Ferran Torrent
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"Torrent ofereix la seva prosa ardent, viva i àgil, uns diàlegs versemblants i uns personatges de les diferents capes de la societat, des dels petits burgesos fins als policies, rebutjant qualsevol signe de maniqueisme. A part de la coherència històrica a través d'informació directa, Torrent fa que passin moltíssimes coses. Força la intensitat d'una novel·la, que té espais lírics i reflexius, cadències en la mirada a la terra i a l'ambició humana: 'Les nits com aquesta, en què m'assalten els records, rellegisc la seua carta i encara em sorprèn que hi haguera un temps habitat per homes amb l'estrany deliri de construir un món millor'. Quan un dels periodistes li va preguntar si considerava que la seva generació havia fracassat en tot, el novel·lista no va dubtar: 'El que ha fracassat és la humanitat en general'. [...]

Bulevard dels Francesos conté tots els ingredients. D'una banda, un catàleg de perdedors en el paisatge del canvi de segle. De l'altra, policies de la brigada político-social, robatoris, assassinats, obrers de Macosa, la vaga d'Astúries, purgues polítiques i els maquis en decadència de l'Agrupación Guerrillera de Levante, vinculada al Partit Comunista. Tot situat en els nivells temporals, com si estiguéssim en una superposició entre el blanc i negre dels seixanta i el color setinat de la València especulativa del nou segle abans de la crisi. No sé si Torrent planteja les seves novel·les com partides de pòquer o d'escacs, però té vici i estimula la intel·ligència."

(David Castillo. "Torrent a triple salt mortal", Avui, 11 de febrer de 2010, p. 35)

* * *

"Ferran Torrent ha vingut a Barcelona a presentar la seua última novel·la, Només socis i, de pas, ha fet declaracions. Tant escrivint com parlant, Torrent sempre és divertit i sovint és brillant. Té l'habilitat de posar el dit a la nafra d'una manera molt gràfica i esvaneix malentesos. Entre altres coses, va dir que la tan publicitada participació catalana a la Fira de Frankfurt li semblava un simulacre compensatori per maquillar una situació molt greu (simulacre, sens dubte, però amb matisos; com el mateix Torrent va reconèixer: ha servit perquè alguns autors en català venguen llibres i òbriguen portes, i això, ben mirat, ens beneficia a tots). També va constatar que, per a un escriptor català, viure exclusivament de la literatura és impossible, que la cosa està malament i amb tendència a empitjorar. Sense voler fer el discurs de Quim Monzó, va dir, creu que a aquest ritme a la literatura en català li queden 10 anys. Algú pot pensar que és xocant que això ho diga l'autor en català que, probablement, ha venut més llibres de tots. Jo crec que convé que ho diga, i que li correspon de dir-ho precisament a ell. Que Torrent exagera? Pot ser, però aquesta exageració vol ser un toc d'alerta. Si l'autor amb més èxit no pot viure dignament del seu ofici com un professional, ja em diran vostès com està el pati. Doncs està com el novel·lista valencià suggereix. La literatura catalana té molts punts forts, però també pateix d'una manca de repercussió social i d'una fragilitat alarmants, perquè tot això indica que sobreviu en un context -des de les editorials i els mitjans fins a la societat mateixa- molt precari. Si almenys es poguera consentir el luxe d'uns quants escriptors professionals, seria un bon símptoma. Sembla que no."

(Enric Sòria. "Literatura precària", Avui, 15 de febrer del 2008)

* * *

"Tot seguint un símil esportiu proper a l'autor, sempre he vist Ferran Torrent com una mena de boxejador molt hàbil. Amb nervi, sap colpejar constantment amb la paraula el seu enemic: els convencionalismes de la societat i les seves altes dosis d'hipocresia. I ho fa, en termes de boxa, bellugant molt bé les cames, és a dir, amb una gran eficàcia narrativa. Això ha comportat que, si bé Joan F. Mira representa en les lletres valencianes actuals el treball literari des d'un posicionament culte, amb especial atenció a grans figures literàries i històriques, Torrent completa l'altre extrem del panorama amb una magnífica tasca dins l'anomenada literatura de gènere. Em refereixo a la novel·la negra, de la qual aprofita molt bé allò que, des de la meva perspectiva, en constitueix la clau de volta: el fatalisme com a força que arrossega irremissiblement els protagonistes tot enfrontant-los al seu destí. Ara bé, Torrent pren aquesta base per anar més enllà, bé mitjançant la composició d'un fris irònic i, a voltes, sarcàstic, del present de la societat valenciana, bé per mitjà de l'emotiva expressió sentimental d'uns protagonistes –bàsicament homes– que mostren l'arrelament de l'autor al seu poble."

(Vicenç Llorca. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 542, febrer del 2005)

* * *


"La figura de Ferran Torrent és ací de referència obligada. Ara més, després del seu quasi-Planeta, que alguns es diverteixen a jutjar des de categories –les traïcions o fidelitats a no sé quines essències– que més aviat semblen caricatures. Però no oblidem que la narrativa de Torrent fa temps que va somoure el panorama literari. Acostumats a no tenir més que un grapat de lectors, una bona part dels escriptors valencians s'arreceraven en la reivindicació d'una concepció del creador i de la literatura, encertada i saludable, que no ha de sotmetre's a les lleis del mercat. Però, de vegades no massa conscientment, feren d'això l'argument més poderós a favor de la baixa qualitat de tot aquell producte literari que triomfava en aquest mercat. I, és clar, s'equivocaven: vendre més o menys llibres, per a la concepció de la literatura que encertadament defensaven, no és criteri per decidir qualitats. Diré més: una ullada a la producció narrativa valenciana dels darrers anys mostra que el model Torrent ha provocat una desviació –que es constata també en escriptors concrets i no només en general– dels plantejaments estètics en el sentit d'atendre amb més cura les característiques del mercat literari. La llàstima és que aquesta mena de síndrome Torrent ha agredit també alguns comentaristes de l'actualitat que s'entretenen a menysprear tot el que no s'escriga amb l'objectiu d'accedir als quasi-Planetes.

Entre nosaltres, Torrent ha estat, i és, un luxe. Pel que ha escrit, òbviament. Traslladar els interessos narratius des de passats més o menys gloriosos o exemplificadors fins a l'actualitat rigorosa bé mereix un reconeixement que alguns sistemàticament li neguen. Trobar l'instrument, lingüístic i narratiu, perquè el model siga creïble no és cosa de quatre vesprades ni de llums naturals feliçment heretades. Però també és un luxe perquè la síndrome que ha generat ha redibuixat el nostre mapa literari, i per a bé de tots. Ara només falta que tot quede al seu lloc. Vull dir que el mapa no és monocolor. Tampoc no ho és el cel de la literatura, a pesar que alguns vulguen fer-nos creure que és un escenari glamurós, cobert de bitllets de banc."

(Vicent Alonso. "La síndrome Torrent", Avui, 30 d'octubre del 2004)

* * *


"Col·laborador habitual de tertúlies radiofòniques, Torrent és un tipus simpàtic, xerraire amb molta gràcia i que sap amb seguretat què vol i per on vol tirar. Jo diria que es planteja el fet literari amb tota normalitat i que el presenta als possibles consumidors amb el savoir faire propi d'aquells pocs que saben connectar amb el públic per oferir-los, justament, allò que els manca. En aquest sentit, penso que no anem errats si diem que, pel que fa a novel·la de gènere –en l'àmbit de la negra, o del thriller– es pot parlar d'un abans i un després de Ferran Torrent, aquest personatge extremadament vitalista que confereix als seus personatges, malgrat que siguin perdedors a cops, una passió extraordinària de viure."

(Marta Nadal. "El triomf de la novel·la negra", Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998)

* * *


"A part de significar la seva eclosió com a narrador d'èxit, al llarg d'aquestes cinc novel·les [No emprenyeu el comissari, 1984; Penja el guants, Butxana, 1985; Un negre amb un saxo, 1987; Cavall i rei, 1989 i L'any de l'embotit, 1992] podem veure com Torrent va controlant cada vegada millor els recursos de l'ofici i com es va definint amb nitidesa l'actitud vital que hi ha en el rerefons de cada argument [...]. Amb un estil que participa tant del gènere negre com de la novel·la costumista, Torrent demostra que l'etiqueta d'autor menor que algun sector li vol adjudicar no deixa de ser una injusta simplificació.

Pel febrer de 1995 va publicar-se Gràcies per la propina, guanyadora del premi Sant Jordi. En aquest llibre ens trobem amb un notable canvi de rumb que, sense renunciar a la riquesa del llenguatge ni a la vistosa policromia dels personatges, evidencia un grau de maduresa literària i personal no assolit fins aleshores per l'autor. En confegir aquest extraordinari retaule sobre l'aprenentatge de la llibertat ambiental a la València dels anys cinquanta, Torrent demostra, per una banda, la seva capacitat d'observar el món amb molta més tendresa que en els llibres anteriors i, per l'altra, expressa el seu rebuig a un present que no li agrada i contra el qual l'actitud més lúcida a oposar-s'hi és l'escepticisme."

(Joan Josep Isern. "La mirada de Ferran Torrent", Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998)

* * *

"Torrent és un escriptor professional, conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del seu país, de la anormalitat que representa per als valencians l'eterna discussió sobre les senyes d'identitat, el nom de la llengua i la pertinença cultural. Per això, quan al 1984 apareix a les llibreries No emprenyeu el comissari, no es tracta d'una novel·la de lladres i serenos més, sinó de la culminació del procés de normalització literària que l'enyorat Joan Fuster reclamava per al País Valencià i que anava dels poemes de Vicent Andrés Estellés a l'assaig de Joan Francesc Mira, passant pel teatre dels germans Sirera i per la narrativa solitària i poc coneguda d'Enric Valor, la literatura del jo de Josep Piera o la novel·lística experimental de Josep Lluís Seguí.

Aquesta és la gran aportació de Torrent: la normalització d'escriure novel·la –i novel·la de gènere– des del País Valencià per a tots els Països Catalans. I, és clar, la torna de l'èxit que l'ha convertit en un dels escriptors més llegits. I encara una altra aportació transcendent: tot això sense renunciar al registre lingüístic propi, amb les variants valencianes que fan dels seus textos un retrat de primera mà dels usos reals del parlar de l'Horta i de la ciutat de València.

(Jaume Fuster. "No pengis els guants, Torrent!", Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, abril del 1996)

* * *



--------------------