Joan Vinyoli
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

La vall del vespre

Quan per la vall del vespre descendim
per l'autopista cap a la ciutat,
les fàbriques encenen mil llumets,
batega tot i tot és aturat.
Ens engoleix la nit: a quin banquet
som convidats a no tenir mai por?
Tot el passat és com un dèbil crit
fumós que va perdent-se en l'aire espès.
Tot és fluent i tot és permanent.
Les paraules em porten no sé on:
en elles ara em quedo i és un món.

* * *

Vindrà la mort

Vindrà la mort i els ulls m'arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l'hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m'impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

* * *

Cant

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
Si estic enjòlit, sempre enamorat.

* * *

Paisatge amb ovelles

Permanència feliç de l'aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós l'ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d'una borda,
i els camins
s'enfilen per les roques cap als cims
d'on he vingut del fons del meu passat.
Què se'm va perdre en aquest lloc ferest
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m'hi perdé la por de no trobar
i de cercar faig compte sempre més.

* * *

Ramat

Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera dels bocs amb davantal de cuir
—que no les prenyin totes.

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.

* * *

No tinc ara temps

No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
Sento que tanquen
el bar.
Anem a la segura
mort transitòria
del son.
I fem per començar
noves formes de vida.

* * *

La taverna dels Oratges

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
Mira
com ragen les bótes.
Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.
Llac
de silenci.
Qui és que neda?
Qui neda amb mi per aquest llac
de silenci?
Pugem al bot
i naveguem.
No veus que
no sé remar?
Però saps estar
molt bé quiet. Escoltem les fulles
de la ribera i els mosquits.
No et cremin
els ulls així. Temo que m'entrin ganes
d'heure la lluna al fons del llac.
No, que t'ofegaries.



--------------------