Ramon Solsona Sancho (Barcelona 1950), es llicencia en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona l'any 1972, i exerceix com a professor de secundària durant vint anys, fins que l'any 1992 demana l'excedència per a dedicar-se professionalment a la literatura.

Comença la seva carrera literària l'any 1987 fent poesies satíriques al suplement dominical del diari Avui, sota el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs" i fent articles al desaparegut Diari de Barcelona, i més tard col·laborant com a articulista al diari Avui, on guanya el premi del mateix diari l'any 1994 pels articles publicats. Part de la obra d'aquesta època es troba en els llibres Sach de gemecs (1989), Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995).

El 1992 guanya el primer Concurs per a Sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte Agència de viatges. Des de llavors ha estat coguionista de les telesèries Agència de viatges (1993) i Estació d'enllaç (1996), i del programa d'entreteniment Dos és massa (1996), espais emesos per TV3. És també autor de la lletra del Cant del centenari del FC Barcelona (1998), musicat per Antoni Ros Marbà.

La seva primera novel·la és Figures de calidoscopi (1989), seguida de Les hores detingudes (1993), novel·la sobre el buit amoròs i el dolor d'una mort inesperada, guardonada amb els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or de l'any 1994. Continua la seva obra amb DG (1998), No tornarem mai més (1999) i Línia blava (2004). També escriu els llibre de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006).

Des de la dècada dels 90 Ramon Solsona treballa regularment en diferents mitjans de comunicació. Actualment participa al programa de ràdio El món a Rac 1, fent l'espai La paraula del dia.

Ell mateix diu: "Tot i que he tocat diversos gèneres, em sento bàsicament novel·lista. La novel·la permet expressar una visió del món, permet manipular la realitat i projectar el món interior de l'escriptor. No sé si cap d'aquestes tres coses es fa conscientment, perquè el procés de creació és complex. És un aiguabarreig de passió, d'obsessions, d'intuïcions i de dubtes, una dansa de fantasmes en la qual els lectors hi són i no hi són; és com la companyia que assaja amb el teatre buit. El novel·lista s'inventa històries i les explica com si tot fos veritat. Explota la fe del lector sabent que no és il·limitada: al lector se'l pot enganyar fins on ell vol ser enganyat, però no se l'ha de desenganyar mai. Per això, per fer-se creure, el novel·lista viu amb una antena desplegada a les històries que descabdella la vida i tafaneja pel dedins de les persones.

Potser, en el fons, la novel·la em permet explicar-me el món a mi mateix, articular la perplexitat de l'existència fent veure que és als altres a qui ho explico."