BES

Penso que sense el bes
potser no existiríem
ni tu ni jo
ni cap més ésser.
Potser no existiria l'existència.
Del bes primer, sorgit entre home i dona,
devia néixer el crit del primer orgasme
i el seny d'aquesta folla humanitat.
I enllà del temps, enllà del més enllà,
quan cap batec d'instant no omplia l'hora,
podria ser
que el bes de dues forces indicibles
fes esclatar l'immensurable coit
que ens abocà al Big-Bang.
I quan la mort ens besa,
potser ens fa néixer al clos d'una altra vida,
malgrat que sigui la vida del no-res.
No ho sé, amor meu, no ho sé.
Però ara besa'm.
Crema'm la sang amb flames del teu llavi
perquè la mort no trobi espai en mi
per al seu bes.

***

MATÈRIA

Mar infinit d'etèria matèria,
frontera gairebé de l'absolut;
arran d'una llavor, somni de vida!
Jo enlairo el meu esguard
cap a la teva llum sense claror,
imaginant la forma sense forma
que et clou com un miratge i que et desclou
en les realitats que et són destí.
I sento en els batecs forts de la sang
els moviments vibrants del teu silenci,
que aconsegueix entreteixir dins l'aire
el remorós delit de ser.
Eteri mar, principi de matèria,
que, de la mà d'un temps immesurable,
has construït la densa arquitectura
vestida ja de forma i de color.
I nom, també.
Jo soc la seva herència
dins l'univers visible que et respira.
Soc la memòria
d'aquell ignot propòsit que es concreta
en els estels penjats de l'infinit
i en les entranyes vives de la terra.
Jo soc la fi del teu inici.
En mi t'acabes tu, sense acabar-te.
I en tu m'acabo jo, sense acabar-me?
Potser ni tu ni jo no hem començat!

(De Les caràtules del somni. Barcelona: Columna, 1993).