FOC CEC

El pes encès de les relles.
Roda del cíclop solar.
Brunzen arrels i cornelles.
Més fosc, un clos sobirà.
Espases. Llum de sivelles.
Els esperons a la mà.
Els xais degollats. Estelles.
Sofre i sorra encén el pla.
Sense ferralla ni anelles,
cos meu, qui et coneixerà?

Perquè, de l'home, aquests braços
quan la pell nua s'encén,
i aquest alè, i aquests llaços
de seda i ponent,
i aquests ulls ¿no són capaços
de retenir, cendra ignent,
focs oblidats de cabassos
que atia i dispersa el vent?
Anem vestits de pallassos
sota l'arada roent.

Bronze, desertes campanes.
Cos lligat de peus i mans,
ferit i enforcat, ¿demanes
retrobar la llum d'abans,
el gipó de sedes vanes,
les estances i els instants,
les ales de grifó, ufanes
damunt naufragis llunyans?
D'escuma i d'or, les fossanes.
Cos enjoiat, grogues mans.

Els astres també, fent via
immòbils i sepulcrals,
per la cúpula que expia
crims antics d'hosts funerals
i, verda serpent del dia,
extingeix foscos fanals,
il·luminen la follia
d'un capvespre de timbals.
Negres cohorts, malaltia
de la llum, negra als penyals.

El vol d'una àguila ¿pot,
filosa d'un cel confús,
rompre foscors, alcavot,
pantera obscura, banús,
d'un jaç de plaer, d'un sot,
guariment de l'home, fus
irrisori, cos, un dot
llòbrec d'esposalles, ús
d'ombres al buit casalot?
Cos amb cos la lluna cus.

La claror blanca de l'arç,
l'inerme alfanc de la nit,
els faigs que la llum de març
uneix en un feix brusit,
quan tot el migdia, espars,
és un esquinçat vestit:
túniques, deliquis cars
als ulls, pòstum, mort neguit.
Metall fosc, núvols avars
l'estelada han conquerit.

Perquè la volp i la fura
i l'unglot de l'alacrà
han fet la seva pastura
del cel d'aquest dia clar.
Tot, una sola conjura.
Glaçada em miro la mà.
Tanta tenebra s'atura
al meu cor. El bestiar
ensuma la mort. Impura
presentalla d'un foc va!

S'esvaeix la llum. Perdura
l'ull del tigre, el bleix del ca.

(Dins Foc cec. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 37-39)

* * *

CANT

L'espai conté
la llum del cel
fosc de gener,
penyal obert
de bat a bat,
estès llençol
blau de foscor.
Ulls de voltor
sotjant la neu,
el cos obert,
silenci nu.
Als calls del cel,
la falç i el foc
del cel romput.
Destrucció.
L'ombra del tronc,
groc i corcat.
Fill de la fam,
cremat brancam,
molsa i polsim
heretaràs.
Una destral
és el cel fosc,
un camp tancat
per al combat
del temps passat.
Exèrcits, bronze
d'hivern august.
Vénen guerrers
erts i glaçats.
Sota cuirasses,
ferro cremat.
¿Quins paladins
llum carmesí
podrà fingir
quan cridi el corb?
Quin campió?
Quin palafrè?
Quin roig destrer
com el destí?
Flama de crins,
hosts de cavalls.
Ulls dels estanys,
fred escut blau,
veuran passar
vols d'esparvers,
el crit i el vent
de joventut,
l'erta rialla
del daurat temps,
la romanalla
del sec hivern,
el foc neulit
de tantes fulles,
el combat d'or
de la claror,
l'incendi negre
de les tardors.
Concupiscents,
els ulls podran
conèixer el buit.
Al fons del bosc,
ungles esquerpes
esquincen pits.

(Dins Foc cec. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 21-22)