La Montse treballava en una residència de gent gran. El Juan va marxar de casa als catorze anys. L’Ignacio va deixar l’Argentina per tenir més oportunitats laborals. L’Anabel va ser abandonada quan tenia tres mesos. L’Andrés va arribar de Colòmbia a la recerca d’una vida més digna. El Pedro era cambrer en un restaurant de Barcelona. Aquestes sis biografies que tenen en comú el fet d’haver-se vist obligades per diferents circumstàncies a viure al carrer podem trobar-les al llibre Dormo al carrer. Sis testimonis de persones sense llar, un volum de 80 pàgines, curosament editat, el segon llibre de la col·lecció Akivida de l’Akiara books i amb tres dones com a artífexs: Inês Castel-Branco, editora; Laia de Ahumada, autora, i Cinta Fosch, il·lustradora.

Laia de Ahumada admet que és una persona inquieta que ha fet moltes coses al llarg de la vida, amb “el sentit últim de deixar el món una mica millor de com l’he trobat; és difícil, però si cadascú posa el seu granet de sorra ho podem aconseguir”. De fet, l’autora va ser una de les cofundadores del Centre Obert Heura l’any 1999 barri barceloní de Gràcia per a persones sense llar i al capdavant del qual va estar prop de vint anys. Si bé en un primer moment, aquest coneixement directe va frenar-la a l’hora d’emprendre el projecte del llibre, la va fer reconsiderar-ho el fet que “s’havia donat poca veu a aquestes persones. El que té de bo aquest llibre és que s’han pogut explicar i s’han sentit ben interpretades. Abans de publicar vam llegir conjuntament els testimonis i es van emocionar. Senzillament he estat un altaveu” indica l’autora.

De fet, en les sis entrevistes es trasllada molt fidelment en la conversa l’estat emocional d’aquestes persones, la seva història, les causes que les han portat a viure al carrer. I un tret comú és que se senten apreciades i valorades per la mirada de la Laia (i la de qualsevol persona que s’aturi a fer-ho): “Un tema recurrent en les entrevistes és que senten que són persones invisibles, a la ciutat no les mirem, sempre fa por... Només cal aturar-se i saludar-les, escoltar-les, crear un vincle, tractar-les de tu a tu. Crec que això no ho fem perquè quan mires les persones et canvia la vida, i no ens atrevim, passem pel costat i fem veure que no hi són. De fet, el Juan explica que va estar tres nits al carrer amb un coma etílic i ningú no es va aturar”, subratlla De Ahumada.

Les sis persones entrevistades els les van facilitar els educadors i treballadors socials del Centre Obert Heura, de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac i Projecte Sostre i només calia que tinguessin ganes d’explicar la seva història: “Sovint això no passa. Són situacions molt doloroses que han viscut i que els costa recordar i explicar. Cada entrevista necessita el seu temps, pair-se. M’agrada posar-me en la pell de la persona, deixar-ho reposar i després ve la transcripció”, explica la Laia. Que, de seguida, destaca una qualitat humana de cada protagonista: “La Montse està molt preocupada per aquesta gent, sent al carrer anava a donar-los suport i ara que ja no hi és, continua amb aquesta generositat. Del Juan destacaria la seva llibertat per fer allò que sent que ha de fer. De l’Ignacio, la seva comprensió, la seva manera d’entendre el món, el no deixar-se abatre per la seva situació i pensar que se’n sortirà. De l’Andrés, la seva passió pels llibres, això el manté viu i dempeus. Del Pedro, les ganes d’estar acompanyat, que l’estimin i el cuidin. De l’Anabel, les ganes de tirar endavant malgrat saber-se vulnerable i la vida tan difícil que ha tingut”.

A banda de l’escriptura nua de la Laia, el llibre destaca per la cura en les il·lustracions que l’acompanyen, obra de Cinta Fosch: “La Cinta hi ha estat molt a sobre, hem compartit lectures, dibuixos... Tenia la necessitat de ser capaç d’il·lustrar la intensitat d’aquestes vides. Hi ha molts detalls i descobreixes tot un món en mirar-te les il·lustracions que acompanyen el text”, destaca la Laia.

L’autora avança que ja treballen en el tercer llibre: “Ens entenem molt i tenim moltes ganes de fer canviar la mirada. Perquè tothom qui coneix, reconeix i estima i això és molt important en el moment que vivim”. En particular, l’emergència habitacional i l’increment de les persones que dormen al carrer, “ens diu que com a societat s’han de canviar moltíssimes coses, les polítiques d’habitatge, socials. S’han de donar molts més ajuts. A vegades, amb temes tan complexos com l’habitatge, els polítics no s’hi fiquen i hauria de ser el punt primer de les polítiques del país i que la Constitució defensa”.

(Joan Andreu Parra: "Ser altaveus dels últims", Cultura Cristina, 25 de gener de 2026, p. 38-39)