Josep
Piera
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Antologia

Prosa



–Ací s'acaba tot! –em va dir aquell home, sorprenent el meu silenci.

Ens havíem anat quedant sols, a poc a poc. La gentada, que omplia de crits i de rialles el tren, havia anat baixant d'estació en estació. En un curt espai de temps, el panorama havia passat d'uns horts engabiats entre edificis a uns tossals de terra eixorca. El meu vagó s'havia buidat al complet. La meua solitud havia quedat sense cap distracció humana. Aquell home i jo, només. Ell era el revisor. Jo, un viatger que corria perdut per Sicília i que en aquell instant, s'entretenia amb el canvi veloç dels paisatges. Acabat l'alegre espectacle dels joves que poc abans omplia aquell vagó, contemplava uns bancals secs, immensos, tacats de petits sols; melons abandonats, semblaven. La mar havia quedat lluny. I, com enduent-se tota aquella joventut xarraire, m'havia abocat al monòleg mut amb mi mateix.

Què feia en aquell tren? Cap on anava aquesta volta? Només sabia que darrere havia deixat Palerm i que davant m'esperava Trapani; i que, a Trapani –un punt escollit feia poc en una guia–, volia veure Erice, un pobliu medieval. Erice m'havia captivat, des d'una fotografia d'aparador, en trobar-lo com un niu, al caramull d'un alt monyó muntanyenc, prop del mar. Després? El després el deixava en mans dels olímpics que visqueren a Sicília, a l'espera que ells em designarien un Hermes particular. Quin goig, això de viatjar sense meta ni rumb, a l'atzar del destí, com feien els antics.

Va ser aleshores que aquell home em va venir a la vora, com per fer petar la xarrada. Va demanar-me el diari. Volia, és clar, llegir una informació sobre el seu equip de futbol, el Palermo, que baixava de categoria a causa dels deutes econòmics del club. Un petit escàndol sicilià, vaja! Li'l vaig oferir tot d'una, el diari, i, amb un somrís, en veure que ell devorava àvidament la notícia, vaig tornar-me'n a la finestra del vagó. El paratge, ondulant, groguenc, agostat, amb restes esparses d'una agricultura socarrada pels llargs mesos sense pluja. Era setembre.

Pensava en Palerm. En les coses que més m'havien impressionat d'aquells dies: el magnífic fresc del Triomf de la mort –el tenien en restauració–, atribuït a Bernat Martorell per alguns estudiosos, per a d'altres segur motiu d'inspiració de Picasso a l'hora de fer el Guernica, una escena commovedora que representava Palerm. Recordava aquell detall del gos que olorava un bassiet de sang fresca a terra, la mort omnipresent muntada en un cavall esquelètic, aquell jardí d'agonies… La pintura, situada en un preciós palau gòtic que podria estar a València, és una de les grans peces d'art de Palerm. Ella, i l'Annunziata d'Antonello da Messina, d'una timidesa púdica, amb el gest de recollir-se el vel, d'un blau pur, sobre els pits. En un d'aquells carrerons olorosos vora el mateix palau Abbatelli, al costat d'un xicot que esmorzava a la porta d'un taller humil, vaig veure'n unes reproduccions en uns pocs cartells oblidats, descolorits, esgarrats; a la paret, el rostre serenament enigmàtic d'aquella Verge adquiria la dimensió tràgica que és natural a Sicília. Paler, m'havia colpit, verament. Amb aquestes visions, amb els seus perfums de fruita, amb els seus mercats entre barrocs i orientals. No sé si encara és «més bella i elegant que Nàpols», com digué un de tants anglesos il·lustrats, però en té una semblant energia, contradictòria, profundament atractiva, viva i real, que du a tornar-hi. «Sí, caldrà tornar una altra volta a Palerm» em deia en aquell vagó cap a Trapani i m'ho repetesc ara, des d'aquesta situació distant que no vull ni anomenar.

De sobte, em va atabalar una exclamació estrident. Era ell, aquell home, que mirant-me irritat, indicava rabiüt el diari i cridava:
–Els diners, els diners són els mafiosos, no aquells que maten.

No vaig saber què respondre-li. Suposava que feia referència als dirigents futbolístics del Palermo, però tampoc no n'estava segur. Acabat d'arribar al port de Palerm via Nàpols, embolicant-me en una conversa sobre la màfia i amb un revisor desconegut era una atractiva imprudència que preferia reprimir. Li vaig preguntar sobre les distintes combinacions ferroviàries que eixien de Trapani cap a d'altres poblacions sicilianes. Pensava que seria una bona qüestió per a un funcionari del seu ram, una curiositat típica de foraster que no comprometia ningú i que podia obrir un diàleg. Després de tot, no sabia ni quina ruta prendre, una volta arribat a Trapani. A Trapani s'aturava per uns dies el meu deambular desficiós per Sicília.

Ell, aleshores, amb apreciable gesticulació meridional, va abocar-me impetuós:
–D'ací? Ací s'acaba tot. Ací comença l'Àfrica!

I una altra volta vaig romandre perplex, petrificat. No m'ho esperava, això. La sentència rotunda de l'«ací s'acaba tot» em va espaordir amb el seu fatalisme. Era com si l'Etna anàs a momificar-nos de seguida o com si la pesta nuclear la tinguéssem ja damunt.

«Ací s'acaba tot», em vaig repetir mentalment. I sí, potser sí. A Trapani s'acabava tot: s'hi acaba la ciutat, Europa finia vora la mar; s'hi acabaven les històries privades que em seguien darrere com una ombra, s'hi acabaven les aventures recents, certs amors confusos, uns pocs plaers de joventut.

Tot s'acabava a Trapani, tot.

(Del llibre Ací s'acaba tot, 1993, p. 9-12)

* * *

Tenia raó Elias Canetti quan va escriure que Marràqueix era una arquitectura de veus. Tot i que la ciutat ha canviat força des del seu temps (ja no hi ha jueus al mel·là: van marxar a Israel; ni tampoc muetzins als minarets: són cintes gravades que criden a l’oració), hom les sent encara, Les veus de Marràqueix. Se senten profundament amagades, aquestes veus que vénen de lluny, fantàstiques i reals alhora.

Quines són, però, les actuals veus de Marràqueix? Cert que els automòbils han substituït els camells com els altaveus els muetzins, però els minarets encara són com fars esvelts, i els crits dels carrers, arabescos acústics, que deia Canetti; la resta de veus, fins i tot les més misterioses, cada viatger les retroba al seu gust.


Marràqueix és dues ciutats unides per una plaça.

El Guéliz, la part feta pels francesos, és la primera grata sorpresa. Voltat de jardins d'una exuberància juganera, i ampliat atrotinadament pels marroquins després, amb una fastuositat un punt exagerada, el Guéliz fa de pròleg seductor a l'europeu que visita Marràqueix, generalment estressat i sovint farcit de prejudicis.

Perquè Marràqueix sap seduir i sedueix, si el foraster no hi va amb massa prevencions. Per això és bo i recomanable tenir algú que ens la faça veure amb bons ulls, que ens hi introduesca amicalment, per acabar descobrint-la pel propi compte, i amb la pròpia mirada, a poc a poc. No per res, ni per pors, sinó perquè en aquesta meravellosa ciutat us es pot perdre, torbat per les mil i una seduccions possibles.

L'altra ciutat de Marràqueix és la medina (abans n'hi havia una tercera, la ciutat dels jueus o mel·là, però aquesta avui ja no existeix i les seues cases conformen una part més de la medina). La medina de Marràqueix és encara, majorment, d'estructura medieval, amb carrerons coberts de canyissos i sempre atrafegats, on la barreja atapeïda de temps i d'olors diversos trasllada lluny i es fa entranyable alhora. Aquests laberints perfumats d'humils sorpreses actuen en mi com un despertador de la memòria. El paisatge urbà se'm fa entenedor, tot i les extraordinàries diferències, com se'm fa pròxima la ruralitat que l'envolta, d'una simplicitat bíblica. Vull dir que gran part de la meua simpatia per aquest món prové d'aquesta proximitat excitant, proximitat que m'aporta tant l'aroma espessa de la flor dels tarongers com la fortor de palla podrida d'un bons bonyigos de matxo.

No es coneix Marràqueix, si és que mai s'arriba a conèixer cap ciutat —les ciutats, ai, són com les persones!—, fins que no s'entra a Jemaa el Fna, la plaça més plaça de totes les places. I no parle d'una plaça poderosa i monumental, com n'hi ha tantes al món, sinó d'una plaça humaníssima, tota ella un mercat, un escenari en espectacle constant, un lloc de vida i d'encontres múltiples. Una plaça d'olors que fan somiar, de sabors i fums intensos, de ritmes dansaires i veus que s’entenen sense estendre-les, de mots i somriures evocadors, d’ulls que esguarden l'infinit...

La plaça Jemaa el Fna no és solament un grandiós mercat de misèries o meravetlles, però; no és només un espai on tot el que és imaginable, o desitjable, es pot trobar i comprar a qualsevol hora del dia i de la nit, si es té l'art i la paciència escaients; la plaça Jemaa el Fna és l’espill on es mira i es mostra Marràqueix. Un espill, o mercat, de sensacions, de veus, de gestos acrobàtics, de coloraines cridaneres, de perfums i de pudors, de músiques i d'històries... És una plaça que no es deixa escriure completa, ni fotografiar més que a bocins; una plaça que és diferent cada volta que hi vas, una plaça per a ser passejada a poqueta nit, tota sorpreses.

Prendre un te en una terrassa, tenir davant la humanitat de Jemaa el Fna, és prendre possessió de la ciutat. És en llocs com aquests que el visitant se sent seduït per Marràqueix. Jo, un de tants. I és que, en caure el capvespre, a Jemaa el Fna —«L'assemblea dels morts», que en diuen— han estat velles veus d'absents les que hi tornaven; veus de foc, amb la màgia antiga de les rondalles; veus familiars, tot i ser dites en una llengua incomprensible. Mentre contemplava com envermellien tímidament uns xiprers, tastava uns dàtils madurs un a un, aprenia paraules en àrab, assaboria unes coquetes amb mel (com devien ser aquelles que, de criatures, ens deien que regalaven el cel), no parava d'observar mil i una paradetes lluminoses amb fruites, atifells, roglades de gent, menjars i cançons a balquena. I he sentit de ple aquest món, tan exòtic om entranyable. He sentit el que diu i el que calla, el que mostra i el que amaga.

Més tard, pels carrerons ombrius de canyissos de la medina, entre colles de xicons acomboiats, amb les terrasses dels cafès atapeïdes d'homes; entre olors de roses i sentors animals, xavalets en colla que corrien amb derringlades bicicletes, dones sense edat i totes ulls..., he comprès tots els paradisos, els perduts i els impossibles, els d'ací i els d'allà, els naturals i els artificials, tindran sempre un aspre-dolç gust de dàtil.

Marràqueix no defrauda, no gens; simplement suggereix a poc a poc els seus encants. I he pensat: «No són les sensacions saboroses, no els silencis cridaners de la gent, allò que ens diferencia dels musulmans, no. És la percepció religiosa de la vida. Nosaltres, fills innocents d'un déu mort, d'un déu que els nostres pares mataren, hem perdut la vivència quotidiana del sagrat. Ells, no.»

(Del llibre Seduccions de Marràqueix, 1996, p. 79-82)

* * *

Ve de gust imaginar els col·loquis, les discussions, les ironies, les disputes o les lliçons sobre l'art de ben trobar i les finors amatòries, sobre els jocs de rims i el bell parlar, que hi hauria entre aquesta colla de joglars i de trobadors, sovint en públic, però també privadament. Hi devia haver recitacions, acompanyades d'acords i de comentaris. Entre la colla dels poetes i entre ells i el monarca. Les noves maneres de la lírica italiana, especialment l'obra de Dante i de Petrarca, en oposició als corrents occitans, el mestratge d'Arnaut Daniel, i altres formes afrancesades, devien ser temes recurrents durant inesgotables converses, després de ben menjats i ben beguts, amb evocadores músiques de flautes, tabals, llaüts…, ara una nit entre les calmes tedioses que l'illa de Mallorca devia propiciar, ara en arribar a Sardenya, en un descans després d'un torneig. La guerra i l'amor, la cacera i els falcons, els mots i les músiques, Déu i les dones…

Imaginem una escena d'aquestes.

Estampa cortesana

La podem imaginar a l'Alguer, ja de ple en l'aventura que els hi ha dut de conquesta. Imaginem una festa després d'una cacera, en una càlida nit d'estiu, on hi ha una escollida representació de la cort, tant de cavallers com de dones galants, de joglars i de bufons.

Havent sopat –carn de l'illa, arròs dut de València i fet al form formatges mallorquins i sards, llepolies de Sicília…–, hi ha rialles, hi ha música, hi ha cants, hi ha danses. Els cavallers han begut força i les paraules corren lliurement de taula en taula. S'han dit moltes coses i el personal comença a divagar. Uns canten en sicilià o en toscà, uns altres en occità, en castellà, en català, o en àrab, fins i tot: un melodiós guirigall. Hi ha un moment en què el rei demana silenci. Vol una altra tonada. Vol que Jordi de Sant Jordi demostre als convidats els seus sabers i les moltes gràcies. El jove agafa el llaüt, el tempra i es posa a tocar i a cantar composicions pròpies, unes alegres, altres més tristes:

Sovint sospir, dona, per vós, de lluny,
e sospirant va creixent ma follia
de vostra amor, que enaissí fort me puny
que em gira goig en gran malencolia
quan me record del vostre departir
que a far me ve de vostra bella vista
e del comiat que prendrai al partir,
tant que tristor m'assalta i em conquista.

Oh déu! ¿e com porai de mort campar
quan me veurai sols, ab pensa torbada,
en un vaixell de fust, lla en la mar,
absent de vós, llunyats d'esta encontrada?
Mi recordant que em serai tan llunyats
del país dolç on vostre cor habita,
lladoncs morís, sí com desesperats,
malesint mi, fortuna i mala dita.

A Déu coman, bella, vostres beutats,
vostre capteny que tots mals foragita.
A Déu coman a vós, que el món honrats,
que al mig de cor portats Honor escrita.
A Déu coman vostre amorós esguard
ab què em trasqués lo cor d'on se devisa.
A Déu vos don, ara, puix que eu me part
de la millor que mai vestís camisa.

Ausiàs March sent aquestes poesies i se'n delita. La gràcia de Jordi, a qui coneix de València i de qui ha començat a fer-se amic en aquest viatge, l'encisa.

En acabar la vetlada, quan tothom es retira a la seua cambra, Ausiàs medita. En soledat, s'adona que les arts trobadoresques de Jordi de Sant Jordi expressen més bé els gustos del rei que no pas les seues pròpies, massa incipients; comprén que a ell encara li queden molts sabers per conèixer i dominar, que difícilment pot competir amb les rimes de Jordi de Sant Jordi o els coneixements de Febrer. Se sent trist. A ell encara no li ha arribat el dolç moment que un viu, ni el respecte que mereix el personatge de l'altre. Ausiàs March, no ho oblidem, és el més jove de la colla dels cavallers-poetes pròxims al rei i el més inexpert, ara com ara, en les arts de trobar. En qüestions de falcons i de caceres, el Magnànim es complau a tenir-lo al seu costat. En qüestions de músiques i de versos, però, prefereix en Jordiet, que tant li toca el llaüt com la flauta i li canta versos propis com d'uns altres trobadors que ambdós estimen, com a estones s'acompanyen l'un a l'altre en la secreta intimitat de la cambra.

Ausiàs March no ha tingut mai destresa per a fer sonar la flauta i es reconeix com un negat per a traure melodies del llaüt o de qualsevol altre instrument. March medita el seu viatge i el seu destí. Si mai ha somiat ser un dels cavallers propers al rei, ara veu que el seu paper no seria mi com el que Jordi de Sant Jordi fa; a ell, el rei el prefereix a cavall i amb un audaç falcó a la mà; però ell tampoc no es veu despullant de les robes Alfons en la seua cambra, ni cantant-li cançons o compartint-les vora el llit. Ell no. Ell és un March, no cap fill d'un moro convers. Admira Jordi en les arts, perquè sap representar-les graciosament, cosa que té clar que ell no pot fer. Si en anteriors vegades ha somiat que romandria a la vora del senyor rei, ara ho veu més fosc. Medita calladament.

La mar l'acompanya en la nit encalmada. Se sent trasbalsat. No pot dormir. La resta de cavallers descansen; uns, amb massa vi begut, com porcs al jaç; d'altres, ben acompanyats tant de cos com d'esperit. De la cambra del rei encara ix una melodia subtil que a penes s'escampa entre la remor suau de les ones.

(Del llibre Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, 2001, p. 55-57)



--------------------