Marià
Villangómez
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Marià Villangómez Llobet neix a la Ciutat d'Eivissa, el 10 de gener de 1913. Fill d'una família de metges i farmacèutics, opta per no seguir la tradició familiar i, ja en el batxillerat, es decanta cap als estudis de lletres. D'adolescent comença a escriure poemes alhora que llegeix —preferentment poesia— amb assiduïtat i passió, esperonat per la important biblioteca del seu pare. L'any 1928 es trasllada a Barcelona per iniciar la carrera de Dret que, segons confessa "no m'ha servit de res", perquè professionalment mai no exerceix cap activitat jurídica. Malgrat tot, la seva estada de cinc anys a la capital catalana en una època de convulsió i canvi, li obre un món cultural i literari en la pròpia llengua. A més, també li suposa la descoberta de nombrosos autors en altres llengües.

Es llicencia, doncs, en Dret l'any 1933, i des d'aleshores i fins a l'inici de la guerra civil publica els primers poemes en català en revistes com Diario de Ibiza, La Nostra Terra i L'Almanac de les Lletres. Decideix traslladar-se a València per estudiar la carrera que realment l'atreu, la de Lletres, que abandona l'any 1938 en ser destinat al front de Castelló amb l'exèrcit franquista. Un cop acabada la guerra civil, torna a estudiar, aquest cop magisteri, professió que exerceix durant vint-i-cinc anys. Primer fa de mestre a Cornellà de Llobregat (1942-1946) i després retorna a Eivissa, concretament al poble de Sant Miquel, lloc on concep la quasi totalitat de la seva obra.

Com a membre de la "generació sacrificada", terme creat per Joan Fuster (1971) per referir-se als poetes hereus de la tradició noucentista que veuen estroncada la seva obra per la guerra, reprèn la tasca de creació literària l'any 1943, quan viu a Catalunya, amb uns poemes que formen els seus primers llibres: Sonetos mediterráneos (1945, amb versió catalana de 1986) i Terra i somni (1948). Villangómez sempre triga a publicar els seus poemes perquè, segons escriu Ferran Carbó (1992) el poeta cerca: "un acabament més acurat, cosa que sembla evident si considerem dos elements importants en la seua producció: d'una banda els anys transcorreguts entre l'escriptura i la publicació —gairebé sempre hi ha un parèntesi d'alguns anys entre totes dues—, i de l'altra la revisió i reelaboració a què ha sotmès els seus textos a l'hora de reeditar-los".

El seu món literari —eminentment poètic fins i tot quan escriu prosa—, s'identifica sempre amb el paisatge i la gent de les Pitiüses, però a diferència de l'escola mallorquina precedent, el cant a la terra no s'esgota en ell mateix, sinó que s'amplifica amb estímuls universals a la recerca de l'essencialitat. Segons Margalida Pons (1998), "les terres de Villangómez" plantegen problemes molt diversos: l'exercici poètic com a barreja de la racionalització d'una experiència d'emoció i el pur sentiment; la reflexió constant en l'acte de la escriptura; la separació conceptual entre el sentiment poètic i la resta de sensacions".

Tot i que les influències de l'autor eivissenc són molt variades, se'l considera com un seguidor de l'escola creada per Carles Riba. Confessa en una carta que, en conèixer Riba, es proposa imitar-ne el llenguatge poètic i l'estructura del vers. També manifesta una gran admiració pels poetes de la Generació del 27: Salinas, Guillén, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Cernuda i, sobretot, Machado. D'altra banda, ha estat sempre un gran lector —i traductor— de poesia francesa i anglesa, amb predilecció pels autors pròxims a la línia postsimbolista: Pound, Mallarmé, Rimbaud, Valéry, Laforgue, Hardy, etc.

Després d'uns primers llibres ressaltant la importància del paisatge —la terra, el mar i la llum com a definició de la bellesa perseguida, sovint amb una Eivissa evocada com si fos una dona—, inicia l'anomenat cicle de Balansat amb un discurs més líric en el qual dóna prioritat a temes com el desarrelament de la terra o el pas del temps; corresponen a aquest cicle Els béns incompartibles (1954) escrit a partir de 1947, i Sonets de Balansat (1958). En contraposició a l'esperit dels autors del 27 de ressò més popular i allunyats de qualsevol indici de cripticisme, es mostra en els darrers llibres més despullat formalment i més proper als fets quotidians del seu entorn: La miranda (1958) i El cop a la terra (1962). Amb el poemari Declarat amb el vent (1963) tanca la seva producció poètica. Posteriorment, concreta els seus interessos creatius sobretot en traduccions de poesia des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats, Saint-John Perse, Dylan... L'obra poètica completa es publica l'any 1986 en tres volums, i les versions al català d'autors estrangers es recullen cinc anys més tard, en altres tres volums.

És autor de diversos assajos i d'un gran nombre d'articles i opuscles, i també d'obres i adaptacions teatrals, de vegades signades amb el pseudònim Marc Arabí. D'altra banda, és remarcable la intensa tasca d'orientació cultural i cívica que duu a terme a la seva illa, en aquest sentit cal esmentar Curs d'iniciació a la llengua: normes gramaticals, lectures eivissenques i formentereres, publicat el 1972, que suposa un important impuls al procés de recuperació i divulgació de la llengua.

L'any 1989 és guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària i cívica, i el 1993 l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, amb la col·laboració de diverses institucions insulars li organitzen un homenatge a Eivissa, amb una exposició fotobiogràfica i una conferència d'Antoni Nadal sobre el teatre de l'autor eivissenc, entre altres actes.

L'any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, es programen diversos actes d'homenatge, i l'Institut d'Estudis Eivissencs edita el volum inèdit Llocs viscuts, un llibre de memòries que comprèn el període entre el 1928 i el 1972.

Marià Villangómez va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



--------------------



Marià Villangómez a l'edat de vint anys. Retrat fet a Barcelona l'any 1933 per la fotografia de conjunt dels nous llicenciats.
+ ampliar






L'autor passejant amb dues cosines, després del dinar de noces d'una germana seva.
+ ampliar






L'autor l'agost de 1964.
+ ampliar






Francesc Parcerisas, Damià Huguet i Pere Rosselló durant l'homenatge de l'AELC a Marià Villangómez, el 1993 a Eivissa.
+ ampliar