Pep Coll
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Pep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l'any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l'escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d'Urgell on cursà els estudis d'Humanitats, i d'aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D'ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l'IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.

La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s'inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s'interessa especialment per l'estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

Tot seguit, després de recuperar les paraules, s'interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d'aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l'etnologia i la literatura, continua amb l'obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l'Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l'Aran, "El rei de la Val d'Aran". Darrerament ha engegat una sèrie de guies sobre indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà (2010), la Ribagorça catalana i aragonesa (2012) i el Pallars Jussà (prevista pel 2014).

A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d'aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d'Or (1992) i de la qual se n'han fet fins ara, vint-i-cinc edicions. L'habitació de ma germana (2008) és la seva darrera novel·la juvenil.

La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l'inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d'un esporgador, una mena d'artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d'un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda, Nius (2010), novel·la coral que gira a l'entorn d'una catàstrofe natural en un càmping de muntanya i Dos taüts negres i dos de blancs (2013), recreació novel·lada de la matança d'una família de masovers, ocorreguda l'any 1943 en una masia del Pallars Jussà. Aquesta darrera novel·la rep dos dels guardons a obra publicada més prestigiosos, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i unes setmanes després, el Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès, els quals reconeixen la millor obra de narrativa en llengua catalana publicada durant l'any anterior. Mesos després la mateixa novel·la és reconeguda amb el Premi Joaquim Amat-Piniella.

A part d'escriure, té dues grans afeccions més: l'ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual s'ha dedicat amb cos i ànima al llarg de 30 anys. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.



--------------------



Pep Coll recollint llegendes per les valls pirinenques l'any 1991.
+ ampliar






Cementiri d'Herba-savina: acte d'homenatge a les víctimes de la matança de Carreu, el dia 7 de setembre de 2013.
+ ampliar






Pep Coll davant la nova creu del cementiri d'Herba-savina en record de la família assassinada.
+ ampliar