Gabriel Florit i Ferrer
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

"El cas d'en Gabriel Florit i Ferrer (Sineu 1944) és el d'un d'aquests poetes de personalitat ben marcada que fa literatura per expressar el seu món particular de vivències. I l'exterioritza amb tota la força que brolla de la combinació dels impulsos de la ràbia i de la passió vital, de l'ús d'un llenguatge intensificat i d'un pensament que es formula en referència a situacions concretes i quotidianes. De la lectura dels diversos llibres que ha escrit se'n desprèn una identitat d'escriptor, tant temàticament com al nivell de l'estil i del registre de llengua. Això, crec, sempre és un mèrit. D'altra banda, la seva ha estat una vocació literària que ha seguit un procés de consolidació lent i gens ni mica fàcil. Poemes encara en castellà als anys seixanta. Supòs que molts de silencis però també molts de projectes, a més d'una opció a favor del català, els anys setanta. L'inici de l'aventura creativa, ara ja sense vacil·lacions, però encara amb les incerteses pròpies d'aquells que es van fent a ells mateixos, sense crosses paternals ni acadèmiques, la dècada passada. Les fites foren Carussa (1980), un recull de poesia, i Prims de barra (1983), de narracions. I finalment l'esclat d'aquests darrers anys. Dos llibres de versos, Amb els ulls fits (1990) i Pols de corc (En clau de sístole) (1992), i unes Històries de Son Sarigot (1992) que són la reconstrucció narrativa del món quotidià, de vegades anecdòtic i altres profundament dramàtic, d'una vila del Pla de Mallorca entre l'any de l'inici de la pesta civil i els moments crepusculars de la Mallorca pre-turística.
La mà caminadora d'en Gabriel Florit no ha tingut ni s'ha concedit repòs. Ha continuat transformant els seus impulsos vitals en versos llarguíssims i en missatges clars que apunten a la línia de floració de les mitges veritats que estalonen tantes i tantes d'aquestes biografies que es passegen pels carrers o apareixen acolorides als mapes. Diàstole i quatre poemes d'amor és el darrer fruit d'aquest home que es guanya la vida venent plantes austeres i d'aparença agressiva i que, en canvi, viu la vida fent versos rics en paraules i solidaritats."

(Damià Pons i Pons. "Pròleg" del llibre Diàstole i quatre poemes d'amor. Palma: Moll, 1994, p. 8-10)

* * *

"A "Pols de corc" en Biel Florit diu, és a dir, expressa.

Dels romànics ulls grossos dels meus setze anys estant, en aqueix instant de la primavera 1992 faig memòria d'un fet que per a mi era un esdeveniment d'emoció i un món nou en la meva vida, per a la qual un porxo, si era vist per primera vegada, era una catedral, i no m'equivocava perquè la primera vegada de qualsevol cosa és una catedral; el fet era una solemnitat de braç major, com dèiem en aquells anys d'altar fumat i missa de tres, era el fet aquest:

L'església de Mallorca commemorava no sé jo ara quin centenari del patronatge de sant Marc de la Vila de Sineu. El lleó de Sant Marc, a Venècia! El lleó de Sant Marc, a Sineu! [···]

Els mots que vénen ara ja tenen a veure ferm amb el meu escriptor d'ànima Gabriel Florit, fill de Ca'l Fusteret, de Sineu, i amic meu des que ell començava a afaitar-se els primers pelets d'àrab amb una flor d'ull: el final del poema parlava de l'al·lotell fill dels amos de Son Getzemaní, en Joan, que sant Pere se'n dugué amb ell a Roma i li canvià el nom hebreu Joan pel nom romà Marc perquè era qüestió d'anar vius i ungles, era el jovenet que, embolicat amb un llençol perquè a l'abril encara fa fredor, mirava a les fosques Jesús que pregava encara amb esperança el Pare i que, en sentir els soldats i els guardes municipals que venien, ho donà tot a les cames cap a les cases, tot nu perquè amb la correguda va perdre el llençol. [···]

Aquesta imatge i sensació primeres del meu escriptor Gabriel, que enregistra i anuncia la llavor del present, han aguantat i fet créixer la seva presència inquieta, mai no inquietant, però, tendríssima, política, colrada, energètica, amb olor de vi, múltiple, consistent, multiplicava; aquests mots no són un joc de paraules adjectives; passa que en Gabriel Florit és l'ésser adjectiu: la vida pròxima: el vers del pròxim; la gent del meu poble adesiara també en diu "el proïsme", i sentir-ho dir és com entir que el temps fa bo...

Un dels fets més fondamentals poètics és aquella pregunta que, fa segles, hom realitza en demanar clarícies sobre quin és l'ésser que la poesia té per propi. Què és poesia? Sentir pronunciar "Què és poesia"? És estat sempre talment escoltar i sentir la veu amb síl·labes que, interrogant, demana "què és blanc?" I és quan un pensa tot d'una en aquella muda màquina d'emocionar que és el quadre "Blanc sobre blanc", de Rontko: el blanc guaitat pel blanc.

Vull dir que, per a Gabriel Florit, i per a mi, la poesia és viure a l'aguait del pròxim i dir-li:

"Quantes galtades us han de fotre abans que sapigueu on s'acaba el clatellet i comença la carona...?",

que és tant com dir:

"neutralitzar el tremolor d'una mà amb la fermesa de l'altra"."

(Blai Bonet. "Pròleg" al llibre Pols de corc. Palma: Moll, 1992, p. 7-11)

* * *

"En el benentès que tota distinció, en matèria humana, té quasi sempre qualque cosa de relatiu, no sembla ni il·lícit ni inútil diferenciar dos tipus o arquetipus d'escriptors: aquells que volen quedar bé i aquells que volen donar testimoni. O més exactament: aquells que sobretot volen quedar bé i aquells que sobretot volen donar testimoni. Els primers conformarien el model, més general, de l'escriptor artista; els segons donarien lloc al model, més carregat d'implicacions morals, més compromès amb la veritat que amb la beutat, de l'escriptor diem-ne testimonial. [···]
Aquestes reflexions crec que no estan del tot fora de lloc a l'hora de sospesar la lectura d'un text que queda tant com Albellons de la memòria, de Gabriel Florit, sineuer en exercici encara que faci molt de temps que caplleva per Cala Gamba, un dels nostres mestres de l'oralitat més substancial en l'escriptura, en una època en la qual certa obsessió per l'asèpsia lingüística origina una abundosa producció de massa de textos -valgui la redundància- amb gust de conglomerat de suro. L'amic Biel Florit no cau mai en aquest parany; si de cas s'arrisca massa en l'altre sentit, en el respecte de l'oralitat quotidiana, cosa a la qual, per descomptat, té perfecte dret, sobretot perquè aquesta oralitat quotidiana seva no és, ni prop fer-s'hi, qualsevol oralitat i certament no ha sofert les contaminacions que ha sofert la nostra pobra parla ciutadana de "panets". [···]
Albellons de la memòria és, sens dubte, un llibre més aviat breu, que es llegeix amb gran facilitat, però que no hi ha manera de treure's de la memòria pròpia, però que queda. En funció sobretot que el que conta té un pes, té un gruix, que fan tornar enrere el lector, que el fan qüestionar-se. Vull dir que el llibre hauria pogut quedar eventualment una mica light, com un mer recull d'evocacions de la infància com a paradís, etc., i resulta que aviat es fan plantejaments o exposicions del que seria políticament correcte. Per simplificar o tirar pel dret, i encara, que les comparacions són odioses, Albellons de la memòria no és de cap de les maneres cap mena de transposició actualitzada de La minyonia d'un infant orat (sense pretendre desjectar en absolut tan il·lustre precedent)."

(Bartomeu Fiol: "L'escriptura d'un "Camaoit"", Diari de Balears (Palma), 29 de juliol del 1998)

* * *

"La poesia del mallorquí Gabriel Florit (Sineu, 1944) és humanista i contundentment directa: té la divina virtut d'embolcar al lector i fer-lo partícep de seguida de l'ampli repertori d'emocions i experiències que el poeta comunica amb la naturalitat d'aquell que se sap vitalment posseït per la lírica. [···]
I no debades és un poeta autodidacta que s'ha fet a ell mateix amb la disciplinada lectura de tres dels grans de la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Hi ha també una qüestió que cal assenyalar: els suculents matisos lingüístics del català dels seus versos, propis de l'àmbit rural de Mallorca, que resulten idiomàticament refrescants i enriquidors. Florit és, al capdavall, un obstinat militant de l'esperança, com diu Antoni Vidal Ferrando."

(Antoni Gómez: "L'obstinat militant de l'esperança", Levante (València), 21 d'abril del 2006)

* * *

"Aquesta expressió, tan i tan exacta, és del darrer llibre del nostre robust poeta sineuer -enfrontat a tot intel·lectualisme i virtuosisme literari-, Gabriel Florit, El salt de l'àngel, que acaba de publicar El Gall Editor, dins la seva col·lecció Trucs i Baldufes, una col·lecció de la parenta pobra/rica que ja ha aconseguit una respectable consistència: tant de bo que a la Metròpoli se n'adonin! Òbviament, aquesta manca de perdurabilitat de la vida no és un tema agradable; de fet, podríem afegir que és un tema gairebé indecorós, del tot incòmode, que d'alguna manera ens avergonyeix als escriptors d'una certa edat. Si en parlam, ho feim perquè d'alguna manera ens hi sentim forçats, tant si vols com si no vols. [···]
Aquesta manca de perdurabilitat traspua la darrera escriptura de poetes com Jordi Sarsanedas i Joan Margarit i la de pràcticament tota la de Salvador Espriu -especialment a partir de Cementiri de Sinera-; i també, per descomptat, la de Gabriel Florit en El salt de l'àngel, escrit després d'una greu malaltia, com ha comentat ell mateix. [···]
L'obligació del crític -suplent o àulic- és sempre centrar-se en el text. Però cal reconèixer que, en un llibre com El salt de l'àngel, el text ens porta sovint a la persona de l'autor. Com quan ens diu: "No són hores de plànyer res, com no ho són / per valenties". O en els tres versos finals del poema "Res no tem": "És just i lícit. Fins i tot recomanable / mirar de front la més gran desamiga. / Res no tem. Si vol res de mi, que s'acosti". Una excepció molt important pot esser "El salt de l'àngel", segurament el millor poema del llibre al qual dóna títol, malgrat sigui també el testimoni -certament impressionant- d'una promesa o un anunci escruixidor a qui l'acompanya des de fa tants anys. I aquí comenta dient-li: "Si tu te'n vas un dia, / si trobes convenient fer el Viatge / en horari diferent al meu...". [···]
El salt de l'Àngel sens dubte és un gran llibre. D'alguna manera, el repte de la circumstància és superat per la força del text. Gabriel Florit no té res de Jeremies. El seu posar les coses damunt la taula és patent i potent. I sap massa bé que ens estam carregant la geografia que ens envolta -o que l'estan carregant des de fa massa temps les nostres digníssimes autoritats. "Com la veritat torna a ser precís /posar fites netes al conró de la naixença: / els golafres tornen a campar amples. / Anem per feina", conclou el poema a la memòria de Damià Huguet. I la seva crítica a la circumstància politicosocial és tan àcida i contundent com el poema titulat "Llicències poètiques": "Intel·lectualitat de dretes. / Intel·ligència militar. / Monarquia moderna. / Merda neta". Tot garbellat, i tal com hauria d'esser sempre, el text més important que l'autor. D'alguna manera -i som conscient que és la tercera vegada que utilitzo aquesta expressió-cal que el text sigui més perdurable que la vida."

(Bartomeu Fiol. "La vida gens ni mica perdurable". Palma: Diari de Balears, 30 de març del 2007)



--------------------



Coberta del llibre Pols de corc.






Coberta del llibre Pa llescat.






Coberta del llibre Somada.