L'escriptor i professor alacantí Joaquim Espinós acaba de guanyar el XXV Premi d'assaig Josep Vallverdú, el més prestigiós de les lletres catalanes, amb l'obra Història d'un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana. Un llibre que dibuixa de manera amena i documentada les metamorfosis i vicissituds que l'obra del filòsof alemany ha experimentat al llarg del segle XX i el que duem del XXI. Amb aquest volum, Joaquim Espinós fa un pas important en la consolidació de la seua obra literària, que abans s'havia centrat sobretot en el gènere narratiu, amb novel·les com La devastació violeta, Ombres en el riu o El cervell de la serp.


—El 15 de novembre els principals diaris de Catalunya repetien titular: "Nietzsche, protagonista del Premi Vallverdú, que compleix 25 anys". Com se sent el veritable protagonista, Joaquim Espinós?
— Molt content. És un reconeixement molt important, que m'omple de satisfacció.

—L'assaig, la literatura en general, funciona millor si està avalada per un premi?
—Així és, per desgràcia. La literatura catalana —i l'espanyola també, però en menor grau— funciona sovint a cops de premis. És la millor manera d'arribar a un públic més ample. El meu treball no podia tindre millor caixa de ressonància que el premi Josep Vallverdú.

—Eres l'únic autor valencià que hi havia entre els guardonats. Els premis de poesia i novel·la recaigueren sobre escriptors catalans. Et sembla que això comença a apuntar una certa normalitat/unitat de les lletres catalanes?
—Bé, ja sabem que no resulta fàcil per a un escriptor valencià accedir al mercat català. Però les relacions existeixen, són fluides i cal treballar per intensificar-les.

—Coneixíem el Ximo Espinós narrador i, més tímidament, el que a principis dels 90 s'apuntava com a poeta. Ara ens sorprens amb un assaig. En quin gènere et sents més còmode, més identificat?
—La veritat és que m'ho puc passar igual de bé escrivint novel·la que escrivint assaig. Ara bé, el mètode de treball i el grau d'implicació emocional és diferent. En l'assaig treballe sobre textos aliens, tot cercant-hi un sentit, una interpretació, de caire preferentment intel·lectual, que en aquest cas es vinculava amb la presència de Nietzsche en les lletres catalanes. En la novel·la aboque elements molt més personals, més passionals, i el marge de creativitat és molt major, perquè no he de documentar tant allò que escric.

—Durant la cerimònia d'entrega de premis, el mateix Vallverdú va afirmar que l'assaig és la forma més alta i difícil de literatura, per això també és la que té menys lectors. Pensaves tu en els possibles lectors quan escrivies aquesta Història d'un entusiasme?
—És clar que els lectors d'assaig són minoritaris, i que jo ho tenia clar quan escrivia el llibre. Jo no sé si la literatura d'idees, com diu Vallverdú, és la més alta i difícil modalitat literària. En tot cas, la seua existència és un indicador bàsic de salut cultural.

—M'imagine que aquest treball és fruit de molts anys d'investigació. D'on i quan et naix aquest interés per la recepció de Nietzsche en la nostra literatura?
—Sí, aquest llibre és el fruit de molts anys de treball. El meu interés per Nietzsche arrela en l'adolescència, quan els seus llibres subversius i vitalistes m'obriren tot un món de possibilitats. Aquelles lectures "entusiastes" anaren reposant-se amb els anys, i en dedicar-me professionalment a l'estudi de la literatura catalana, vaig comprovar que hi havia un estudi molt bonic a fer sobre la seua presència. He tingut l'encert de veure-ho i fer-ho abans que ningú.

—Què és, segons tu, el que fa que la figura de Nietzsche haja despertat aquest "entusiasme" entre els nostres escriptors?
—Nietzsche no és un filòsof qualsevol. Per la seua repercussió en el món de la política, la moral o la religió transcendeix l'àmbit purament intel·lectual. És el pensador clau de la crisi de la modernitat en què estem instal·lats, i això ha fet que la seua obra haja influït alguns dels més importants escriptors occidentals contemporanis. La literatura catalana, naturalment, també s'hi va veure involucrada, amb noms tan rellevants com Joan Maragall, Eugeni d'Ors, Josep Pla o Joan Fuster, per citar-ne els més potents.

—Nietzsche és un filòsof que desperta passions, de vegades contradictòries. Creus que el pensament de Nietzsche hauria tingut una recepció semblant en una altra literatura / cultura que no fos la catalana?
— La recepció catalana de l'obra de Nietzsche comparteix molts elements amb les de les cultures veïnes, la francesa i l'espanyola principalment, i al mateix temps es singularitza en alguns aspectes. Un dels més rellevants és la coexistència d'una lectura progressista, que potencia el germen llibertari de la seua obra, amb una altra de conservadora, que mira de cristianitzar-lo.

—He tingut el privilegi de fullejar l'assaig inèdit, i hi he vist molt pocs noms de dona: Anna Murià... Les escriptores catalanes no llegim Nietzsche o el rebem de manera diferent?
—Tinc la sospita que el públic femení no connecta amb l'obra de Nietzsche amb la mateixa facilitat que el masculí. El tema no es pot despatxar en quatre paraules, però segurament algunes de les seues idees com la voluntat de poder sonen massa agressives, i poden ser vistes com androcèntriques. Sense oblidar la misogínia d'alguns aforismes. El fet és que en la literatura catalana molt poques escriptores s'hi interessen. I això es podria fer extensiu a d'altres literatures.

—Per a quan la publicació? Quina rebuda n'esperes?
—Bé, l'original ja està en mans de l'editorial Pagés. És una editorial que funciona molt bé i té una bona difusió a tots els territoris catalanoparlants. En uns mesos eixirà al carrer i espere que tinga una bona rebuda.

(Lliris Picó: Información d'Alacant, suplement "Arte y Letras", 23-24 de desembre de 2008, p. 7)