Jaume
Vidal Alcover
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Jaume Vidal i Alcover neix a Manacor (Mallorca) el 29 de maig de 1923. Segon fill de sis germans, és nebot del poeta Joan Alcover (1854-1926). Es llicencia en Dret (1946), en Filologia Romànica (1972), i es doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1976).

Estudia als "Hermanos de la Doctrina Cristiana" fins al 1936, quan esclata la guerra civil. El 1941 acaba el batxillerat i va a Madrid, però l'any següent retorna a Manacor i s'examina a València. El fracàs en els estudis va fer que el seu oncle Guillem Alcover se l'endugués a Barcelona i allà comença l'aprenentatge cultural.

Entre el 1946 i el 1948 fa el soldat a Menorca. La seva primera novel·la és d'aquesta època, L'equip assassinat, tot i que no es publica fins al 1989. Entre el 1949 i el 1953 va a Madrid per preparar-se per fer les oposicions de notari. Publica el primer poemari L'hora verda (1952) i comença a col·laborar en diferents mitjans escrits com el Diari de Mallorca i a la Premsa del Movimiento. Quan torna de Madrid viu de nou a Mallorca fins a l'any 1957.

Aquell mateix any es s'instal·la a València, on té una germana casada, i estudia en un sol curs totes les assignatures comunes de Filosofia i Lletres. Allí coneix l'assagista Joan Fuster i el poeta Vicent Andrés Estellés. Aquell mateix any publica a Palma el segon poemari El dolor de cada dia. Fa l'especialitat de Romàniques a Madrid, però li queden dues assignatures per acabar la carrera, i torna a València a fer classes particulars, i una altra vegada, el 1959, s'instal·la a Mallorca on enceta un període de molta activitat cultural: sovinteja diversos ambients, intervé en aules de teatre, publica Sonets a Eurídice (1962), obra guanyadora del premi Mossèn Joan Alcover i Dos viatges per mar (1965), guardonada amb el premi Ciutat de Palma. S'estrena, el 1968, com a dramaturg amb Una Roma per Cèsar.

El 1968 s'instal·la a Barcelona, a casa de la seva companya sentimental, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Es llicencia en Romàniques a la Universitat de Barcelona i s'especialitza en Filologia Catalana. Després, a proposta d'Antoni Comas, fa cursos en la mateixa Universitat mentre prepara el doctorat.

Des del 1970 imparteix classes de literatura catalana a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Fa amistat amb companys de càtedra com Xavier Romeu, Joaquim Mallafrè, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells. Publica diversos estudis com ara Els trets fonamentals de la literatura catalana (1978), Llorenç Villalonga i la seva obra (1980) o Síntesi d'història de la literatura catalana (1980). Promou diverses col·leccions de literatura com "Foc Nou" juntament amb Pere Anguera i Marcel Pey; "Èpsilum", que publica textos de poetes i la "Biblioteca Universitària Tàrraco" de textos medievals i renaixentistes. D'ell n'ha dit el seu deixeble Pere Anguera, doctor en Història:

"Mestre, més que professor, tenia l'escassa qualitat d'encomanar als qui gaudien del seu contacte el neguit i el goig que desvetlla l'estudi. Analitzar una obra, criticar un llibre, valorar un autor, inserir un corrent en el just lloc oportú, no era al seu costat, a l'aula o a la tertúlia, la tasca del forçat a galeres sinó el plaer de la descoberta permanent fonamentada en la comprensió que genera el dubte vençut, el camí que obra el suggeriment brillant, l'anàlisi que força el rebuig de les rodes de molí per sofisticada que en sigui l'acceptació. Heterodox per honest, no pas per voluntat d'espaterrament, va pagar per la llibertat de dir i pensar l'alt preu del rebuig. Mentre mandarins de signe ben divers el volien a l'ostracisme, es teixia vora seu una sòlida relació ben afermada en l'amistat, l'afecte i l'admiració, que el compensaven dels entrebancs posats en l'obtenció de la càtedra o d'altres reconeixements oficials que li foren barrats. Mai va crear deixebles atents a les màximes i les consignes, aglutinats en una escola, no pas per incapacitat, sinó per una ben arrelada convicció. Féu, però una cosa molt millor i difícil: va voler vertebrar al seu voltant un nucli de gent empesos a discernir i no a acatar, a treballar i no a admirar, a dialogar i no a obeir, on el suggeriment, ric i engrescador, substituïa l'imperatiu" (Homenatge a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992: 29-30)

En aquests anys escriu bona part dels reculls de contes i novel·les, Les quatre llunes (premi Víctor Català, 1968) de temàtica menys mallorquina i més cosmopolita, Sophie o els mals de la discreció (1971) amb un pròleg polèmic contra el "mandarinisme" cultural, Visca la revolució! (1974) o Dido i Eneas (1976). Tertúlia a ciutat (1976), és segons Josep Maria Llompart una de les seves millors novel·les, i precursora de la tetralogia Els anys i els dies. Els volums independents que conformen aquesta sèrie són La vida fàcil (1987), Els intocables (1987), Els Sants Innocents (1988) i Els darrers dies (1988). Amb aquestes quatre novel·les vol transmetre la manera de viure, de pensar i de sentir de la societat mallorquina durant el segle XX, amb la pretensió d'alliberar els illencs de la imatge falsa de societat profundament ruralitzada i de paisatge pintoresc.

Tradueix poesies de Foscolo, de Rimbaud i de Brecht; obres de Roland Barthes i Thomas Mann, entre d'altres. Per l'extensió i la profunditat, destaca la traducció de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust -que acaba d'enllestir M. Aurèlia Capmany poc abans de morir el 2.X.1991-, i es publica, pòstumament, el 1992.

El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva trajectòria literària. Va morir el 2 de gener de 1991, a Barcelona. Pòstumament, es va editar Antologia Poètica (1991).





--------------------



Signatura de Jaume Vidal Alcover.
+ ampliar







Jaume Vidal i Alcover i Maria Aurèlia Capmany.






Jaume Vidal i Alcover i Maria Aurèlia Capmany.






Jaume Vidal i Alcover i Maria Aurèlia Capmany.