El projecte «Lletres i Memòria» continua creixent

Lletres i Memòria ha engruixit el catàleg d'autors amb la incorporació de catorze entrevistes, realitzades a Domènec Canet, Rafael Català, Tomàs Escuder, Antoni Ferrer, Pep Ferrer, Marc Granell, Jesús Huguet, Josep Millo, Carme Miquel, Manuel Molins, Josep Piera, Antoni Prats, Josep M. Soriano i Mercé Viana. Ja es poden veure els seus vídeos a la pàgina de Lletres i Memòria.

Dividides en còmodes fragments d'entre 1 i 6 minuts de durada, aquestes entrevistes permeten als nostres socis veterans donar testimoni de les seves vicissituds biogràfiques, de la seva obra literària i, en definitiva, de la seva experiència vital. Lletres i Memòria és un projecte en actiu des d'inicis de 2010, i és impulsat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el portal d'internet Memoro. El banc de la Memòria.

Domènec Canet (Carcaixent, 1944) cursa estudis en l'Escola Tècnica d'Aparelladors de Madrid i entre 1969 i 1980 viu a Berlín. Ha treballat d'aparellador municipal, i actualment viu entre Carcaixent i Tavernes de la Valldigna.
 
S'inicia en literatura guanyant el 1968 el premi Alejandro Salazar de poesia universitaria. A continuació rep, consecutivament en 1969 i 1970, el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia amb els reculls poètics Amb cansera, amb desengany i Des del meu exili voluntari, respectivament. El 1974 els seus poemes apareixen a la mítica antologia Carn fresca, que representa l'aparició de la jove poesia valenciana. El 1983 publica la tercera entrega poètica, el recull Tricicle per a bestioles, i es manté en silenci editorial fins que el 2014 apareix Blanca Doble i d'altres cançons, al segell El Petit Editor, amb pròleg de Josep Antoni Fluixà. També amb el títol de Blanca Doble el mateix 2014 organitza una exposició pictòrica retrospectiva a la seva població. [Veg. l'entrevista]

Rafael Català i Moros (Sagunt, 1944) escriu poesia.
 
Pels volts de la dècada dels 70 és un dels fundadors de diverses revistes literàries en l'agitat panorama poètic valencià, com ara Grama (1968), Boreal (1972), Escarpe (1974) o Abalorio. Revista de creación (1981). Entre altres poemes apareguts en revistes i antologies poètiques, és autor dels reculls de poesia Les despulles del somni (1987), Epíleg (2001) –Premi Jaume Bru i Vidal de poesia–, L'amarga puresa del do (2004), Cant de manobre (2006), Temps de frisança (2008) – Premi Vila de Puçol– i Memòria endins (2010).
 
A nivell professional ha treballat de gerent comarcal de la Fundació Bancaixa a Camp de Morvedre. [Veg. l'entrevista]

Tomàs Escuder (Castelló, 1946). Graduat en Turisme per l'Escola Superior de Madrid; Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense, i Magister en Antropologia per la Universitat Sorbona de París.
 
Fruit del seu interès i estudi per la cultura popular del País Valencià publica títols com Paratges del País Valencià (1980), amb pròleg de Joan Fuster; Contalles (1983), Gent popular de Castelló (1983), Cuentos del País Valenciano, Islas Baleares y Cataluña (1996), Contalles valencianes (2005), Feres fantàstiques (2012) o, amb altres autors, Rondalles per abans de dormir (2014) a més de diversos títols de divulgació com, entre altres, Les altres cultures i el medi ambient (1996), Els anys de l'agricultura (2001), Castellón de la Plana, el comercio y la ciudad (2001), etc.
 
També ha cultivat la narrativa de viatge amb Viatge Africà (1979; reed. 1992) i Diario de Arán (2008); la poesia amb Banc de dades (1989) o el relat breu amb El que ens conten les muntanyes (1991).
 
Ha viscut a bord d'un veler i ha navegat per tot el Mediterrani, escrivint i publicant. Ha col·laborat en revistes, premsa, ràdio i televisió (El País, Levante-emv, Canal 9, Radio Nacional de España i la revista Oriflama). [Veg. l'entrevista]

Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), ha fet estudis de Teologia, és llicenciat en Filosofia i ha estat professor de Batxillerat.
 
Ha publicat els poemaris Fragmentos con figuras para un vaso minoico (1978, Premi Ausiàs March), Partitura Laberint (1984; Premi Ausiàs March), Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986; Premi Vila d’Alaquàs), Bagatel·les (1980), Cant espiritual (1992), Pietà (1993), Cant temporal (2000), La dansa de les hores (2006), l'antologia Poesia reunida 1979-2006 (2006) i Variacions Goldberg (2015, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians). També ha estat compilat en nombroses antologies col·lectives, i ha escrit textos per a diverses cantates i oratoris de compositors com Armand Blanquer, Vicent Sanz o Vicent Roncero.
 
Des del 1978 és membre del Consell de Redacció de la revista Saó, on fa crítica literària; igualment, ha publicat treballs a les revistes Reduccions, Passadís i L'Aiguadolç. El 2015 publica l'assaig L'Estellés amagat. El 2014 va rebre el Premi Ciutadania de Cultura de l'Eliana. [Veg. l'entrevista]

Josep Ferrer Guzmán (Alaquàs, 1946) es dedica professionalment al món del so i comença a escriure poesia amb assiduïtat a partir de l'any 2002.
 
Col·labora en diverses publicacions locals com ara La Fulla de l'Olivar, en revistes especialitzades com Saó i en mitjans de premsa com ara El Punt Avui o La Veu del País Valencià.
 
L'any 2012 rep el Premi de poesia "La Rosa de Paper". L'any 2014 publica, a través de mecenatge, la seua primera obra, Amb permís. Poesia escollida, tot i que anteriorment havia publicat diversos títols en edició domèstica, com Relligat (2005) i Pessic (2007), entre altres. El 2016 publica el recull de poesia L'esguard de la paraula... poètica. [Veg. l'entrevista]

Marc Granell (València, 1953) és un dels poetes més destacats del País Valencià. Estudia filosofia i filologia i participa activament en l'esclat cultural i literari de la dècada de 1970 a València. Amb altres escriptors de la seva generació funda la revista Cairell, que significa punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no sols escriu i publica poesia durant les dècades de 1970 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors.
 
Els primers llibres veuen la llum a les darreries de la dècada de 1970, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), seguit per Notícia de la tribu (1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), premi Ausiàs March de Gandia. La seva poesia estarà també present a les antologies de l'època, com ara La nova poesia catalana, de Joaquín Marco i Jaume Pont. Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna (1998), Corrent de fons (1999), Matèria d'ombra (1999), Poesia reunida. 1976-1999 (2000), El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. El 2015 publica una nova antologia poètica, Notícia de la tribu. Antologia poètica. Amb l'objectiu d'oferir una poesia adient per als més menuts, centrada en l'amistat i altres valors humanístics ha publicat L'illa amb llunes (1993), La lluna que riu (1999), Oda als peus (2008) i La vida que creix (2015), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, entre altres. [Veg. l'entrevista] [Veg. la pàgina web de l'autor]

Jesús Huguet (Onda, 1944) historiador, escriptor i secretari del Consell Valencià de Cultura. Estudia Dret, Filologia, Telecomunicacions i Relacions Públiques i Humanes.
 
Ha estat professor de la Universitat de València i professor convidat en diverses universitats nacionals i estrangeres. També ha estat cap de publicacions de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana, i assessor de polítiques culturals i lingüístiques a nivell internacional. És Director General de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana (1991-1995), Diputat a les Corts Valencianes pel PSPV (1995-1999), membre del Consell Valencià de Cultura des del 2000 i secretari executiu d'aquest organisme des del 2004.
 
Ha publicat diversos llibres d'assaig literari –Els darrers: Generació del 70, Damunt el Port de Càrcer (1977)– de poesia –La processó de Kirk o no te n'isques de la fila (1973), Premi Ausiàs March de poesia de Gandia, Els llibres d'Alb Sebelaci (1983), Esmicolat calendari (2001)–, de narrativa i d'assaig històric –Orígenes de la imprenta valenciana (1990)–, biografies –Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1990), Matilde Salvador: dona, llengua, poble (2000)–, entre altres. [Veg. l'entrevista]

Josep Millo (l'Alcúdia, 1946) és llicenciat en filologia anglesa i ha treballat de professor d'institut fins a la jubilació.
 
Entre els anys 1994 i 1997 treballa en el Servei de Formació del Professorat, participant com a expert en programes europeus per a la introducció d'una llengua estrangera en escoles bilingües. Durant 10 anys participa en les Campanyes Carles Salvador per a l'ensenyament de valencià, i en la preparació de les proves de la Junta Qualificadora. També fa d'assessor de llengües a un Centre de Professors.
 
Inicia la trajectòria literària publicant el recull de poesia Balada a un canvi d'estació (1966). També ha publicat assaig i llibres de divulgació –Cent anys d'història gràfica (1985), Apunts bio-bibliogràfics per a una història de les lletres de l'Alcúdia (1986), Les bandes de música de l'Alcúdia (1989)–, a més de nombrosos llibres de text, guies didàctiques i articles de temàtica diversa. El seu vessant literari més conegut són les novel·les juvenils, amb títols com Viatge a l'illa gran (1991), L'enigma dels prismàtics (1999), Premi Ciutat de Torrent, La mort espera a Varsòvia (2003, Premi Samaruc de narrativa juvenil), El verí de la cobra (2011, Premi Bancaixa de narrativa juvenil d'Alzira), L'increïble viatge a l'illa gran (2015) i David i la flauta màgica (2015). També ha escrit Abdul i l’espasa dels Montagut (2003), un relat il·lustrat de temàtica històrica, i ha conreat la narració infantil amb Les cigonyes venien de París (2006). [Veg. l'entrevista]

Carme Miquel (La Nucia, 1946) ha exercit de mestra d'escola durant vora trenta-nou anys. Al llarg de la seua trajectòria ha participat en diversos moviments professionals i sindicals. Ha sigut membre fundador de la  Coordinadora d'Alumnes, Pares i Professors per l'Ensenyament Públic en Valencià i de la Federació Escola Valenciana ocupant la presidència d'ambdues entitats durant tres anys. A més d'aquests moviments cívics relacionats amb l'ensenyament, també s'ha implicat en d'altres moviments socials relacionats amb la defensa del territori i del medi ambient.
 
Amb tot, ha compaginat l'activitat professional i cívica amb l'escriptura, que dirigeix tant a infants i joves com a lectors adults. Ha realitzat escrits de caràcter divulgatiu i didàctic i també narracions literàries i obres d'assaig. L'any 1997 va rebre el premi Samaruc dels bibliotecaris valencians pel llibre A cau d'orella, i el 1998 va rebre el Premi de novel·la ciutat d'Alzira amb Aigua en cistella.
 
Com articulista d'opinió té una llarga trajectòria havent col·laborat en nombrosos mitjans com ara en la revista All-i-Oli del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament o al diari Levante-emv. En total comptabilitza més d'un miler d'articles. El 2016 va rebre l'homenatge dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians en reconeixement a la seua tasca pedagògica i literària. [Veg. l'entrevista]

Manuel Molins (Alfara del Patriarca, Horta Nord, 1946), és un dels dramaturgs més destacats del País Valencià. És fundador del Grup 49 de teatre amb el qual participa en el moviment de Teatre Independent, que en la dècada de 1970 es proposa recuperar la llengua i cultura valencianes.
 
Autor prolífic, la seva producció teatral presenta una gran diversitat formal, amb temàtiques i intencionalitats molt variades. Ha publicat una trentena d'obres amb títols com ara Dansa del vetlatori (1978), Quatre històries d'amor per a la reina Germana (1981), Ni tan alts ni tan rics (1989), Trilogia d'Exilis (1999), Abú Magrib (2002), La Divina Tramoia (2002), Elisa (2003), Combat (l'última cinta de Maria Callas) (2006), Monopatins (Skaters) (2007), Dones, dones, dones (2009), Els valents de Valor (2010), València, Hollywood, Iturbi (2012), Blut und Boden (Sang i Pàtria) (2014) i Déus, dies i treballs (2015), entre d'altres, i en té encara unes quantes més d'inèdites.
 
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, com el Premi de la Crítica de teatre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el Premi Octubre de teatre, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en vuit ocasions i el Premi Ciutat de València en dues ocasions. El 2008 la seva obra és objecte d'estudi del I Simposi Internacional d'Arts Escèniques de la Universitat d'Alacant. [Veg. l'entrevista] [Veg. la pàgina web de l'autor]

Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) és escriptor, uns dels representants més destacats de la «Generació dels 70». Impulsor d'activitats culturals –"L'Any del Tirant"– i de revistes literàries –Cairell–, el 1979 rep el premi Carles Riba de poesia amb El somriure de l'herba, per a publicar tot seguit títols com Presoners d'un parèntesi (1979), Brutícia (1981), Mel-o-drama (1981), Maremar (1985), Dictats d'amors (1991), En el nom de la mar (1999), Cants i encants (2004) o El temps trobat (2013), Premi València de poesia.
 
La trajectòria com a narrador comença amb la novel·la guanyadora del Premi Andròmina de narrativa Rondalla del retorn (1977), gènere que canvia poc després per la narrativa del jo. Entre intimistes i memorialistes, els seus llibres expliquen sovint viatges per a endinsar-se al mateix temps en la naturalesa personal de l'ésser humà contemporani. D'aquest vessant seu són, entre altres, els llibres El Cingle verd (1982), Premi Josep Pla, Un bellíssim cadàver barroc (1987), Ací s'acaba tot (1993), Seduccions de Marràqueix (1996), Premi Sant Joan i A Jerusalem (2005). Aleshores inicia un cicle memorialístic i autobiogràfic amb Puta postguerra (2007) i Joc de daus (2012), entre altres. També ha escrit l'assaig El paradís de les paraules (Història i poesia a l'orient d'al-Àndalus) (1995), guardonat amb els premis Josep Vallverdú i Crítica Serra d'Or, i sobre personalitats com Ausiàs March, Francesc de Borja i Teodor Llorente, a més de treballs sobre el llegat històric, cultural i literari de la Safor i del País Valencià en general.
 
Ha estat director de l'editorial Tres i Quatre, entre altres projectes i iniciatives culturals, i vicepresident de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i del PEN Català. Des de 2005 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha rebut nombrosos premis i guardons, entre els quals la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1991. [Veg. l'entrevista] [Veg. la pàgina web de l'autor]

Antoni Prats (Sueca, 1946) ha estat catedràtic de Llengua i Literatura castellanes a l'IES Maria Ibars de Dénia, ciutat en la que resideix des de 1975. És llicenciat en Filosofia i doctor en Filologia Catalana. Participa intensament en la vida cultural a través sobretot de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta.
 
La seua trajectòria literària se centra en la poesia, tot i que ha publicat algunes narracions breus i traduccions, i ha col·laborat en la premsa. A més a més, ha cultivat la crítica en forma d'assajos, ressenyes, estudis i aproximacions en revistes i micel·lànies, i ha dirigit la revista de literatura L'Aiguadolç fins al 2012. Ha publicat el llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013) i els reculls de poemes Epigrammata (1981), Cadells de la desfeta (1981), Dic el teu nom (1994), El barranc i els còdols (1995), Vora el silenci (1999), Solatges (Antologia 1981-2000), Llibre de Benimaquia (2006), Baules (2006), L'esfinx (2008), La joia (2010), El llarg solatge. Antologia (2013) i Encara (2013). La seua poesia ha estat compilada, entre altres, en les antologies Poetes del sud (2004) i Iberia polyglotta (2006). [Veg. l'entrevista] [Veg. la pàgina web de l'autor]

Josep M. Soriano (Alaquàs, 1944), estudia periodisme a València i entre 1968 i 1973 hi fa de corresponsal de La Vanguardia, Destino i la revista Oriflama. Participa en la fundació de diverses revistes literàries, com ara Gorg. El 1974 publica el recull de reportatges País Valencià pels camins del retrobament, amb pròleg de Vicent Ventura.
 
S'interessa pel moviment cooperativista i es dedica a posar en marxa nombroses experiències cooperatives i de treball associat en la línia de Mondragón, com ara la Unió de Llauradors (sobre la qual publica un reportatge del seu naixement), Consum i Caixa Popular–on treballa de gerent fins a la jubilació–, a més de diversos projectes cooperatius en el camp de l'educació i la vivenda. [Veg. l'entrevista]

Mercé Viana (Alfafar, 1946) és escriptora i pedagoga. Compagina la dedicació al món de l'educació amb la creació literària.
 
Ha treballat en totes les etapes de l'educació, des de l'escola infantil i la Universitat fins a la formació del professorat al Centre de Professors de Torrent. És mestra i llicenciada en Filosofia i CCEE en les especialitats d'Orientació escolar i Educació especial, i experta en didàctica de la llengua.
 
Ha format part de Moviments de Renovació Pedagògica (Moviment Freinet) des de 1970, coordinadora de Seminari permanent de l'ICE, ha participat en diverses Escoles d'Estiu de València i ha dirigit la revista pedagògica Espais Didàctics. També ha participat en diversos projectes d'investigació al voltant de la comprensió lectora i de la formació del professorat. Té més de 60 publicacions pedagògiques entre llibres de text, quaderns de comprensió lectora i articles. En l'àmbit de la creació literària des de la dècada de 1980 ha publicat amb èxit un gran nombre de novel·les per al públic infantil i juvenil, amb les quals ha rebut premis com el Samaruc de l'Associació de Bibliotecaris Valencians o el Carmesina de Gandia. [Veg. l'entrevista]


Comentaris

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta permet comprovar que el contingut ha estat introduit per una persona i no pas per un programa de spam. Si et registres com usuari evitaràs aquesta comprovació .
Image CAPTCHA
Escriu els caràcters de la imatge sense espais.