Carme Serrallonga i Calafell neix al barri de Sant Martí de Provençals, a Barcelona, el 1909.

Estudia a l'Escola Francesa fins als catorze anys, quan comença el batxillerat. El 1931 es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona: ha après llatí, grec, hebreu i àrab. Tot just acabada la carrera, el Dr. Josep Estalella l'engresca a participar en la fundació de l'Institut Escola (1932), centre creat a imatge del Instituto Escuela de la Institución Libre Enseñanza, referent educatiu per la seva qualitat formativa.

Al cap de poc, però, atreta per la investigació, deixa l'escola durant una temporada per anar a Madrid a fer el doctorat. A Madrid, viu a la Residencia de Señoritas (branca femenina de la mítica Residencia d'Estudiantes) i assisteix a les classes de Sánchez Albornoz, Menéndez Pidal o Américo Castro, i a les conferències magistrals de Pedro Salinas i Jorge Guillén, entre d'altres.

Quan torna a Barcelona es reincorpora a l'Institut Escola, ara ja amb dues seus. Esclata la Guerra Civil i l'Institut Escola es veu obligat a tancar sota l'amenaça falangista. Tanmateix, el 30 de gener de 1939, dos dies després del seu tancament, un grup d'antics professors d'aquest centre decideix fundar l'Escola Isabel de Villena. Carme Serrallonga, una de les fundadores, n'esdevindrà mestra i, al cap d'un temps, directora. Aquesta institució, malgrat els anys negres del franquisme, es caracteritzarà per l'ensenyament en català, el desenvolupament de la creativitat dels alumnes a través de la música, el teatre i les arts plàstiques, la coeducació i la no inculcació ideològica ni religiosa.

L'any 1960 Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), i l'endemà de la seva creació Carme Serrallonga hi és convidada a impartir classes d'ortofonia.

El seu interès pel teatre i l'excel·lent domini que té del llenguatge, l'empenyen a començar a traduir de diverses llengües (alemany, anglès, francès i italià). Gira al català una vintena d'obres de teatre universal d'autors de renom com Genet, Brecht o Dürrenmatt. I tot seguit s'anima a traduir novel·les (Goethe, Döblin, Böll, E.M. Forster o Pirandello, entre d'altres) i llibres per a joves i infants, entre els quals cal destacar Jim Botó i Lluc el maquinista, de Michael Ende.

La seva tasca científica i humana, com a pedagoga i com a traductora, li ha estat reconeguda àmpliament i l'ha fet mereixedora de la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi Ciutat de Barcelona (1992) i el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1993).

El seu esperit vitalista i ple de curiositat l'empeny a aprendre rus pocs anys abans de morir, el 1997: volia llegir Txèkhov en la seva llengua originària i traduir, per plaer, un llibre de poesies d'Anna Akhmàtova.