Màrius Torres
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"L'obra poètica de Màrius Torres –em refereixo a aquella que ell deixà com a publicable– es constitueix a partir d'una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s'ha pres a si mateix com a objecte de poesia d'una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l'absurd, al caos i a l'anorreament com a individu i com a membre d'una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.

Poemes com 'Dolç Àngel de la Mort', 'Que sigui la meva ànima', Un altre abril, Lorelei, 'La galerna i el llamp, el torb i la tempesta', La Ciutat Llunyana, 'Enllà passa la música', 'Així un núvol es fon', Tarda i vespre, 'Si m'hagués fet néixer', entre d'altres, mostren com aquesta obra poètica es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d'ismes, s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes.

Com és prou conegut, el lliurament total de Màrius Torres a la poesia els darrers set anys de la seva vida no fou una tria lliure, com el de Rainer Maria Rilke, amb qui lligarà una afinitat electiva en el darrer període de la seva vida, sinó el resultat d'un seguit de circumstàncies personals –la tuberculosi– i col·lectives –la Guerra d'Espanya i la caiguda de valors democràtics en l'Europa de 1940–."

(Margarida Prats. "Màrius Torres: la poesia com a destí", Llengua & Literatura, núm. 6, 1994-95)

* * *


"Quan, encara estudiant, l'escriptor i amic Rafel Tasis em passava la quarta edició de les Poesies de Màrius Torres, suposant que respondrien al tipus d'escriptura que jo cercava, no es va equivocar. La percepció d'un mateix paisatge, la sensibilitat artística, la confessió discreta, la meditació transcendent, la veu, el to melangiós, natural i sincer, m'encisaren.[...] La Mahalta dels versos del poeta em confiava per primera vegada les seves cartes d'amor, el diari del poeta i tots aquells documents que podien ajudar a conèixer-lo i a entendre'l. El seu afecte fidel s'acompanyà sempre d'una ferma voluntat d'honradesa i, sense voler imposar o donar la seva visió d'un Màrius que tant la va estimar i que ella continuava estimant, sacrificava la seva pròpia intimitat per deixar-lo parlar a ell, en els seus escrits més personals, evitant així el possible engany o alteració, provinent de la perspectiva que tenim de l'ésser que hem conegut i la memòria del qual volem preservar. Anys després, en una època en la qual el perspectivisme ha dominat, hom es continua preguntant si l'objectivitat és possible i si fins l'observador més rigorós es pot escapar del punt de vista que, com diu Saussure, crea l'objecte."

(Mercè Boixareu. Pròleg a Lectures de Carles Riba i Màrius Torres. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993)

* * *


"La guerra continua i la família Torres es trasllada a Barcelona poc abans que la ciutat de Lleida sigui presa, que és quan saquegen casa seva, circumstància que afecta molt en Màrius, juntament amb el trist desenvolupament de la guerra. En efecte, els escassos mesos que la família viu a Barcelona, el visiten més sovint, ja que Puig d'Olena els queda més a prop, però ell perd el punt de referència del que havia estat la seva llar, on sabia què feien els seus a cada moment. A més, el gener del 39, poc abans de la caiguda de Barcelona, els familiars es veuen obligats a exiliar-se a França. En Màrius queda més aïllat dels seus, i la guerra i la derrota van avançant. És llavors que inicia el llibre quart del recull, amb un poema que és un plany patriòtic, 'La ciutat llunyana', al qual segueix 'Molt lluny d'aquí' […] No oblidem que Màrius Torres, tot i que escriu tres poesies patriòtiques i l'afecta moltíssim el desenvolupament de la guerra, no és un poeta èpic, sinó un gran poeta líric.

[…] La dimensió universal que assoleix tot el corpus poètic de Màrius Torres, ens parla del seu món íntim, dels seus sentiments, ens manifesta la seva sensibilitat, ens fa una confessió personal davant de la natura, de l'amor, del sofriment, de l'esperança, de la mort, però aquest món tan seu el trascendeix i es fa extensiu al de tots els homes, la funció emotiva del 'jo' fa que l'oient o el lector s'identifiqui amb els estats d'ànim i els sentiments del poeta i fa que la seva poesia s'universalitzi, més enllà de l'espai i del temps."

(Montserrat Badia. "Deu poesies de Màrius Torres i deu moments de la seva vida", Serra d'Or, núm. 396-397, desembre del 1992)

* * *


"Els temes i procediments de la poesia de Màrius Torres són alhora més aviat tradicionals respecte a les literatures coetànies i novadors respecte a la literatura catalana, en el si de la qual l'estroncament dels corrents modernistes que s'hi orientaven –com és fàcil de percebre en el Maragall de maduresa o, per exemple, en els poemes més jovenívols de Carles Riba– impedí la cristal·lització d'una veritable poesia simbolista d'encuny pre-valerià. Per alguns dels trets temàtics i imaginístics, Màrius Torres pot recordar també, de vegades, el món dels poetes creposcolari italians de començaments de segle, i en particular de llur nom cabdal, Sergio Corazzini, per bé que no disposem de cap dada que ens permeti d'afirmar que en coneixia l'obra."

(Pere Gimferrer. Pròleg a Poesies. Barcelona: Ariel, 1977)

* * *

"En Màrius sentia fortament l'atracció de l'absolut, però era massa fi per a cedir al dimoni de la facilitat. L'exigència de la perfecció, àdhuc externa, li era congènita i potser per això la forma, la seva forma perfecta, no l'engavanyava. L'hi ajudava la possessió d'una llengua ja depurada i perfecta, la manca de la qual explica certes vacil.lacions de bons poetes, fins de grans poetes anteriors, en els quals se sent la lluita amb l'instrument d'expressió. Ell, sense caure en el preciosisme, que li repugnava per temperament, podia emprar un instrument lingüístic ric i pur i satisfer la seva aspiració a no usar expressions estranyes al parlar usual, a què l'ajudava també la difusió creixent del llenguatge literari. Era un dels clars escriptors normals d'una llengua assolida. El seu amor a la normalitat li inspirava una animadversió per tot allò que fos o semblés positura adoptada, exhibició vanitosa de força, trencament del cor a cor amb la Natura o amb el lector. No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant, cap borboll en el raig igual de la seva vena. Per això no cerca rimes difícils, ni noves combinacions rítmiques, sovint propenses al retoricisme, però tampoc no cau en l'estil descenyit que està creant actualment una nova èmfasi retòrica, desproveïda de la difícil tècnica del vers ben fet que valorava, no del tot externament, la retòrica antiga."

(Carles Cardó. Prefaci a Poesies. Barcelona: Ariel, 1953)





--------------------