Autors i Autores

Jordi Solé i Camardons

Coberta del llibre Realitat i vitalitat de la llengua catalana.

Realitat i vitalitat de la llengua catalana.

L'Exposició
El 10 de novembre de 2008 es va inaugurar a la sala Enric Prat de la Riba de l'Institut d’Estudis Catalans l'exposició "Realitat i Vitalitat de la llengua catalana". Hi va haver parlaments d'Elisenda Romeu, presidenta de la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) entitat organitzadora de l'Exposició, Bernat Joan, secretari de Política Lingüística, Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’IEC, i de Jordi Solé i Camardons, autor d'aquest llibre i comissari de l’exposició.

Es tracta d'un itinerari en 22 plafons amb l'objectiu de mostrar la realitat de la llengua dels Països Catalans en tres grans blocs: els territoris de parla catalana, la realitat desigual dels usos idiomàtics, i per últim la vitalitat incontestable del català i la història de la nostra comunitat lingüística, de la nostra Nació Lingüística. Comunitat lingüística perquè ens ho diu la ciència; nació lingüística perquè ens ho fa dir la voluntat de voler continuar sent nació fent possible la plenitud de la llengua.
L'exposició farà un recorregut per tots els pobles i ciutats d'arreu del territori català on hi hagin persones o col·lectius que així ens ho sol·licitin.
Aquest llibre recull les informacions i comentaris sobre aquells 22 plafons, però també allò que no s'hi va poder incloure per raons d'espai.

Ni optimisme ni pessimisme: vitalitat i realitat
Creiem que s'ha de superar la dinàmica de les polèmiques sobre la salut i el futur del català dels darrers 30 anys en què s'ha dividit els opinadors en "optimistes i pessimistes". Nosaltres no partim de plantejaments ni pessimistes ni optimistes, perquè no volem expressar situacions o predisposicions anímiques ni volem fer propaganda partidista com fa el cofoisme ideològic o interessat. La nostra Exposició (i el llibre) vol ajudar a obrir una nova època: realitat i vitalitat
Volem expressar la realitat tal com és, sense amagar-ne les dades negatives però subratllant la vitalitat enorme de la llengua, malgrat segles de persecució política, de repressió dels usos lingüístics, de prohibicions, d'ocultació vergonyant de la realitat catalana o submissió lingüística dels parlants derivada d'aquella repressió. No som una "anomalia", no som un cas estrany, som el resultat normal de segles d'ocupació i repressió.
Proposem l'autoestima: No som una llengua petita, defensaríem els drets del català encara que només el parlessin cent mil persones, però cal dir ben clar que el català forma part del 2.5% de les llengües més parlades del món, que compartim una història de més de mil anys farcida de contribucions de primera categoria que la comunitat lingüística catalana ha brindat a la humanitat en l'àmbit de la literatura i en altres expressions artístiques i culturals. I de fet, com diu Joan Triadú, el segle XX ha estat el segle d'Or de Catalunya, malgrat que hem patit un intent de genocidi cultural.
Si el 2009 féssim una DAFO(1) de la llengua catalana, podríem establir un esquema sobre la situació del català: les debilitats, fortaleses, amenaces i oportunitats de la llengua catalana en l'actualitat que incloem en el plafó (i en l'apartat corresponent) dedicat al Principat de Catalunya. Analitzar-ho des d'aquests quatre factors ens ajuda a no caure ni per la pendent del cofoisme ni a tancar-nos entre els murs del derrotisme.
En el primer plafó temàtic (1) La llengua és el territori, hem volgut començar recordant la importància del territori. Perquè encara que som gent, que som parlants els que mantenim la llengua, disposem d'un territori històric des de fa més de mil anys en alguns indrets i de prop de vuit segles en altres contrades.
Però sabem que sobretot (2) La llengua és la gent, i el parlar d’aquesta gent es mostra com un continuum amb una enorme riquesa però també una gran unitat, molt més gran que en altres llengües.
I aquesta llengua ha estat Cantada durant segles, d'aquí el nostre homenatge al Palau de la Música i a la Nova Cançó, el fenomen sociolingüístic més important del segle XX. Els de la meva generació som fills d’aquell moviment social que va regalar-nos modernitat, bellesa, realitat i Països Catalans sense fronteres interiors a la nostra existència. Ens va regalar eines d'autoestima que ens van enfortir i que ens han fet creure en el país complet fins avui (en aquella pàtria que la somniava completa Joan Oliver).
La necessitat de sintetitzar per no fer una Exposició monstruosa ens ha fet ajuntar en un sol plafó l'edició en català, la lectura i el món del quiosc. No descobrirem res si diem que és una part de la realitat més difícil: més de cent d’anys d’alfabetització en castellà, les migracions, la força dels hàbits d'ús de la llengua, la grandària de la llengua veïna i dominant, la pressió constant dels mitjans de comunicació espanyols i els hàbits conseqüents de llibreries i lectors fa que molts catalans encara llegeixin més en castellà que en català; per no parlar del quiosc que arracona el català. Ens podríem quedar amb aquestes dades negatives, però també hem volgut mostrar que creix la presència del català fins i tot al quiosc: no n'hi ha prou amb comptar el total de revistes i mostrar tants per cent; és correcte fer-ho i il·lustratiu, però també podem comptar els milers de persones que l'endemà mateix d'aparèixer les versions en català de El Segre o el Periodico van decidir autodeterminar-se i triar al versió en català.
El plafó (6) del Català a la Xarxa forma part del quadrant de les oportunitats (Dafo) i és una oportunitat que la societat civil catalana ha aprofitat amb encert. També hem volgut fer el nostre particular homenatge a Miquel Català, traductor al català del web del Parlament europeu; i hem volgut dir que de cada 10 blogs que es creen en el conjunt de l’estat espanyol 7 són en català.
En el plafó de les Ideologies lingüístiques el dissenyador Cèsar Amiguet va tenir l'habilitat de mostrar de manera bella unes dades que haurien de ser la base de qualsevol política lingüística. Quan en debats i conferències em pregunten què hem de fer per normalitzar la llengua? sempre responc que calen dues coses: (1) avançar cap a la independència i (2) augmentar la consciència lingüística de la nostra gent. Ens hauríem de proposar que cadascú de nosaltres, que ens trobem en alguna de les situacions que marca el castell humà mirés de pujar un esglaó més en la seva actitud ideològica i en la corresponent tria idiomàtica.
Hi ha un plafó per cada territori: Principat. País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya del Nord, Andorra, L'Alguer. Els catalans tenim un miler de racons sagrats, bellíssims que hauríem de visitar obligatòriament, fer-nos-els nostres.
Només hem volgut dedicar un sol plafó a la persecució política de la llengua catalana, perquè no ens volem distraure de la feina important que és simplement Viure en Català. Sense complexos i sense pors. Sense oblidar la història, hem volgut mostrar que els decrets de Felip V, les prohibicions i l'intent de genocidi cultural de Franco o les dèries d'un militar del 2006 formen part de la mateixa història que volem superar.
Aquest hem volgut parlar de la renaixença de la llengua, en minúscula, perquè no parlem tan del fenomen literari com del canvi d'actituds lingüístiques que es produeixin amb gent com Guimerà o Jacint Verdaguer.
En el plafó dels Mots, ressaltàvem l'afirmació de Joan Maragall quan deia que la llengua és la nació, en un altre ho refermem canviant l'ordre: La llengua és la nació. Hem volgut dedicar-lo a un altre moment decisiu de la història de la nostra nació lingüística: l'establiment de la Normativa, de l'IEC, del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i d'un gran moment de reintegració de la nostra nació: quan gent il·lustrada de la societat civil de tots els Països Catalans es mouen en una mateixa ona vibratòria a favor de la reintegració i el restabliment culte del català. En tots els camps, en tots els àmbits, en tots el indrets. Les Normes de Castelló aprovades pels representants del País Valencià, l’exemple de Carles Salvador des de Castalla, el de Mossèn Antoni Alcover, el d'Enric Prat de la Riba i el Pompeu Fabra, el de Carles Riba. Som dignes d’aquesta gent...?
A Voluntariat i lluita per l'idioma el dissenyador ha volgut posar el nom de les entitats culturals triades dins un camí que ve de lluny, continua i no acaba..., com una via serpentejant del Voluntariat per la Llengua. Des d'Òmnium a Llengua Nacional, passant per tots els altres col·lectius.
A Els mots hem triat Les Homilies d'Organyà com a símbol de l'inici de la llengua literària; el monumental Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover, Moll i Sanchis Guarner; el gran Joan Coromines, l'Atlas lingüístic del domini català; la Gran Enciclopèdia Catalana i les paraules del poeta Espriu: però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa.
El de La literatura catalana ens ha deixat un gust agredolç, perquè ha estat tan enorme el llistat de noms que ens hem hagut de guardar fora del plafó, que la tria feta és més simbòlica que real.
Tothom qui vulgui estar informat pot saber que en molts instituts de l'àrea metropolitana de Barcelona la meitat dels professors no fan les classes en català i en molts centres la majoria de classes s'imparteixen en castellà. Això sí, els llibres són en català... però en el plafó de l'ensenyament hem volgut mostrar també la Vitalitat de l'idioma en aquest macroàmbit i hem volgut fer un homenatge a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, a Baldiri Reixac, a Alexandre Galí; i al SEDEC i l'ensenyament del català en la clandestinitat, a la Immersió lingüística, al Pla per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social (LIC), a Escoles en Xarxa d'Òmnium.

Havíem de cloure l'exposició amb el primer plafó que vam dissenyar, el que mostra la Universalitat de la cultura catalana: Ramon Llull i Francesc Pujols; Gaudí i Pau Casals. Expressions de la Veritat, de la Bellesa i de la Bondat.


El llibre
I si a l'hora de triar els textos i les imatges de l'exposició hem hagut de ser obsessivament sintètics, en el llibre que ara teniu a les mans ens hem permès incloure totes aquelles informacions que no vam poder col·locar en l'exposició, però que tanmateix considerem igual d'importants. Però no amagarem que ens hem hagut de tornar a limitar, ja que l'espai de què disposem no és suficient per abastar tots els autors i tots els col·lectius, totes les dades històriques, totes les obres i tots els pensaments que hom pot considerar importants quan es vol fer un itinerari sobre la vitalitat i la realitat de la comunitat lingüística catalana. La potència de la cultura catalana i de la llengua catalana avui i al llarg dels més de mil anys d'història és enorme però no era el nostre objectiu fer una enciclopèdia de la llengua catalana. Al mercat ja hi ha obres que ho han intentat, i entre totes —si hi sumem les informacions que trobarem a la Xarxa— ens acosten perfectament a la realitat que hem volgut comentar.
La tria que hem fet en aquest llibre és en part subjectiva ja que està feta des de la visió d'un practicant de la sociolingüística que té una determinada edat, una determinada experiència, unes idees i per tant una visió de la realitat condicionada per mil factors. Però la informació i l'anàlisi crítica que finalment hi hem inclòs és aquella que amb tota sinceritat ens ha semblat més útil com a proposta per ajudar a augmentar l'autoestima dels lectors, per fer-los més conscients de la realitat sociolingüística, o en alguns casos per ajudar-los a triar el camí de recerca que vulguin recórrer. Per ajudar a construir i consolidar la consciència lingüística i la consciència nacional catalana. Estem convençuts que tot allò de què parlem en aquest llibre forma part del nucli dur, del rovell d'ou, de l'arbre del coneixement essencial de la llengua dels catalans sobretot pel que fa als seus usos socials i al discurs que l'explica i la fa possible.

És un desastre nacional que a les facultats de magisteri del Principat no es conegui la figura de Carles Salvador, és penós que no es coneguin les afirmacions positives i desacomplexades d'Antoni M. Alcover sobre la llengua, és trist que gent d'aquí o d'allà desconeguin les aportacions de Lluís V. Aracil o de Rafael L. Ninyoles. Que molta gent del Principat no conegui Francesc de B. Moll o la Federació Escola Valenciana; que molts valencians no sàpiguen res d'Alexandre Galí o d'Òmnium Cultural, que massa mallorquins desconeguin què era Palestra i que molts catalans del Principat o d'arreu no hagin sentit mai a parlar de Nostra Parla. Ja coneixem tots què era l'Associació Protectora de l'ensenyança Catalana? Són només alguns exemples que ens venen a raig i en podríem posar molts més: No volem que la nostra gent continuï pensant que català és una llengua petita, que no tingui ni idea sobre qui era Josep Yxart o què no sàpiga quines opinions tenia Manuel de Pedrolo sobre la realitat idiomàtica; no volem que quan algú pronuncia el nom de Joan Maragall només se'l conegui pel poema "La vaca cega"; no volem que els catalans donin L'Alguer per perdut o que desconeguin del tot la realitat del Carxe o de la Franja de Ponent, volem que coneguin més detalls importants del moviment de la Nova Cancó i si pot ser que després de llegir aquest llibre tinguin deler de saber-ne més i més i més. Però no pas per pura erudició, sinó pel plaer de gaudir de la bellesa i la saviesa idiomàtica. Volem contribuir a augmentar aquest deler i el plaer per gaudir de la nostra llengua i de les belleses de tota mena que es fan en la nostra llengua arreu dels territoris que estimem.
Per això, hem mirat de ser breus però no hem escatimat apartats temàtics, d'aquí els més de dos-cents trenta (sub)apartats que finalment omplen el llibre, amb l'afegit de les notícies de diari que parlen del dia a dia de la llengua —gràcies InfoMigorn— I que ens fan saber, fins avui mateix, que en algun racó dels Països Catalans algun catalanoparlant serà maltractat pel fet de ser-ho o que dimitirà de l'ús de la llengua o que treballarà per l’ús social de l’idioma.

Ja hem dit què cal fer per recuperar la normalitat del català: conquerir espai de sobirania sociolingüística en l'àmbit polític, ja que sense independència política mai no gaudirem dels mecanismes per assegurar el futur del català. En l'àmbit personal fixem-nos bé en el castell humà de les ideologies lingüístiques: si formem part dels desconeixedors del català caldria passar a ser entenedors, si només l’entenem cal passar a parlar-lo a mitges, si només el parlem a mitges és precís parlar-lo del tot, si el parlem però preferim una altra llengua hem de mirar simplement de comprendre els qui prefereixen el català i no ser bel·ligerants contra la normalitat del català; si som indiferents fora fantàstic pensar en què la indiferència en situacions de minorització afavoreix l'ordre sociolingüístic establert dominant i que per tant a la pràctica ja no som indiferents; si som dels qui preferim el català però ens mantenim dins la norma de subordinació de convergència cap al castellà, cal mirar de trobar alguna ocasió per anar trencant aquesta norma d'ús que tant de mal fa a la salut del català i que discrimina els nouvinguts; si som dels qui en alguna ocasió ja trenquem aquella norma ja seria perfecte mirar d'estendre-la a d’altres ocasions; i si finalment formem part del grup d'anxenetes que practiquem un quasi monolingüisme en català, mirem de fer-ho sempre de bon humor, positivament però amb desacomplexament, millorarem els nostres resultat i ens sentirem millor. La nació lingüística catalana pot, nosaltres sí que podem.

Jordi Solé i Camardons

_________________________________________________________________________
(1)Metodologia usada en economia per identificar els avantatges competitius d'una empresa en un determinat mercat a partir de la realització d'una anàlisi interna de l'entitat (debilitats i fortaleses) i una anàlisi externa de l'entorn (amenaces i oportunitats. Vegeu: David Vila, La Dafo de la llengua, L'Escletxa 18, Estiu 2008.