Individualista al servei de la col·lectivitat. Solitari però gens insolidari. Emotiu i sensible. Als dotze anys va escriure un poema i als tretze uns Pastorets que ell mateix va il·lustrar. Ha residit molt de temps a Puiggròs, comarca de les Garrigues, lluny del brogit urbà i envoltat, sovint, de la boira espesa, "una boira insidiosa, acotonada, estúpidament engolidora de colors, agrisada i inútil".

La seva trajectòria, impecable, s'ha anat construint lluny dels crits i dels focs d'artifici i només ha estat dominada pel testimoni d'una fidelitat rigorosa al país. S'ha dedicat a la docència, tot i que no li agradava massa donar classes. Els seus alumnes, però, l'admiraven i el continuen admirant.

Per veure'l feliç doneu-li un ambient camperol, amb repòs i estabilitat, i amb un hort per conrear personalment. Per veure'l més feliç encara, deixeu-lo escriure i, sobretot, novel·la per a gent jove. Josep Borrell el defineix com un "escriptor empeltat d'horacià: mescla d'home de lletres i de pagès". No postula un ruralisme ultrancer. Només una identificació serena i sentida entre home i terra.

Té una gran dèria per publicar. Només a La Galera, a la col·lecció Els Grumets, hi té 23 títols que sumen més d'un centenar d'edicions. El seu llibre Rovelló en porta ja vint-i-una en català i està traduït a més a l'italià, al francès, al basc, al castellà i fins i tot al rus, i és el llibre infantil català que més premis ha guanyat durant els últims trenta anys. "No es pot dubtar —diu el crític Francesc Boada— de la transcendència social de la seva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat".

Ha guanyat multitud de premis i ha estat candidat al premi H. C. Andersen, que ve a ser el Nobel de literatura per a joves. Ha estat un autor "capaç de crear una línia pròpia i de ser-hi fidel, lluny dels batzacs de la moda", tal com diu Teresa Duran. Una bona part de la seva obra és una lúcida reflexió crítica sobre els homes i les dones i llurs conductes i febleses.

(Fragment del llibre Camins i paraules: Josep Vallverdú, l'escriptor i l'home. Lleida: Pagès editors, 1998, p. 19-20)

***

Et diran que llegeixis, Bernat..., i t'ho diran fins i tot persones que han llegit ben poc a la seva vida. Fins i tot alguns mestres que no en tenen el costum et diran que llegir és molt important i que cal que ho facis... I jo et dic, Bernat, que malgrat tot els facis cas, perquè llegir vol dir saber més, aprendre molt de tot, gaudir fins a límits insospitats, també patir i fins i tot deixar anar alguna llàgrima... Llegir és una activitat gens perjudicial. Llegir no té conseqüències negatives. És més: no et penediràs mai d'haver estat lector.

També pots ser feliç sense llegir i no seràs més infeliç si no llegeixes. I també és molt important que facis moltes altres coses i sobretot que siguis moltes altres coses: que siguis crític, que tinguis una opinió sobre les coses, que sàpigues valorar allò que és important... Però en tot això, llegir t'hi ajudarà, i molt. Llegir és viure, sentir i emocionar-se, és reflexionar, comparar, compartir.

Aquest recull de textos que et dedico parla de llibres i de lectures. D'allò que jo conec i d'allò que a mi més m'ha agradat. No pretén ser un recull exhaustiu i tampoc no hi són tots aquells que segurament hi haurien de ser. És una visió i una selecció d'obres i d'autors molt personal. Qualsevol altre estudiós de la literatura infantil hauria pogut fer la seva selecció i podria ser ben diferent d'aquesta. Per això començaré demanant disculpes a tots aquells escriptors i escriptores que no es vegin reflectits en aquestes planes.

Aprendre a llegir és aprendre a escoltar una veu, el misteri d'una veu que ens arriba de lluny. La lectura, a qualsevol edat, ha de procurar el desvetllament de la imaginació, i ha de provocar el pensament reflexiu.

Et diran que llegeixis, Bernat, i procura fer-ho, creu-me. Però no perquè t'ho diguin. A mi em toca ara donar-te uns quants motius. A tu et toca prendre la decisió. Una decisió que ha de ser ben teva.

("Introducció" al llibre Et diran que llegeixis, Bernat. Berga: L'Albí, 2010, p. 15-16)