"[Ombres en el riu] És clar que l'art de la caricatura té un valor cultural, que com totes les arts és dins del moll de l'os de la cultura, però quan jo contraposo el mot caricatura al de cultura el prenc en el sentit de cosa lletjament estrafeta, matussera, sense recursos mentals. I un esguerro així es fa ara de forma baladrera a València, sí, a València, horta de clàssics, i just ara, quan tot i que institucionalment bufen mals vents per a la sana funció cultural, en l'àmbit de la veritat fàctica cada dia es produeixen meravelles, es viu el moment més àlgid de la fertilitat valenciana en les lletres modernes.

Sempre que en tinc ocasió ho dic i ho repeteixo: quin prodigi cultural hi ha avui a València! Tants escriptors d'elevada qualitat, tan intensa activitat editorial, amb Eliseu Climent de capdavanter i la seva Tres i Quatre, tantes empreses editores en marxa segura i eficaç: el Bullent, les d'Alzira i altres llocs on a més hi ha instituïts premis literaris. I no són els valencians els qui fan una de les millors revistes que existeixen en català, El Temps, potser la millor si es considera amb criteri periodístic? Ni de castellana no crec que n'hi hagi cap la superi en tan variats atractius. […]

Després, frueixo d'Ombres en el riu, segona novel·la del jove escriptor valencià Joaquim Espinós, publicada per Edicions del Bullent. Podríem dir que és una obra sense pretensions, cas no massa freqüent entre els joves que sobresurten: Espinós no vol sorprendre ni obrir nous camins ni ser original, senzillament té quelcom a dir i ho diu amb facilitat, amb bellesa planera i succinta, amb llenguatge seu, harmoniós i viu. Què diu? Evocacions de la guerra (que no va viure, que les hi han d'haver contat i ha sabut assimilar-les) entreteixides amb visions campestres i una rondalla i jocs infantils i remullades al riu, en el transcurs del lent morir d’un avi i el passar d'una vaileta al llindar entre nena i noia. L'obra és un reflex volgudament pueril del fluir natural de la vida en abreujada i simplificada dramatització. […]

Això, els llibres i els que els difonen amb la matisada llengua per fonament i el poble que la parla sense saber res d'homologacions, és la cultura valenciana. Allò altre que afirmen els desnaturats i els inventors de monstres ortogràfics i volen fer-ho passar per cultura valenciana, és només una desgraciada caricatura feta per qui no sap com traçar una ratlla."

(Anna Murià: "Una cultura i una caricatura", El 9 Nou, 24 de febrer de 1996)
 

* * *
 

"[Ombres en el riu] El lector que s'endinsa en les planes d'aquest llibre queda sorprès perquè aquesta és, en certa manera, una novel·la que sobta pel marc cronològic de la història. M'explicaré. L'obra ens narra la vida de dos dels seus protagonistes en un poble imaginari de la muntanya, pròxim a Alcoi, denominat Llòria, durant l'últim any de la Guerra Civil Espanyola. L'avi Manel i la seua néta Núria veuen passar els dies enmig d'una guerra que saben real però no immediata, que no saben com ha començat ni com acabarà, però que condiciona la seua existència: de Manel, perquè els seus fills estan mobilitzats i no poden ajudar-lo en les feines del camp; de Núria, perquè els seus pares, que viuen a Barcelona, l'han enviada al poble amb els avis a fi d'estalviar-li els horrors de la guerra. Descrita així, l'obra ens fa pensar que devia haver sigut escrita per algun testimoni directe del conflicte bèl·lic, com tantes altres que se n'han escrit sobre aquest tema. Però és el cas que l'autor, per l'edat, no pot haver-ne sigut testimoni. D'altra banda, sorprèn que en un moment en què alguns dels escriptors més significats del panorama literari actual s'han dedicat a mitificar la seua història personal, Joaquim Espinós trie conscientment una història amb una gran càrrega memorialística o biogràfica que, directament, no pot ser la seua. És des d'aquest punt de vista que dic que el marc cronològic triat sorprèn, i que, des d'un cert punt de vista, ens pot fer pensar que ens trobem davant d'una novel·la anacrònica: quan ja gairebé ningú no escriu sobre la Guerra Civil, ell ens n'ofereix una. Per què? L'autor, crec, i aquí és on hi ha un dels valor de la novel·la, tria deliberadament aquest espai temporal perquè vol recuperar una part de la memòria de la seua família i del seu poble que, convenientment desdibuixada, es passeja, pateix i viu a Benilloba, ara transformat en Llòria, que és l'espai físic de la narració, sobre el qual es passegen els avions carregats de bombes com un perill llunyà però real.

La novel·la, com ja s'ha dit, s'estructura a partir de dues veus que s'interrelacionen i s'alternen correlativament: la néta i l’avi. És la memòria de la xiqueta que passa de la infantesa a l'adolescència la que es barreja amb la de l'avi, que veu com se li'n va la vida enmig del mateix poble, del mateix riu i les mateixes terres que conegueren el seus avantpassats i, ara, la seua néta. On, a més, el contrast entre la mort en ple estiu, quan els camps —les bresquilles— i els fills —les nétes— donen fruits, adquireix una força simbòlica notable. La vida s'acaba pacíficament enmig d'una guerra quan un té més condicions per a recollir els fruits de tota una vida de treball.

Hi ha una idea que es repeteix al llarg de la novel·la i que sembla clau a fi d'entendre el text: "Si els vells pogueren i els joves saberen", si els vells tingueren la força dels joves, si els joves tingueren la saviesa dels vells... És aquí quan la interrelació dels capítols i els fragments narrats en primera persona per la néta i per l'avi adquireixen més significació com a mirades complementàries. ¿No diuen que les persones majors esdevenen xiquets? Núria s'introdueix en els misteris del seu petit món de la mà de l'avi; l'avi recupera una certa il·lusió per la vida, en el somriure innocent de la seua néta. Al capdavall, Núria serà qui preservarà la memòria de l'avi Manel mitjançant la carta que li escriu, tot i saber que aquest mai no la rebrà. És la memòria de l'un i l'altra, les ombres que Manel i Núria entreveuen, les que continuaran vivint al voltant de la imatge clara i persistent del riu.

Amb tot, Joaquim Espinós ha fet un esforç enorme a fi d'acostar el seu llenguatge narratiu a la gent que hi vol fer protagonista. A més d'un registre lingüístic força versemblant, hi fa servir rondalles, cançons populars, parèmies, etc. Des d'aquest punt de vista, la prosa narrativa és d'una gran efectivitat i atorga a la novel·la una solidesa notable. Si de cas, cal subratllar que hi ha un referent que plana sobre una part important de la novel·la: Enric Valor, la seua rondallística i les seues novel·les d'ambientació rural. I no obstant això, crec que puc afirmar que l'autor no hi fa un seguiment fidel, sinó, més bé, el té present com a referència, però a l'hora d'escriure sap distanciar-se'n, sap crear el seu propi model.

He dit que Ombres en el riu, en una primera aproximació, podia resultar una obra anacrònica. Ara cal afegir, sempre que admetem el qualificatiu, que volgudament anacrònica com a homenatge i memòria de la pròpia família, de reivindicació de la cultura de la pròpia col·lectivitat, d'una manera d'entendre i de viure la vida del propi poble, del riu de tots els estius assumits sempre com a camí d'aigua. Joaquim Espinós tria lliurement aquesta opció i ens sorprèn en la seua escriptura i en la recreació d'una manera de viure i de mirar la terra que, des dels ulls de Núria, no deixa de seduir-nos, d'atrapar-nos en la lectura. Un pas més en la consolidació de Joaquim Espinós com a novel·lista."

(Biel Sansano: "Ombres en el riu", L'Aiguadolç, primavera 1996)
 

* * *
 

"[El Cervell de la serp] El protagonista de la novel·la és l'Andreu Gomis, un detectiu al més pur estil de Raimond Chandler. Espinós, que té bona cura a travar les relacions entre la galeria de personatges que protagonitzen l'obra, s'immergeix amb extrema habilitat en el complex entramat dels grups neonazis del País Valencià. La intriga, ben dosificada, i amb un "in crescendo" intens i angoixant, ens du vers un final sorprenent i colpidor.

Seguint l'estela del que havia fet Ferran Torrent amb València, Espinós converteix la seva estimada Alacant en veritable protagonista de la novel·la. Fosca, enigmàtica però càlida alhora, la ciutat acull els neguits, les infidelitats i les passions d'uns personatges plens de matisos i una humanitat a flor de pell.

Joaquim Espinós ens proposa una visió singular de la novel·la negra clàssica."

(David Serrano: "El cervell de la serp", iCat fm)
 

* * *
 

"Des de terres del sud ens arriba, amb l'aroma del cinema negre, l'últim premi de narrativa Antoni Bru (XXI Premis Literaris Ciutat d'Elx, 2006). Es tracta de la nova tramesa literària de Joaquim Espinós, escriptor alacantí d'adopció que, en aquesta ocasió, pensa i recrea aquesta ciutat amb l'encert d'un objectiu fotogràfic. Andreu Gomis, detectiu privat taciturn i poc procliu a la retòrica, s'enfronta simultàniament a dos casos: un, al voltant d'una vídua negra que reprodueix el prototipus de la femme fatale. L'altre, la desaparició d'una jove relacionada amb els ambients més sòrdids de la vida nocturna alacantina; concretament, els relacionats amb grups neofeixistes i sectes d'ultradreta.

La novel·la desenvolupa aquestes dues històries paral·lelament; plantejats els casos, la vaga sensació de perill que els lectors compartim amb Júlia, l'esposa del detectiu, augmenta a cada ratlla. La passió per l'enigmàtica dona de l'empresari mort i la relació del protagonista amb la secta neonazi, en efecte, precipitaran el final intuït: un Andreu sol, desarrelat, estrany en la llunyana Madrid, torna a la ciutat que estima, on hi ha la dona que l'atrau amb la fatalitat del desig incontrolable.

Les el·lipsis i els silencis de la novel·la requereixen del lector un esforç deductiu que en fomenta la participació activa en la trama. La perspectiva, focalitzada sovint en el personatge principal, s'enriqueix amb la introducció d'altres mirades. Hi destaca un fragment autobiogràfic del diari de Júlia, que completa el dibuix de la relació de parella. Josep, el policia amic d'Andreu, hi serà el tercer en una discòrdia només apuntada, que no arriba a consumar-se.

Fet i fet, tenim entre mans una obra breu, ben traçada, que reïx a presentar l'escenari alacantí com a rerefons d'una trama detectivesca on no falten els ingredients del gènere: un investigador solitari, una dona seductora, triangles amorosos, una intriga que va en crescendo i un desenllaç que ens sorprèn quan, amb el protagonista, ja ens crèiem segurs i estalvis. Recomanable."

(M. Àngels Francés: "El cervell de la serp", Espai del llibre, 9, hivern 2008)
 

* * *
 

"Fa poc s'ha publicat Història d'un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (Pagès Editors), obra de Joaquim Espinós, professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Aquest assaig, que va rebre el Premi Josep Vallverdú (2008), és una bona panoràmica de la petjada de Nietzsche en les lletres catalanes. No és, naturalment, una obra analítica, ni tampoc exhaustiva, ja que no pretén aprofundir en cada autor i estudiar-ne, a fons, la recepció de Nietzsche, però ofereix una visió de conjunt que trenca tòpics i permet intuir fins a quin punt el pensador del Zaratustra ha fet solc en la nostra literatura.

El títol és molt significatiu. Nietzsche, per bé o per mal, ha estat rebut amb entusiasme per molts escriptors, assagistes i poetes de la nostra terra, ben distints entre ells i, en ocasions, frontalment oposats tant des del punt de vista polític, com religiós. Ha suscitat l'admiració i quasi la devoció d'autors tan diferents com Joan Maragall i Josep Pla, Diego Ruiz i Eugeni D'Ors. Aquesta seducció es deu, en part, al caràcter simbòlic i al·legòric de la seva producció filosòfica, però també al caràcter obert del seu pensament. Si hom llegeix atentament cada capítol de l'obra, pot arribar a la conclusió que cada autor ressenyat es fa Nietzsche a la seva mesura, el rep segons la forma del recipient, la qual cosa no és d'estranyar, però això suscita un conflicte d'interpretacions que, des de Maragall als nostres dies, passant per Pla o Pompeu Gener, no ha parat de créixer.

El professor Espinós no solament visita els llocs comuns i mostra un coneixement molt extens de la literatura crítica i de l'estat de la qüestió, sinó que, a més a més, introdueix en el debat figures molt desconegudes pel lector culte català i que també van ser notablement influïdes per la figura i el pensament de Nietzsche. Tracta, per exemple, figures com Alexandre Cortada, Cristòfor de Domènech i Anna Murià. Dedica, també un petit capítol a nous escriptors i assagistes catalans influïts per Nietzsche i que segueixen dilatant l’ombra de l’immens pensador en les nostres terres.

Posats a cercar alguna dificultat en aquest assaig que sens dubte serà citat i referit en els estudis nietzscheans a Catalunya, potser se'n podrien mostrar les següents. L'autor, professor de literatura catalana, en fa una interpretació més en clau literària que no pas filosòfica. És evident que Nietzsche sedueix, en primer lloc, per la forma dels seus escrits, però també les idees susciten atracció entre els escriptors catalans i tal vegada hagués estat interessant estudiar la recepció d'aquestes idees i la crítica de les mateixes. Una segona observació: hagués estat molt útil veure quins autors han llegit i estudiat Nietzsche en la llengua original i quins ho han fet a través de traduccions franceses, angleses o castellanes. Finalment, els darrers vint anys de recepció no són considerats i no obstant això molts autors novells i no tan novells han integrat Nietzsche en el seu pensament i elaboren filosofia i creació literària seguint la seva petjada. Fa referència a l'assagista Enric Sòria, però altres autors no hi són referits.

Amb tot, estem davant d'una obra excel•lent que mereixia ser honorada amb el Premi Josep Vallverdú que en la passada edició ja va celebrar el vint-i-cinquè aniversari.

Cito alguns fragments suggerents d'aquesta obra que no deixarà indiferent cap nietzscheà de Catalunya: "Malgrat el caràcter pioner d'Alexandre Cortada i Joan Brossa, és amb Joan Maragall que la recepció nietzscheana assoleix, per la consistència i la constància amb què s'hi manifesta, la majoria d'edat" (p. 27).

"Maragall buscà en Nietzsche una doctrina política vigorosa, basada en el govern dels forts sobre una massa feble i dúctil, una doctrina que servirà d'antídot al perill que la puixança del socialisme representava per a la burgesia catalana, i, hauríem d'afegir, de revulsiu al corrupte sistema parlamentari espanyol. Això explica en part l’aparent incongruència que el piadós Maragall, apòstol de la convivència social, compta entre els seus mèrits haver sigut l'introductor de l'impiu autor de l'Anticrist. Vist des d'aquesta perspectiva, el major mèrit de Maragall no és sols haver-lo introduït, sinó haver-lo pogut assimilar" (p. 29).

"L'obra de Nietzsche tampoc no escapà de la implacable censura ideològica que s'aplicà durant la dictadura franquista [...] Nietzsche fou considerat un escriptor essencialment impiu, i el nou protagonisme adquirit per la jerarquia eclesiàstica en l’educació moral dels espanyols el féu víctima d'un fulminant anatema" (p. 145)."

(Francesc Torralba: "La recepció de Nietzsche en la literatura catalana", Tornar enrera, 1 de juny de 2009)