzades per la crítica a la realitat política i social valenciana.

En un context espanyol de final de dictadura i començament d'una nova etapa que simbolitza la redacció de l'Estatut d'Autonomia, la ciutat de València bull en tensió, especialment en l'àmbit cultural. València comptava amb dos teatres, un premi cada quatre anys i un públic en clara retracció. Un sector de la intel·lectualitat valenciana que entenia el teatre com a servei públic es rebel·la en contra d'aquesta situació. I en aquest context Rodolf Sirera comença la seva trajectòria com a gestor teatral. Inicia una política de produccions pròpies i obre el Teatre Principal a altres activitats com la dansa, el jazz, o el teatre infantil. La seva gestió és àmpliament criticada des de tots els sectors, tant del públic tradicional com del públic suposadament afí. Del 1981 a 1984 gestiona els teatres de la Diputació, el Teatre Principal, la Sala Escalante i el festival de teatre de Sagunt i inicia un canvi d'imatge i de preus al Teatre Principal. Des de l'any 1984 fins al 1988 és el cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia de la Generalitat Valenciana. Continua la seva trajectòria de gestor públic amb diversos càrrecs d'importància: novament director del Teatre Principal de València (1990-1993), Cap del Servei de Promoció Cultural i Mitjans Audiovisuals de la Conselleria de Cultura (1993-1995), en dues ocasions membre del Consell Rector de l'Institut Valencià d'Arts Escèniques, Cinematografia i Música (1987-1988; 1989-1992). També ha estat professor associat de Literatura espanyola a la Universitat de València i professor convidat a la Universitat de Chicago. Actualment és membre del Consell territorial de la SGAE al País Valencià.

Durant els més de quaranta anys dedicats al teatre ha escrit una abundant producció dramàtica, reconeguda des de bon començament amb nombrosos premis. Comença amb obres molt combatives, com Plany en la mort d'Enric Ribera (1974), Premi de la Crítica Serra d'Or; La pau (retorna a Atenes) (1975) i El verí del teatre (1978), de llarg la seva obra més representada i traduïda, que li obre les portes del reconeixement internacional.

Paral·lelament col·labora amb crítiques teatrals i articles d'estudi o investigació a la premsa i revistes especialitzades com Gorg, Cartelera Turia, Destino, Primer Acto, Valencia Semanal, Serra d'Or, La Marina, i més endavant a El Temps, Levante, Pausa, Estudis Escènics, entre altres. Ha escrit també sobre Joan Brossa, Baltasar Porcel, Joan Oliver, Salvador Espriu, Jordi Teixidor i Xavier Fàbregas.

En etapes posteriors, aprofundeix en l'experimentació escènica amb obres com Indian Summer (1987), La caverna (1993) o Punt de fuga (1999), Premi Cavall Verd-Jaume Vidal Alcover. Amb La ciutat perduda (1994) guanya el XVIII Premi Born de teatre, i amb Raccord (2005), el Premi Max al millor autor teatral. També ha escrit diverses peces de tema històric amb el seu germà Josep Lluís, entre les quals cal remarcar la trilogia «La desviació de la paràbola», formada per El brunzir de les abelles (1977), Premi Crítica Serra d'Or, El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977), Ciutat d'Alcoi de teatre; Cavalls de mar (1988), que rep els premis Ciutat de Palma i Crítica Serra d'Or de teatre, o la trilogia «Europa en guerra», formada per Silenci de negra (2000), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Benedicat (2006) i El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia (2006). L'obra Trio, que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre, és traduïda i publicada en castellà, primer, el 2012, i publicada en la versió original en català a l'editorial Bromera el 2015.

La seva adaptació al teatre de la novel·la d'Albert Camus La caiguda, posada en escena per Carles Alfaro, obté el premi Max Aub als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana (2003) i és nominada als Max del mateix any, premi que obté tres anys més tard amb Raccord. Una nova adaptació d'Albert Camus, L'estranger, li fa valer, el 2014, el Premi Max a la millor adaptació teatral de l'any.

Cal destacar la seva creixent dedicació com a guionista, sobretot a partir de 1995 i principalment de telesèries. S'encarrega dels guions d'Herència de sang (1995-1996) i A flor de pell (1996) de la productora Drimtim, emeses al desaparegut Canal 9 de Radiotelevisió Valenciana. Juntament amb Antonio Prieto, Lola Salvador i Josep Lluís Sirera crea la sèrie El súper (1996-1999), emesa diàriament a Telecinco en prime time i que obté, durant quatre temporades, bons índexs d'audiència. També participa, en alguns capítols, a l'equip de guionistes de la popular telesèrie emesa a Televisió de Catalunya Nissaga de poder (1996-1998). Per al mateix canal crea, juntament amb Enric Gomà i Gisela Pou, la telesèrie Temps de silenci (2001-2002). Amb Josep M. Benet i Jornet i David Castillo crea Mar de fons (2006), emesa a Televisió de Catalunya en la franja vespertina.

El gran èxit d'Amar en tiempos revueltos (2005-2012), que crea juntament amb Josep M. Benet i Jornet i Antonio Onetti, supera tots els anteriors. Produïda per Diagonal TV i emesa al primer canal de Televisión Española, s'inspira en Temps de silenci i està ambientada en la Guerra Civil i els primers anys de postguerra. La sèrie ha estat multipremiada internacionalment i la productora en continua venent els drets a diverses emissores de països com Argentina, Equador, els Estats Units, Mèxic, Perú o l'Uruguai.




--------------------



Rodolf Sirera durant el lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2002.
+ ampliar