"El mes d'agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d'aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Nauri i Alemany havia mort a migjorn, en l'hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l'aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s'exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià –on no faltaven les sacerdotesses–, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de conçons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluentes tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L'estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d'aquest món aquella dama capritxosa que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra –masos, boscos, cases–. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de la vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix –i fins i tot secretament amava– com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

L'enterrament havia de tenir lloc l'endemà a mitjan matí, és clar, en hora propícia per a la penosa desfilada de captaires per ciris i almoines, per a commoure la vila, tradicional i envellida en bona part, amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia. Don Blai el notari i els marmessors del testament s'havien reunit en l'acte i havien assav¡bentat els parents més pròxims dels desigs de la senyora quant a les exèquies i la inhumació, sobre les quals coses tenien clars i terminants encàrrecs de dona Berta de molts mesos en arrere. La lectura del testament podria diferir-se uns dies encara.

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d'aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió ben fresca, ben prop d'aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora el taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l'administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d'allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei."

(Del llibre Sense la terra promesa)

* * *

"–Ah, ja obre els ulls… Avui ha millorat!– va dir un vell canós amb bata blanca. Jo m'havia deixondit.
Hi havia altres persones –metges, practicants?–, ah, i l'amic Isaïes Verger. Quina alegria!
Em feia molt de mal el pit, però la ment se m'aclaria cada vegada més.
–Què em passa, Isaïes? –vaig preguntar.
–Estaves molt malalt; cremaves; deliraves dins el refugi… La cridaves… ja saps qui dic… Et vam hospitalitzar.
Els altres s'havien apartat un poc.
Es va acostar un altre militar vell.
–Qué hay, joven?
–Millor… Però tinc encara molt de mal, ací al costat.
–Tienes una gran congestión, pero la venceremos –em va dir en to enèrgic i optimista.
–És el coronel metge, don Francisco Peláez –em digué Verger.
–A les seues ordres –vaig murmurar.
Un practicant es va acostar amb una xeringueta a la mĂ .
–Puedo?
–Sí, sí.
Al girar-me, vaig veure Joan en el llit del costat.
–Té un peu gelat, Frederic.
Van eixir a poc a poc tots llevat IsaĂŻes, que va asseure's prop.
–No parles gaire –em recomanà.
Una estona més tard, tornà el coronel amb un altre metge o practicant més jove. Els acompanyava un senyor gras amb un abric gruixut i capell de feltre, ell tot molt elegant. Era una cara molt coneguda… redona, sí, els ulls grossos. Indalecio Prieto, el ministre de la guerra!
Isaïes es va alçar i es quadrà.
Jo ho sentia tot si no em bellugava i els polsos em martellejaven. Paraules soltes, tot en castellà. Miraven Joan, em sembla. Després el ministre –ningú m'ho confirmà després, però era ell!– vingué al meu llit amb els metges.
–Pobre muchacho!
–Congestión pulmonar, cuarenta de fiebre. Ya lleva tres días –va dir el metge jove.
–Avui reacciona… miraculosament, perquè disposem de poques coses… Balsàmics, Fagocitogen… Si tinguéssem ací quelcom més enèrgic!… –va plànyer-se indirectament el coronel.
–Al meu vagó hi ha moltes medicines –va dir el ministre–. El meu metge em recomanà que vingués preparat i em va donar un medicament modern, d'orígen francès. No recorde…
–No es deu tractar?… –inicià el coronel metge.
–És una cosa així, ara recorde, com Rubinal o Rubi… no sé què.
–No li sona Rubiazol?
–Sí, ho he llegit: sí, Rubiazol!
–Magnífic! –féu el coronel–. Que el porten!
Dels petits esforços de parlar i sentir-los, em vaig marejar profundament. Vaig tancar els ulls; em brumien les orelles. Quan em vaig deixondir, se n'havien anat tots, tots excepte l'amic Verger.
–Ara duran una droga meravellosa, m'han dit, Genovard.
–On sóc?
–A la Puebla de Valverde, en un dispensari improvisat. Jo tornaré si puc. Però ara ja estàs en bones mans.
ParlĂ rem baixet. Vaig llambregar Joan: dormia.
IsaĂŻes se n'anava, i es girĂ  des de la porta:
–Salut!
–Bona sort! –poguí dir, i em mogué un dolorós colp de tos.
Ara, per primera vegada des d'aquella nit tenebrosa que caiguí tan greu, sentia de tant en tant a través de les parets el soroll d'una tronada d'estiu que creixia a voltes i feia tremolar fort tot l'edifici i vibrar esgarrifosament els vidres de les finestres."

(Del llibre EnllĂ  de l'horitzĂł)