Amb el llibre La llengua que ens va parir. Set pensadors a la recerca del catalàJordi Solé i Camardons vol mostrar la direcció, el sentit, el criteri, l’originalitat, la potència, les raons i contradiccions del discurs català sobre l’idioma centrant-se en les aportacions positives de set autors: Josep Yxart, Joaquim Cases-Carbó, Carles Riba, Ferran Soldevila, Josep Armengou, Carles M. Espinalt i Joan Fuster. I amb el contraexemple minimitzador i culpabilitzador de Jaume Vicens Vives, a qui critica amb claredat.

Des de la consciència lingüística, queda més que clar que el català és la llengua que ha parit als catalans d'arreu dels Països Catalans, que sense la llengua no som res... És mitjançant la llengua catalana –la nostra columna vertebral- que fem una aportació original a la humanitat, és a través de la llengua catalana que som universals, que som civilitzats. Mentre que la bilingüització social apunta cap a la substitució lingüística.

La vida plena del català, -la llengua de R.Llull, Ausiàs Marc, M. Rodoreda, A. Gaudí o F. Macià- és una fita només assolible des de la voluntat, des de la unitat del poble, des de la unitat de la societat civil, i mai de la vida hauria de ser una lluita partidista. La nació lingüística catalana és una nació electiva.

El llibre La llengua que ens va parir també inclou un ampli panorama del discurs català sobre la llengua des de Ramon Llull fins als nostres dies, una espiral d'intel·ligència sociolingüística.

En els actuals moments de desorientació, cansament i continuació de l'estratègia imperialista anticatalana, quan des del costat català se senten el cants de sirena del liquidacionisme sociolingüístic, acollir la lectura d'aquest conjunt d'autors ens pot ajudar a veure-hi més clar.

* * *

Memòria històrica (lingüística)
"Ara que tant es parla de memòria històrica, fóra interessant deixar de banda per uns instants la guerra i el franquisme aplicar-la també a la situació de la llengua catalana. Una manera de fer-ho, per exemple, és llegir La llengua que ens va parir, de Jordi Solé i Camardons, que, entre altres perles, recull una conferència que va fer Joaquim Casa-Carbó el 1896 [...]"

(Francesc Puigpelat. Avui, 6 de maig de 2007)

* * *

"[...] Jordi Solé i Camardons ha fet una lectura aprofundida de set autors nostrats i ja desapareguts que han dedicat almenys part de la seva obra a reflexionar sobre la situació de la llengua catalana durant el seu temps i ha resumit en menys de 150 productives planes, el que ha trobat més significatiu del pensament sociolingüístic de 7 pensadors: J. Yxart, J. Casas-Carbó, C. Riba, J. Armengou, J. Vicens Vives, CarIes M. Espinalt i Joan Fuster. La veritat és que el resultat és un llibre útil, fàcil de llegir i, sobretot, força alliçonador perquè conté tot un seguit de raons històrico-sociolingüístiques, si se'm permet usar aquest mot, que ajuden a entendre on és avui la llengua catalana i, sobretot, perquè és on és.

Hi trobarem desenvolupats per part d'aquests set pensadors conceptes com ara llengua pròpia, substitució lingüística, diglòssia, superposició, prestigi lingüístic, conflicte lingüístic; bilingüisme, bilingüisme passiu, trilingüisme, interllengua, psicolingüística, integració cooficialitat del català, entre molts d'altres, alguns potser no expressats amb aquestes mateixes paraules, —altres, ja sí—, però que ens donen a entendre com de lluny ve el problema de la nostra llengua.

Solé i Camardons, al llarg del llibre, crida sovint l'atenció del lector sobre la modernitat d'aquests autors, que ja en èpoques tan reculades s'ocupaven dels problemes que preocupen també els sociolingüistes d'avui. Doncs, bé: des de la meva absoluta sintonia amb les paraules de l'amic Camardons, em permeto introduir-hi un element de reflexió, que vol ser més aviat una provocació que no pas una discrepància: no deu ser també que els mètodes actuals resulten antiquats? No deu ser que gastem les paraules i les idees de tant fer-les servir? No deu ser que ens estavellem sempre en els mateixos problemes i no n’aprenem ? No deu ser que potser aquest poble nostre hauria de canviar definitivament la manera d’enfocar la reivindicació nacional? No deu ser que l’evolució del nostre problema, a base d’anar fent un pas endavant i dos enrere, dóna un saldo zero? O negatiu? [...]"

(Jordi Sedó. El 9 Nou, 7 d'octubre de 2007)

* * *

"[...] L'autor es proposa amb aquest anàlisi buscar les arrels i els orígens dels plantejaments sociolingüístics actuals amb la finalitat, com diu ell mateix, de "recollir les idees ecoidiomàtiques que ens ajudin a entendre la realitat i trobar propostes d'actuació en el camp del foment de l’ús de la llengua catalana per al segle XXI".

Solé i Camardons pren com a punt de partida el període de la Renaixença —moviment que, tot i les seves mancances, representa l'inici de la represa de consciència col·lectiva amb la relació a la llengua— i arriba fins a J. Fuster, promotor de la idea de Països Catalans com a únic marc sociocultural i polític capaç de garantir la supervivència de la llengua i la cultura catalanes [...]ens descobreix com, de fet, molts d'aquells autors ja parlaven, encara que sovint amb altres denominacions, de conceptes introduïts per la sociolingüística: quan J. Yxart fa servir el terme Independència moral, parla de lleialtat lingüística; quan Casas-Carbó parla d'esfera pròpia de domini de la llengua o de menyspreu per la llengua, ho fa, en realitat de àmbits d'ús, de diglòssia o de deslleialtat lingüística (l'analista ens fa veure com la proposta de trilingüisme d'aquest autor és la mateixa que un segle després i canviant el francès per l'anglès, s'ha presentat com a gran novetat); la llengua comuna de Carles Riba no és res més que la llengua estàndard, o quan J. Armengou elogia el diàleg bilingüe, està defensant el bilingüisme passiu i rebutjant el bilingüisme substitutori.

Però si fins aquí, del resultat de les anàlisi, l’autor en dedueix aportacions positives, un capítol de característiques diferents és el dedicat a la contraposició de dos historiadors, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, representants de dues tendències oposades basades en l'esquema, segons ell simplista, d'historiografia romàntica (Soldevila) / historiografia moderna (Vicens Vives). Solé i Camardons fa amb l'anàlisi de l'actitud de Vicens el contrapunt negatiu: considera que aquest historiador, sota la bandera d'una renovació sustentada per una objectivitat freda, destaca com a trets definitoris col·lectius dels catalans aquells que impedeixen una posició d'autoestima, com el procés que porta a la rauxa, la manca de voluntat de poder o tota una sèrie de defectes que Vicens considera conseqüència de ser un poble de passadís. Per l'analista, aquesta visió que li va permetre mantenir una certa complicitat amb el franquisme, va tenir una incidència nefasta en la posició d'una part de la historiografia catalana i, de retop, d'alguns dels polítics més rellevants de la transició ençà [...] en resum, anàlisi i polèmica alhora és el que l'autor ofereix amb aquest llibre: l'anàlisi es completa amb un apèndix interessant i pràctic on hi ha sintetitztats els continguts bàsics del discurs català sobre l'idioma dels principals pensadors des de Ramon Llull fins a Lluís V. Aracil i Rafael L. Ninyoles; la necessitat de defensar com sigui la consciència i la voluntat lingüístiques com a eines fonamentals per fer del català una llengua plena sempre serà un motius per a la polèmica.

(Neus Faura. Escola Catalana, 446, gener 2008)

* * *