Sebastià Alzamora
Poesia
I. Les Veus
IV
Tots hem provat les drogues,
tots hem colcat la mula,
tots hem tocat a les portes del cel.
Coneixem l'amistat del míssil,
el somriure estantís del sàtrapa,
la dentada vagina de l'aranya.
L'aranya pica, mossega, mastega,
arrabassa la carn
i s'infiltra dins el cervell.
Tots hem viscut dins la mateixa casa,
tots hem comès algun delicte,
tots hem colcat la mula.
Ja sabem tots que això s'acaba.
(De Mula morta. Barcelona: Proa, 2001, p. 18)
* * *
III. L'amistat
II
El sol suava la calor que feia
mentre l'arena pudia de festa,
i aquella noia de la paradeta
plorava el mort del seu avi: quatre anys
que es corrompia, i ella el va estimar,
talment s'estima una llaminadura.
Molt displicent, li vaig girar l'esquena:
hi ha gent ben tota sola, Rafel, gent
tan tota sola com tu davall terra,
i que transiten amb la magror aspriva
d'un llarg paisatge espesseït de rèmores.
I tanmateix, hi ha una antiga certesa:
com sense estiu no hi pot haver tardor,
sense callar no vénen les paraules
amigues. Qui no calla, qui proclama
grollerament la seva qualitat
desesperada, excava un embassat
de distància, agra com un pinyol gros
de pruna vella. Perquè esclafeix mut,
el clam primer d’una mirada, d'una
saviesa, d'un amic, que llavors parla
just per cedir crèdits nous i impensables
de perspectiva als ulls de qui l'invoca.
I és ben bé això el que mai no ha de saber
la noia aquella, insolent al silenci.
(De Rafel. Barcelona: Edicions 62, 1994, p. 33-34)
* * *
III. Poc abans de sopar amb ella per darrera vegada
El món és lluny. L'acord no forma part
dels meus propòsits. Ja no faig preguntes
perquè no hi ha més interlocutors.
"Roberto", em criden, "para atenció".
Però jo miro avall i els responc: "no".
Algun cop he pensat de matar algú,
encara que no amb gaire vehemència.
El cas és que he de mirar avall per veure'ls.
L'amor és ella esperant-me en seda crua,
i el saldo net del meu compte bancari.
Un cereal massa aïllat germina,
treu brot, però fatalment sucumbeix
a les temptacions solars. Veig la ciutat
immanent, tot s'oblida abans del trànsit
i això ens porta a fer comparacions,
quan la igualtat no existeix. És distint
el bo de l'excel·lent, i encara més
l'excels d'allò que se'n diu acceptable,
per no assenyalar allò que és reputat
dolent. No hi ha judici sense dogma,
però ja hem vist que, en el nivell més bàsic,
la plenitud equival al no-res.
L'amor és ella més nua com més ben
vestida, més fulgent com més llunyana.
Llunyana com el món, extemporània
com el món sempre diferit, projecte
mal plantejat de bon començament:
bé pot un Déu equivocar-se a posta.
L'amor, per tant, és ella quan s'empassa
la llet. Aquest és el meu Absolut,
l'únic que puc admetre. Ja no faig
preguntes, s'ha tapat el món de blanc.
Queda, però, un rastre, el noble vestigi,
la formulació de la venjança.
"El foc que ens consumeix en temps de guerra
tornarà per encendre el nostre foc."
(D'El benestar. Barcelona: Proa, 2003, p. 39-41)